Una notícia i sis qüestions

Dia llarg i dens que no em permet seguir les notícies, la notícia, per la ràdio o la televisió. Em limito doncs a fer-ho pels diaris digitals. La notícia evidentment és el posicionament d’ERC davant l’Estatut. Democràticament me n’alegro. Qualsevol vot vàlid abans que el descrèdit que per la democràcia representa omplir les urnes de vots nuls. Políticament ho lamento malgrat que esperava quelcom semblant. Quan es fa d’aprenent de bruixot passen aquestes coses.
És clar doncs que les bases han acabat imposant la seva opinió davant la direcció nacional del partit que havia demanat preferentment el vot nul. Com a mínim aquesta situació em planteja sis qüestions.
La primera fa referència a la situació en que queden els líders d’esquerra que havien apostat pel volt nul o el sí. Malgrat les piruetes dialèctiques que es vulguin fer el que ha passat ha estat una desautorització de la direcció nacional per part de les bases del partit. Això en qualsevol partit tindria conseqüències immediates. No hi ha prou, com diu en Carod, en dir que “Esquerra és un partit diferent”. Cal una certa coherència en els posicionaments i no es pot anar canviant de parer cada setmana. Al final, i aquesta és la segona qüestió, qui no entén res és el ciutadà. Si el procés de negociació de l’Estatut ja s’ha viscut malament per part dels ciutadans, el tram final està sent de traca i mocador. I els ciutadans, que acostumen a no tenir res d’estúpids, poden fàcilment fer una botifarra monumental, no a l’Estatut, sinó als polítics del país quedant-se a casa el 18 de juny. I en aquest cas si haurà un guanyador clar: aquells qui fa temps diuen allò tan democràticament pervers que els polítics catalans no representen a la ciutadania del país. Els qui coven els ous de la serp.
La tercera qüestió fa referència a la situació en la que es col·loca al govern tripartit. L’Estatut no era un element qualsevol del Pacte del Tinell. Era un element central. Com s’explicarà ara que dos socis votaran una cosa i un altre votarà el contrari?. Què passaria si aquesta situació es donés, per posar un exemple, amb la proposta de pressupost de la Generalitat?. Perquè aquí es poden donar dues situacions, a quina més inversemblant. Si triomfa el sí –cosa que espero, desitjo i per la que treballaré amb entusiasme- els consellers d’ERC hauran de governar amb el nou Estatut i desenvolupar-lo en les seves àrees de gestió. Del treball i del compromís d’uns s’aprofitaran tots.
Si triomfa el no –cosa que ni espero, ni desitjo- qui el gestionarà l’endemà. I aquesta és la quarta qüestió. Algú creu que Catalunya estarà en condicions de reiniciar el debat estatutari en uns quants anys?. I aleshores que farem? Governar amb l’Estatut de Sau i anar negociant amb Madrid cada transferència i cada euro de més?. I que el senyor Carod no confongui els seus somnis, legítims, amb la realitat del país. Tampoc serveix l’argument que a Europa no ha passat res després del no francès i holandès, que no català ni espanyol, al projecte de constitució. El projecte europeu està pràcticament aturat i la referència política és el Tractat de Niça. Aquell tractat del que el senyor Aznar va sortir satisfet i fumant-se un puro. Un puro com el que deu tenir guardat per si guanya el no. Ja vaig dir en un altre post que no seré pas jo qui digui que el no del PP és igual al no d’ERC. Però, i aquesta és la cinquena qüestió, qui el podrà destriar? Les derrotes acostumen a no tenir pares, però a les victòries se li multipliquen els progenitors. Si guanya el no, la única diferència real i pràctica serà amb que brindaran els uns i els altres. Esquerra per suposat amb cava català. El PP ho farà amb sidra?
Al final, i com deia l’altre dia, i per alguns el referèndum era una matrioshka que només serviria per saber qui mana a ERC.
Per altres, i espero que per la majoria de catalans i catalanes, el referèndum serà una gran ocasió per demostrar que aquest Estatut és necessari, el millor que podíem tenir i que servirà per resoldre molts dels problemes que preocupen als ciutadans i ciutadanes de Catalunya. I aquesta és la sisena i darrera qüestió: el vot d’un militant d’Esquerra republicana val exactament el mateix que el de qualsevol militant de qualsevol altre partit. I exactament el mateix que el de qualsevol ciutadà i ciutadana. Ni més ni menys.