L'Eva amb el text guardonat a les seves mans
L'Eva M. Ramirez, m'envia el text, "Un dia qualsevol", que va llegir a l'acte de celebració del Dia Internacional de la Dona Treballadora al barri de Vista Alegre. Es va animar a presentar el conte en el concurs "Memòria de Dona" que convoca l'Ajuntament de Cabrera de Mar. Per Sant Jordi es van donar el resultat i l'escrit de l'Eva ha obtingut el primer premi. Felicitats Eva!. I aquí teniu el text:
L'Eva M. Ramirez, m'envia el text, "Un dia qualsevol", que va llegir a l'acte de celebració del Dia Internacional de la Dona Treballadora al barri de Vista Alegre. Es va animar a presentar el conte en el concurs "Memòria de Dona" que convoca l'Ajuntament de Cabrera de Mar. Per Sant Jordi es van donar el resultat i l'escrit de l'Eva ha obtingut el primer premi. Felicitats Eva!. I aquí teniu el text:
Un dia qualsevol
Sóc dona d’ençà que em llevo a quarts de set i, encara amb els ulls tancats, se’m dibuixaun somriure a la cara davant l’aventura d’una nova jornada.Mandrosa, m’espolso la son i callo el rellotge que m’escridassa que renunciï als llençols que la nit anterior acolliren les meves deixalles. Poc a poc, paro els peus a terra i, en un sospirintens, m’omplo d’energia per afrontar la batalla.
Em sento valenta i d’una revolada ja sóc a la cuina! Tant integrada que semblo formar part de l’entorn. Amb el silenci de la matinada, es barregen l’aroma del cafè, els primers sorolls del carrer i el caliu de les torrades. Durant trenta segons em quedo penjada de l’escalfor de la tassa. Al que fa trenta-u, el meu subconsciente traïdor em retorna al món real, tot dient-me:
- Vinga! Afanya’t!- I el meu temps de relax s’acaba.
Aleshores, quan encara sóc víctima de les resquícies de la son, començo a patir una
transformació no visible -pels ulls de qui no vol veure- però totalment real per nosaltres que la patim, i tota jo sóc una màquina productiva i poderosa: Se m’aguditzen els sentits; se’m multipliquen les extremitats i el meu cervell treu fum planificant l’ordre del dia.
Al meu pas, tota la casa sembla reviure; Poso l’olla al foc, preparo esmorzars, destrio la roba per fer la bugada –l’estendré al migdia- obro finestres, pujo persianes... tot a l’hora! Torno a la cuina, el borbolleig de la cassola em reclama! Així doncs, mentre el sofregit està punt, pelo patates i començo a deliberar què descongelo per sopar i què cuinaré demà per a què els meus gaudeixin d’una dieta equilibrada, saludable, sense colesterol, més aviat hipocalòrica per prevenir la obesitat... això sí! amb molt d’amor, que enlloc es menja com a casa.
Un cop organitzats els tiberis, desperto als nens: un diu que sí, l’altre que no, l’últim que encara té son... Al passadís, em creuo amb el pare que també s’incorpora a la rutina diària:
-Bon dia reina! - m’acarona la galta i, de camí al bany, fa la pregunta de rigor...–.
On és la meva camisa blanca?
-Has provat a l’armari? -Contesto amb un gest d’ironia i resignació...
Com que a aquestes hores, estic carregada de paciència, no tinc problemes per fer
entendre als nens quina roba han de posar-se, explicar-los la quantitat de beneficis que aporta un got de llet i aconseguir que cadascú prepari la seva cartera... He vençut una altra batalla!
Ara que tinc els nens rentats, vestits, esmorzats i col·locats davant la tele mirant en
“Kiteretsu, el cosí més llest d’en Novita”, aprofito per ficar-me a la dutxa i empolainar-me.
Avui tenim una reunió important i ha de semblar que és la única cosa al món que m’interessa, que no he pensat en res més durant tota la setmana. Mmm! Si poguessin ferse una idea!
Com una bala, intento confeccionar, davant del mirall, la millor imatge de mi mateixa. L’home de la casa treu al cap per la porta i em fa un petó als llavis, a l’hora que em pica l’ullet amb admiració:
-On vas tan guapa?
Tot seguit, un gest d’acomiadament. L’escolto avançar cap a la porta, petonejar als nens i... un silenci massa llarg que em fa sospitar...
-Nena! No m’esperis per sopar, avui tinc feina i m’han demanat que em quedi, arribaré tard
-un cop a la porta i el meu estimat no em deixa la oportunitat de negociar altres
alternatives... Se m’acaba d’ensorrar la tarda!
Tenia un munt de gestions per fer, mil·limètricament planificades i un altre cop em toca desmuntar l’agenda i fer malabars per arribar a totes... Aquest home va a la seva! Ni s’ha recordat de la compra, que avui li tocava! Mentre discuteixo amb mi mateixa, faig els últims retocs i ja estic llesta.
Em sento valenta i d’una revolada ja sóc a la cuina! Tant integrada que semblo formar part de l’entorn. Amb el silenci de la matinada, es barregen l’aroma del cafè, els primers sorolls del carrer i el caliu de les torrades. Durant trenta segons em quedo penjada de l’escalfor de la tassa. Al que fa trenta-u, el meu subconsciente traïdor em retorna al món real, tot dient-me:
- Vinga! Afanya’t!- I el meu temps de relax s’acaba.
Aleshores, quan encara sóc víctima de les resquícies de la son, començo a patir una
transformació no visible -pels ulls de qui no vol veure- però totalment real per nosaltres que la patim, i tota jo sóc una màquina productiva i poderosa: Se m’aguditzen els sentits; se’m multipliquen les extremitats i el meu cervell treu fum planificant l’ordre del dia.
Al meu pas, tota la casa sembla reviure; Poso l’olla al foc, preparo esmorzars, destrio la roba per fer la bugada –l’estendré al migdia- obro finestres, pujo persianes... tot a l’hora! Torno a la cuina, el borbolleig de la cassola em reclama! Així doncs, mentre el sofregit està punt, pelo patates i començo a deliberar què descongelo per sopar i què cuinaré demà per a què els meus gaudeixin d’una dieta equilibrada, saludable, sense colesterol, més aviat hipocalòrica per prevenir la obesitat... això sí! amb molt d’amor, que enlloc es menja com a casa.
Un cop organitzats els tiberis, desperto als nens: un diu que sí, l’altre que no, l’últim que encara té son... Al passadís, em creuo amb el pare que també s’incorpora a la rutina diària:
-Bon dia reina! - m’acarona la galta i, de camí al bany, fa la pregunta de rigor...–.
On és la meva camisa blanca?
-Has provat a l’armari? -Contesto amb un gest d’ironia i resignació...
Com que a aquestes hores, estic carregada de paciència, no tinc problemes per fer
entendre als nens quina roba han de posar-se, explicar-los la quantitat de beneficis que aporta un got de llet i aconseguir que cadascú prepari la seva cartera... He vençut una altra batalla!
Ara que tinc els nens rentats, vestits, esmorzats i col·locats davant la tele mirant en
“Kiteretsu, el cosí més llest d’en Novita”, aprofito per ficar-me a la dutxa i empolainar-me.
Avui tenim una reunió important i ha de semblar que és la única cosa al món que m’interessa, que no he pensat en res més durant tota la setmana. Mmm! Si poguessin ferse una idea!
Com una bala, intento confeccionar, davant del mirall, la millor imatge de mi mateixa. L’home de la casa treu al cap per la porta i em fa un petó als llavis, a l’hora que em pica l’ullet amb admiració:
-On vas tan guapa?
Tot seguit, un gest d’acomiadament. L’escolto avançar cap a la porta, petonejar als nens i... un silenci massa llarg que em fa sospitar...
-Nena! No m’esperis per sopar, avui tinc feina i m’han demanat que em quedi, arribaré tard
-un cop a la porta i el meu estimat no em deixa la oportunitat de negociar altres
alternatives... Se m’acaba d’ensorrar la tarda!
Tenia un munt de gestions per fer, mil·limètricament planificades i un altre cop em toca desmuntar l’agenda i fer malabars per arribar a totes... Aquest home va a la seva! Ni s’ha recordat de la compra, que avui li tocava! Mentre discuteixo amb mi mateixa, faig els últims retocs i ja estic llesta.
-Som-hi nens! –jaquetes, carteres, esmorzars, bossa, nens, claus, mare... tots cap al cotxe que ja fem tard. Al meu cap sona una alarma, em descuido quelcom important... torno a ficar la clau al pany i deixo la rentadora engegada.
Al cotxe, els nens criden, canten i es barallen i jo intento posar ordre i repasso mentalmente les gestions pendents del dia: pagar l’excursió del gran, posar tapetes a les sabates, passar per la farmàcia, comprar el regal per la festa del petit, preparar el xandall que demà la nena té gimnàstica, demanar hora al metge... Ostres, tu! Havia quedat amb l’Anna!
Haurem de deixar-ho per un altre dia i ja ho he anul·lat tres vegades! M’engegarà!... No, no ho farà! Ella ho entén, és una bona amiga, és treballadora, esposa, dona i mare.
Ja som a l’escola. Descarrego als nens i enfilo cap a la feina, desesperada, pregant que el tràfic no em jugui una mala passada... Sembla que avui estic de sort!
A la meva taula no hi caben més papers i només entrar, el meu cap -que m’ensuma- ja em demana. M’explica durant una hora totes les iniciatives que té previstes per accelerar el creixement anual de l’empresa. Prenc nota dels aspectes més rellevants i arxivo els matisos (cosa molt important) en una part del meu disc dur, mentre que amb l’altre faig la llista de la compra i em recrimino que fa molts dies que no vaig a veure a la meva iaia. Una altra gestió pendent per afegir a la meva llista inacabable!
Reunió en deu minuts. Intento concentrar-me. Dues hores després, s’ha tancat el tracte i tots estan de bon humor. He dit ja que era el meu dia de sort? El matí s’ha passat en un tres i no res. Abans de recollir als nens, he passat pel banc, un cop hem dinat, he endreçat la cuina, estès la rentadora, preparat els berenars i tornat a l’escola. Tot això en dues hores! Quan he arribat a la oficina... Beneït sigui! M’ha semblat un miracle! Hi ha dies que adoro ser una assalariada!
I passo la tarda... Informes, balanços, previsions, trucades,... dos quarts de vuit. Canvio de jornada.
De camí cap a casa, vaig fent parades i ratllant pendents de la interminable: la llista decreix... ja van quatre! Miro el rellotge: dos quarts de nou. Pateixo per la mare, que em fa el favor de “cangurar- me” els nens fins que jo arribo, no sé que faríem sense les iaies! S’ha acabat per avui! Demà li tocarà el torn a les sabates.
Començo a estar cansada i encara he de fer dutxar els nens, preparar el sopar, plegar la roba i un munt de planxa!... Ànims reina, que tu pots! Una empenteta més i això s’acaba!
Quan ja ho tinc tot, no tinc ni gana. Voldria llegir una mica abans de caure en el parany de la son. Quarts de dotze i en Joan encara no ha arribat... Paro les llums i li deixo el plat a taula.
Última parada: el bany. Mentre que em rento les dents, penso que fa dies que no he mirat el meu compte de correu electrònic. Un cop he acabat, em connecto a la xarxa. Tinc 349 missatges! Faig una ullada ràpida. Per llegir-los, no tinc ni temps, ni ganes... Un moment!
N’hi ha un que em crida especialment l’atenció. Del 8 de març diu la data. L’obro. La curiositat em mata. Una empresa d’ edició de continguts molt important, amb la qual em vaig entrevistar fa un temps, m’ofereix la possibilitat de formar part del seu equip d’escriptors i dirigir un projecte totalment innovador que tenen en procés de creació. Els vaig portar l’esborrany de la meva novel·la; els ha encantat i volen contractar els meus serveis de forma immediata... No m’ho puc creure! No pot ser veritat! I ho signa el Director General! Per un moment, intento imaginar- me fent allò que més m’agrada... les possibilitats de projecció professional són immenses i les condicions econòmiques incomparables... això sí! Em demanen dedicació total i disponibilitat absoluta 365 dies a l’any i 7 dies a la setmana, com fa en Joan...
Levito per la casa presonera d’un somni que m’afalaga, però un somni és un somni i aviat s’acaba. Entro a fer una ullada als nens, dormen com els àngels. Els tapo bé, els beso el front, ningú us estima com la vostre mare!... Tant d’amor em provoca un daltabaix: Qui s’encarregaria dels nens? Dels metges? De la roba? De la casa?... Tampoc seria feliç!
Em fico al llit i se’m neguen els ulls d’impotència, de ràbia. Veig passar el meu tren i tinc una sensació estranya... deu ser la que provoca el fet que les dones sempre hem de renunciar a alguna cosa.
Sóc dona quan me’n vaig a dormir -a quarts d’una- i em perdo en el espai infinit dels meus pensaments. Voldria fer tantes coses que no faig! Em rendeixo a l’esgotament i somio que escric, que m’ocupo dels meus fills, que m’implico amb la societat, que tots col·laborem a casa, que tinc temps d’anar al gimnàs, que sóc feliç amb en Joan, que fomento l’amistat, que mai més... dobles jornades.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada