Sota la cúpula del Reichstag

Per raons de feina, que ja explicaré en un proper post, he viatjat a Berlín. Una ciutat sempre interessant, encara que sembla en una fase d’estancament quan no de decadència. A Berlín et trobes la història europea del segle XX a cada cantonada. El procés de reunificació de la ciutat està encara a mig pair i les referències al mur i al socialisme real –no he sentit la paraula comunisme en boca de cap alemany- són constants. He tingut la ocasió de visitar el Reichstag. Mig estirar en el banc circular que envolta la part més alta de la cúpula de Norman Foster i mentre el sol es posava més enllà de la columna de la Victòria, vaig poder pensar en les sensacions i emocions que m’acabava de produir la visita al vell parlament alemany. Sobre els valors de la democràcia i sobre la seva fragilitat quan, per sobre les voluntats de les persones, s’imposen altres voluntats presumptament col·lectives. Aquests dies en que, sota el pretext de l’essencialisme, alguns s’atreveixen a frivolitzar sobre la democràcia convertint els vots en ocelletes o vaixells de paper dins d’una urna és quan aquesta reflexió sobre el sentit de la democràcia pot tenir un valor especial. El Reichstag, seu actual del Bundestag alemany, és un edifici magníficament reconstruït per Foster. La cúpula és potser la part més espectacular amb les rampes helicoidals que circumvalen el joc de miralls encarregat d’il·luminar la sala dels plenaris del parlament.. Però hi ha molts altres motius per meravellar-se, i fins i tot emocionar-se, visitant el vell edifici obra original de Wallot i destruït per l’incendi, encara no aclarit, de l’any 1933 i pels bombardeigs i combats de la Segona Guerra Mundial. La decisió de deixar els “graffitis” dels soldats soviètics que alliberaren Berlín la nit del 31 a l’1 de maig de 1945 et situa en una atmosfera especial. Com les restes del túnel de la calefacció que unia els edificis del Reichstag i el palau del president del mateix. Una de les teories sobre l’incendi del 1933 situa aquest túnel com l’accés dels incendiaris nazis a l’edifici. No cal oblidar que el president del Reichstag era aleshores Goering.
Les obres d’art encarregades a quatre artistes, un per cadascuna de les potències aliades guanyadores de la guerra, són plenes de simbolisme i compleixen perfectament una de les funcions principals de l’art: obrir interrogants i generar espais propicis a la reflexió. L’estela lluminosa de l’americana Jenny Holzer que reprodueix fragments dels discursos dels parlamentaris. El mur de caixes de ferro, una per cada parlamentari democràtic alemany, del francès Christian Boltanski. El tríptic del rus Grisha Bruskin. I l’espai de recolliment on l’alemany Günther Uecker aconsegueix un ambient de reflexió que sorprèn en un espai parlamentari. Certament una visita per disfrutar de l’arquitectura però sobretot per reflexionar sobre la democràcia i la llibertat. I per vacunar-se de frivolitats políticament nul·les, inútils i perilloses.