Foto Marga Cruz
Xerrada, aquest vespre, a can Xalant per parlar de blogs. Arribo, arribem, bastant tard i la Judit Vives i en Francesc Amat ja feia estona que xerraven. La conversa ha anat sorgint fluïda sobre un fenomen relativament nou i en contínua evolució. En Pep Dardanyà, que es confessa no blocaire, els compara amb els speaker corner anglesos. En Francesc, bon coneixedor del tema, estableix alguna diferència. El caràcter més reflexiu a que obliga l’escriptura davant el perill d’escalfar-se massa la boca. Clar que avui mateix hem viscut, a Mataró, un exemple de com també l’estil Pujalte pot arribar a determinats blogs. Apareixen en la conversa temes interessants com el caràcter efímer que poden tenir els escrits o la relació entre imatge i paraules. En Ramon Bassas apunta temes com els meme o el fet de posar-se d’acord per escriure tots sobre un mateix fet o assumpte. En Quico Melero explica que hi ha fotoblogs que fan quelcom semblant amb imatges. I sorgeix el tema de la censura. Un xicot del Quebec –ho sento no he retingut el nom- sembla conèixer el tema i parla dels sistemes utilitzats en alguns països no democràtics.
Què ens motiva a escriure en un lloc públic és una de les preguntes que cadascú respon com pot. A la Núria Aguilar li preocupa especialment el tema.
Parlem de la fractura digital, dels nous models de blogs, de les xarxes, de la teorització del fenomen. Evidentment, i havent-hi polìtics, sembla obligatori parlar dels blogs dels polítics. M’interessa saber que en pensen els periodistes presents sobre la possibilitat que els polítics puguem explicar de primera mà el que pensem de tal o qual qüestió. O explicar la nostra versió d’un acte sense la mediació dels periodistes. Sembla clar que l’exclusiva de la informació desapareix amb els blogs. Però augmenta la quantitat d’informació i per tant, més que mai, cal aprendre a triar el que és significatiu del que és banal per no perdre’s en un oceà d’informació.
S’estava bé aquest vespre a can Xalant sota una escultura efímera, entre la figuera i el safareig. Després d’un dia atapeït de reunions s’agraeix una estona de conversa tranquil·la a l’era de la casa. Amb el mar al fons i amb la Laia l’arquera de testimoni mut de les nostres inquietuds. Marxem quan quasi es fa fosc i encara queda un moment per parlar dels blogs i la seva possible relació amb les arts visuals. Sembla un tema força apropiat per acabar una conversa a can Xalant. Però això serà un altre dia.
Què ens motiva a escriure en un lloc públic és una de les preguntes que cadascú respon com pot. A la Núria Aguilar li preocupa especialment el tema.
Parlem de la fractura digital, dels nous models de blogs, de les xarxes, de la teorització del fenomen. Evidentment, i havent-hi polìtics, sembla obligatori parlar dels blogs dels polítics. M’interessa saber que en pensen els periodistes presents sobre la possibilitat que els polítics puguem explicar de primera mà el que pensem de tal o qual qüestió. O explicar la nostra versió d’un acte sense la mediació dels periodistes. Sembla clar que l’exclusiva de la informació desapareix amb els blogs. Però augmenta la quantitat d’informació i per tant, més que mai, cal aprendre a triar el que és significatiu del que és banal per no perdre’s en un oceà d’informació.
S’estava bé aquest vespre a can Xalant sota una escultura efímera, entre la figuera i el safareig. Després d’un dia atapeït de reunions s’agraeix una estona de conversa tranquil·la a l’era de la casa. Amb el mar al fons i amb la Laia l’arquera de testimoni mut de les nostres inquietuds. Marxem quan quasi es fa fosc i encara queda un moment per parlar dels blogs i la seva possible relació amb les arts visuals. Sembla un tema força apropiat per acabar una conversa a can Xalant. Però això serà un altre dia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada