No vaig poder ser-hi però m’ho han explicat de primera mà. Gent que va ser-hi i gent que ho va organitzar. Literalment: “Crec que ahir al Parc Central vam fer d’aquests actes Ciutadans amb majúscules, on la gent se sent part d’alguna cosa...”. I una gran satisfacció que gent jove i diversa de la ciutat sigui capaç d’organitzar un esdeveniment com el d'ahir. Exactament el que preteníem societat civil, amb tot el suport municipal, organitzant un acte multitudinari. Cal creure més en la gent i sobretot no voler aprofitar-se del seu esforç.
Unes 2.500 persones al Parc Central. Gent jove de tots els barris de la ciutat, famílies, gent gran, ... La ciutat i els ciutadans. Bé una part, que no tothom és del Barça. Però una part molt majoritària. I gent elegant que malgrat no ser culé sap felicitar-nos quan el Barça guanya. Cap incident al Parc més enllà d’algun problema tècnic amb la coordinació de les senyals de vídeo i d’àudio. En Puyal va cantar el gol d’en Campbell abans que es veiés la pilota entrar a la porteria del Barça.
I després el deliri i l'èxtasi. Gentades amunt i avall celebrant l’èxit esportiu. La majoria, la immensa majoria, amb el to festiu i el seny suficient. Com demanava l’editorial del Capgros.com d’ahir. Gent amb ganes de passar-ho bé, de riure, cantar i cridar la seva felicitat. I també desgraciadament els voltors de sempre. La minoria que no saben fer res, aportar res, organitzar res. Els que aprofiten l’anonimat de la multitud per satisfer els seus instints més primaris. Els incívics i els vàndals. Per fortuna res a veure amb Les Rambles de Barcelona, però suficient per no estar d’acord i condemnar-ho enèrgicament.
No puc estar-me de reproduir un fragment del post d’en Francesc Amat al seu blog:
“Després, ara abans d’escriure això, he pogut parlar uns moments amb un amic que ha estat a París. Comentàvem que el Barça és un dels instruments de cohesió social més poderosos que tenim. Només calia ser al Parc Central de Mataró per adonar-se’n. En una nit esplèndida en què han triomfat, per damunt de tot, fins i tot més enllà de l’espectacle visual en si, els valors més preuats de l’esport. Jugant a més contra uns rivals magnífics i extraordinàriament elegants com són Thierry Henry i Cesc Fàbregas”.
En Cesc Fàbregas, el noi que va aprendre a jugar a futbol a pocs metres del Parc Central. Al camp municipal d’esports de l’avinguda Carles Padrós. I per si algú no ho sap en Carles Padrós, diputat a Corts per Mataró, fou un dels fundadors del Real Madrid. Paradoxes de la vida.
Unes 2.500 persones al Parc Central. Gent jove de tots els barris de la ciutat, famílies, gent gran, ... La ciutat i els ciutadans. Bé una part, que no tothom és del Barça. Però una part molt majoritària. I gent elegant que malgrat no ser culé sap felicitar-nos quan el Barça guanya. Cap incident al Parc més enllà d’algun problema tècnic amb la coordinació de les senyals de vídeo i d’àudio. En Puyal va cantar el gol d’en Campbell abans que es veiés la pilota entrar a la porteria del Barça.
I després el deliri i l'èxtasi. Gentades amunt i avall celebrant l’èxit esportiu. La majoria, la immensa majoria, amb el to festiu i el seny suficient. Com demanava l’editorial del Capgros.com d’ahir. Gent amb ganes de passar-ho bé, de riure, cantar i cridar la seva felicitat. I també desgraciadament els voltors de sempre. La minoria que no saben fer res, aportar res, organitzar res. Els que aprofiten l’anonimat de la multitud per satisfer els seus instints més primaris. Els incívics i els vàndals. Per fortuna res a veure amb Les Rambles de Barcelona, però suficient per no estar d’acord i condemnar-ho enèrgicament.
No puc estar-me de reproduir un fragment del post d’en Francesc Amat al seu blog:
“Després, ara abans d’escriure això, he pogut parlar uns moments amb un amic que ha estat a París. Comentàvem que el Barça és un dels instruments de cohesió social més poderosos que tenim. Només calia ser al Parc Central de Mataró per adonar-se’n. En una nit esplèndida en què han triomfat, per damunt de tot, fins i tot més enllà de l’espectacle visual en si, els valors més preuats de l’esport. Jugant a més contra uns rivals magnífics i extraordinàriament elegants com són Thierry Henry i Cesc Fàbregas”.
En Cesc Fàbregas, el noi que va aprendre a jugar a futbol a pocs metres del Parc Central. Al camp municipal d’esports de l’avinguda Carles Padrós. I per si algú no ho sap en Carles Padrós, diputat a Corts per Mataró, fou un dels fundadors del Real Madrid. Paradoxes de la vida.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada