Per Sant Jordi, l’Agrupació Científico Excursionista de Mataró, ha editat un llibret en commemoració del 25è aniversari de l’ascensió del Broad Peak. Va ser el 5 d’agost de l’any 1981 quan la cordada formada per en Manuel Hernández i l’Enric Pujol van assolir el cim del que seria el primer 8.000 mataroní. Desgraciadament, durant el descens, l’Enric Pujol va patir un accident que li va costar la vida. Els companys de l’Agrupació l’han volgut recordar especialment i em van demanar aquest escrit:
Suposo que a l’Enric Pujol no li faria gaire gràcia que l’alcalde –amb l’autoritat que representa el càrrec- escrigués en aquest recull d’homenatge. Personalment vaig tractar molt poc l’Enric Pujol. Alguna salutació de cortesia als locals de l’Agrupació i poca cosa més. Recordo perfectament com la Dolors Guix, a la plaça de Santa Anna, em va confirmar el rumor ja corria per tota la ciutat: l’Enric Pujol havia mort en el descens del Broad Peak.
Seguia les seves activitats de muntanya bàsicament a través de les cròniques que escrivia al Cingles. Els seus freqüents escrits no eren només una narració del cim o de la via feta. Contenien nombroses reflexions personals que ara, amb la distància dels anys i per les persones que sí que el van tractar a fons, són segurament un bon reflex de la seva personalitat.
He volgut recordar un parell de fragments d’escrits seus, que revisant els Cingles d’aquella època, he trobat subratllats. El primer és d’un article sobre l’ascensió a Le Tour Noire: “Sense perdre contacte d’aquests instants infinits, on la fantasia personal crea els més diversos pensaments i somnis de llibertat, ens enfilem pel bell mig de l’aresta guanyant alçada al cim”.
El segon correspon a un escrit sobre l’ascensió, sense oxigen, d’en Messner i en Habeler a l’Everest: “Aquesta nova ascensió a l’Everest és sens dubte un dels fets més rellevants de la història de l’alpinisme mundial, però la importància crec que precisament rau en la gran similitud de formes entre aquells pioners i avui. Podríem molt bé dir que és com un retorn nostàlgic a una època gloriosa de l’Himalaisme i d’uns grans muntanyencs: Mallory, Irvine, Odell, Norton, Somervell, Tilman, i tant d’altres, homes que feren de la lluita amb la muntanya una de les activitats humanes més nobles, en una època que aquesta especialitat no era considerada com un esport ni escenari de competicions i comercialitzacions, ni al muntanyenc se’l considerava un esportista de rècords”.
En aquella època, segona meitat dels setanta, en “Pujolet” ja era un dels millors escaladors dels Científics amb ascensions notables en el seu historial: Montserrat, Pedraforca, Pirineu, Alps, les muntanyes on es va anar consolidat la parella Sors-Pujol. Tot just començava l’època d’or de les grans expedicions mataronines. L’època que comença amb el Noshaq i acaba al Lotshe Shar. Pel mig el Broad Peak i l’Everest. I un grapat de muntanyencs que portaren el nom de la ciutat i de l’Agrupació arreu de les muntanyes del món.
La ciutat deu un homenatge a l’Enric Pujol. Caldrà buscar la manera de resoldre-ho.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada