Foto Jpinto'sLa política catalana excessivament accelerada en els darrers mesos ha entrat en una fase d’autèntic frenesí. Després de massa temps de tacticisme calculat ha arribat l’hora de prendre decisions. I el president Maragall ho té prou clar: “la prioritat és l’Estatut”. Sense embuts i anant per feina. Si definitivament el referèndum és el 18 de juny s’ha de votar únicament l’Estatut. Malgrat els qui pretenen altres coses, els catalans i catalanes estarem cridats a votar sí o no a la proposta d’Estatut. El suport o la reprovació al govern tripartit - i a les forces que el composen- cal deixar-ho per les eleccions al Parlament de Catalunya. Vincular ambdues coses és un error i fins a cert punt un frau democràtic. Cal fer les coses quan toquen i fer-les bé.
En tot aquest procés el PSC ha de tenir un paper central. Amb decisió i sense complexes. Amb la convicció de que podem tenir un bon Estatut, el millor possible. I que representarà un avanç considerable pels ciutadans i ciutadanes de Catalunya.
En un e-mail que he rebut, sobre un post anterior, una persona especialment estimada em pronostica el futur. Esquemàticament diu que guanyarà el sí per la combinació del suport dels dos grans partits i de la promoció institucional. Que no hi haurà eleccions anticipades perquè beneficiarien a ERC i que com a molt hi hauran pactes –el titula “el gran pacte”- entre PSC i CiU. I com a conclusió opina que l’Estatut potser millora les coses però no ha apagat el foc dels inconformistes.
Jo no m’atreveixo a tant. Si haurà o no “gran pacte” ja ho veurem després de les eleccions al Parlament. Clar que primer caldrà convocar-les. Avui mateix en Francesc-Marc Àlvaro també en dubta a La Vanguardia. De totes maneres seria un pacte inèdit a Catalunya. Hem vist pactes CiU-ERC, CiU-PP i PSC-ERC-ICV. El pacte PSC-CiU, malgrat el que opina en Saül Gordillo, està per veure. Fer previsions de a qui beneficiaria un avançament electoral em sembla molt difícil. Hi ha massa incògnites per resoldre abans d’unes hipotètiques eleccions i avui per avui –i malgrat que hi crec molt poc- les enquestes apunten el contrari.
L’Estatut potser no satisfà els més inconformistes, però no per això deixa de ser objectivament un avanç important respecte al de Sau. I es pot votar sí i continuar essent inconformista. Clar que votant no tampoc es calma el foc dels inconformistes. Estaríem al mateix lloc que som ara. Amb menys competències i amb pitjor finançament que si s’aprova l’Estatut. I amb la possibilitat d’un nou Estatut molt més lluny en el temps. I com també deia l’altre dia convé no confondre els somnis amb la realitat del país. Que això se'n diu possibilisme?. Doncs m´he passat la vida fent possible coses que semblaven impossibles.
En tot aquest procés el PSC ha de tenir un paper central. Amb decisió i sense complexes. Amb la convicció de que podem tenir un bon Estatut, el millor possible. I que representarà un avanç considerable pels ciutadans i ciutadanes de Catalunya.
En un e-mail que he rebut, sobre un post anterior, una persona especialment estimada em pronostica el futur. Esquemàticament diu que guanyarà el sí per la combinació del suport dels dos grans partits i de la promoció institucional. Que no hi haurà eleccions anticipades perquè beneficiarien a ERC i que com a molt hi hauran pactes –el titula “el gran pacte”- entre PSC i CiU. I com a conclusió opina que l’Estatut potser millora les coses però no ha apagat el foc dels inconformistes.
Jo no m’atreveixo a tant. Si haurà o no “gran pacte” ja ho veurem després de les eleccions al Parlament. Clar que primer caldrà convocar-les. Avui mateix en Francesc-Marc Àlvaro també en dubta a La Vanguardia. De totes maneres seria un pacte inèdit a Catalunya. Hem vist pactes CiU-ERC, CiU-PP i PSC-ERC-ICV. El pacte PSC-CiU, malgrat el que opina en Saül Gordillo, està per veure. Fer previsions de a qui beneficiaria un avançament electoral em sembla molt difícil. Hi ha massa incògnites per resoldre abans d’unes hipotètiques eleccions i avui per avui –i malgrat que hi crec molt poc- les enquestes apunten el contrari.
L’Estatut potser no satisfà els més inconformistes, però no per això deixa de ser objectivament un avanç important respecte al de Sau. I es pot votar sí i continuar essent inconformista. Clar que votant no tampoc es calma el foc dels inconformistes. Estaríem al mateix lloc que som ara. Amb menys competències i amb pitjor finançament que si s’aprova l’Estatut. I amb la possibilitat d’un nou Estatut molt més lluny en el temps. I com també deia l’altre dia convé no confondre els somnis amb la realitat del país. Que això se'n diu possibilisme?. Doncs m´he passat la vida fent possible coses que semblaven impossibles.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada