Diari de Santes: Amb la rauxa necessària i el seny imprescindible

Gospel a la muralla. Foto Quico Melero

Els qui han seguit les Crida a la Festa Major, que com alcalde he fet, coneixen la frase amb la que acostumo a acabar-les: amb la rauxa necessària i el seny imprescindible.
Sense rauxa no hi possibilitat de festa. Si no som capaços de superar els convencionalismes ordinaris i el sentit del ridícul, difícilment podrem gaudir de la festa.
Rauxa i sentiment. Que també calen els sentiments. Sentiment de sentir-se ciutadà. De compartir la festa amb la resta dels ciutadans. D’emocionar-se veient les carones dels infants durant les dormides, o la il·lusió amb la que entreguen la pipa a en Robafaves. De sentir la pell de gallina quan sonen gralles per anunciar que el castell ha estat carregat o sentint l’aplaudiment espontani de. desens de milers de persones bocabadades pels Focs a la platja. Algú pot opinar que els mecanismes mentals que ens mouen com a col·lectiu i que es tradueixen en determinats rituals no poden superar una anàlisi merament racional. I què? Potser alguns dels fenòmens socials que mouen una bona part de la societat es poden explicar únicament amb mètodes d’anàlisi estrictament racionals? Si fos així, algú pot explicar catarsis col·lectives com les que es produeixen entorn els esdeveniments esportius o religiosos?
Al final resulta que tot es redueix a la química que s’estableix entre els individus i que fa que ens comportem de determinada manera quan actuem com a col·lectiu. Els sociòlegs i els psicòlegs en saben força de tot això. Potser que els polítics també ho entenguem. Lluny del populisme però ben a prop de la ciutadania.
Comportaments col·lectius que necessiten d’un marc de referència, que canalitzin els elements transgressors de la festa i que sobretot permetin que tothom trobi el seu espai festiu.
És, aleshores, el moment del seny. Del seny individual que ens diu quins són els límits. L’equilibri, entre rauxa i seny sempre és difícil i inestable. Els límits són subjectius i sovint massa personalistes. Per això està el seny col·lectiu que marca les regles del joc comunitàries. Aquells comportaments que com a comunitat estem disposats a consensuar i permetre.
A Mataró, en els darrers anys i després de superar una etapa en la que es va voler segrestar la festa amb interessos clarament polítics d’una minoria, hem avançat força en l’objectiu d’aconseguir una Festa Major que tothom pugi fer-se seva. Identificar-se amb la festa és un element de cohesió ciutadana important. Els sentiments tornen a jugar un paper decisiu a l’hora de la col·lectivitat. I el sentiment d’identitat, de pertànyer a un col·lectiu pot ser fonamental per salvaguardar la convivència.
Aquests dies hem tingut exemples de reaccions espontànies dels ciutadans marcant les normes de comportament quan alguns han volgut anar més enllà del que com a comunitat estem disposats a tolerar. La frase “a Mataró això no ens agrada” ha funcionat per reconduir algunes situacions que podien haver provocat que la Festa Major anés de mal borràs. El seny col·lectiu recondueix la rauxa individual.
Les Santes estan sent un magnífic exemple de comportament cívic que volem es mantingui fins el darrer moment. Malgrat algun incident, fruit més d’un malentès que d’una voluntat fiscalitzadora de la festa, l’absència d’aldarulls i incidents està essent la tònica general. Malentès que esperem quedi ben aclarit. Reclamar l’esperit “santero”, com a element aglutinador del comportament col·lectiu durant Les Santes, és important tal com aquesta matinada s’ha demostrat.