Fa dies que volia escriure sobre el tema però la intensa actualitat de la setmana no m’ha deixat fer-ho amb la tranquil·litat que necessitava.
Avui, triant els diaris de la setmana per baixar-los al contenidor del paper, m’he trobat amb un article a La Contra de La Vanguardia que m’havia passat per alt en aquesta setmana d’infart.
És una entrevista a Allen Rosenshine, un publicista americà que s’autodefineix “jueu i d’esquerres”. Aquests dies ha estat a Barcelona per dirigir la lliçó magistral de l’acte de graduació de la novena promoció de periodisme de la Ramon Llull.
Pel poc que he pogut llegir sobre Rosenshine m’ha semblat un personatge, si més no interessant, inquiet, molt americà, i que diu coses tan importants com: “Si usted pregunta a su vecino que vió anoche en la tele, jamàs le confesará que vió porno o que se regordeó con alguna banalidad. Todos explicamos que vemos en la tele sesudos documentales. Así que no pregunte a la gente que hizo o lo que compró: vaya al súper y obsérvelos, anote y estudie”.
Em recorda la cara tan rara que posen algunes persones quan els hi comento que mirava “Crónicas marcianas” o que miro, quan sóc a casa, “Aquí hay tomate” o el “Cor de la ciutat”. Cinc minuts d’aquests programes em serveixen precisament pel que diu en Roseshine: mirar el que mira la gent i intentar descobrir els mecanismes de relació i pensament amb els que es mouen la majoria dels ciutadans d’aquest país. Arribar a casa, a les tantes del vespre, després de parlar i fer política tot el dia no em predisposa especialment a escoltar els perquè de la Terribes. I els documentals de la BBC ja els mira en Fungairiño!
Diu en Rosenshine coses tan sucoses sobre els polítics com: “ Suelen caer en el mismo error de creer más en lo que dice la gente o lo que les dicen los interesados que en observar y estudiar lo que realmente hace el votante”. Us recorda el cas ben recent de la direcció d’un partit “escoltant” les bases i no observant els seus votants?
Perquè d’això volia escriure davant d’unes eleccions de les que ja molts han començat a escriure muntanyes de paper. Que si la sociovergència, que si la catalanitat –sempre qüestionada, sigui el que sigui, del candidat del PSC- que si la espanyolització de la campanya, que si naps que ni cols. Potser, i seguint els consells d’en Rosenshine, millor mirar, escoltar sense preguntar, barrejar-se amb la gent i anar captant el que pensa, opina, espera i desespera la gent del carrer. Fugir dels entorns que creen opinió en el mateix entorn, opinió de consum propi i que poc o res té a veure amb el que passa fora de “l’entorn”.
Avui, triant els diaris de la setmana per baixar-los al contenidor del paper, m’he trobat amb un article a La Contra de La Vanguardia que m’havia passat per alt en aquesta setmana d’infart.
És una entrevista a Allen Rosenshine, un publicista americà que s’autodefineix “jueu i d’esquerres”. Aquests dies ha estat a Barcelona per dirigir la lliçó magistral de l’acte de graduació de la novena promoció de periodisme de la Ramon Llull.
Pel poc que he pogut llegir sobre Rosenshine m’ha semblat un personatge, si més no interessant, inquiet, molt americà, i que diu coses tan importants com: “Si usted pregunta a su vecino que vió anoche en la tele, jamàs le confesará que vió porno o que se regordeó con alguna banalidad. Todos explicamos que vemos en la tele sesudos documentales. Así que no pregunte a la gente que hizo o lo que compró: vaya al súper y obsérvelos, anote y estudie”.
Em recorda la cara tan rara que posen algunes persones quan els hi comento que mirava “Crónicas marcianas” o que miro, quan sóc a casa, “Aquí hay tomate” o el “Cor de la ciutat”. Cinc minuts d’aquests programes em serveixen precisament pel que diu en Roseshine: mirar el que mira la gent i intentar descobrir els mecanismes de relació i pensament amb els que es mouen la majoria dels ciutadans d’aquest país. Arribar a casa, a les tantes del vespre, després de parlar i fer política tot el dia no em predisposa especialment a escoltar els perquè de la Terribes. I els documentals de la BBC ja els mira en Fungairiño!
Diu en Rosenshine coses tan sucoses sobre els polítics com: “ Suelen caer en el mismo error de creer más en lo que dice la gente o lo que les dicen los interesados que en observar y estudiar lo que realmente hace el votante”. Us recorda el cas ben recent de la direcció d’un partit “escoltant” les bases i no observant els seus votants?
Perquè d’això volia escriure davant d’unes eleccions de les que ja molts han començat a escriure muntanyes de paper. Que si la sociovergència, que si la catalanitat –sempre qüestionada, sigui el que sigui, del candidat del PSC- que si la espanyolització de la campanya, que si naps que ni cols. Potser, i seguint els consells d’en Rosenshine, millor mirar, escoltar sense preguntar, barrejar-se amb la gent i anar captant el que pensa, opina, espera i desespera la gent del carrer. Fugir dels entorns que creen opinió en el mateix entorn, opinió de consum propi i que poc o res té a veure amb el que passa fora de “l’entorn”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada