Pròleg que he escrit pel programa de Les Santes 2006
Qualsevol festa acaba determinada, en bona part, pels escenaris on es desenvolupa, i exactament a l’inrevés: espais que durant unes hores o uns dies adquireixen un caràcter propi i diferent del que tenen durant la resta de l’any. Festa i ciutat s’interfereixen mútuament, en una simbiosi gairebé perfecta, de la que ambdues en surten reforçades. Més encara quan la festa té la força i la personalitat de Les Santes. El carrer d’en Pujol en cap moment de l’any és com el migdia de Les Santes, ni en Robafaves llueix amb més majestuositat que quan hi passem tornant d’ofici.
Les Santes, com a espectacular catarsi col·lectiva, tenen la seva pròpia litúrgia i els seus escenaris, alguns de seculars i clàssics; altres de nous i fruit de l’evolució natural de la festa i de la ciutat; uns de principals i d’altres de secundaris.
La Riera és l’espai central al voltant del que es situen, giren i s’articulen tots els altres. Si durant tot l’any és l’àmbit quotidià del mataronisme actiu, és durant la Festa Major quan adquireix la seva autèntica dimensió de cor de la ciutat. Inici i fi dels grans actes de Les Santes: la crida, el desvetllament bellugós, l’escapada a negra nit, l’anada i la tornada d’ofici, les dormides de gegants, les empaitades de les bèsties de foc al balcó de l’Ajuntament.
El carrer Nou, com el carrer d’en Pujol, es converteix, d’una manera molt efímera, en escenari únic el matí del dia de Les Santes durant l’anada a ofici. El sol, jugant a contrallum, configura un dels ambients amb més personalitat de la festa. Només en la passada de la tarda, al carrer d’Argentona, el sol juga un paper semblant.
Santa Maria, l’únic gran espai tancat de la festa, compleix perfectament la seva funció d’escenari pel barroquisme de la Missa de mossèn Blanch, pensada i escrita per a ser interpretada en aquesta basílica.
La plaça de l’Ajuntament, que durant l’any passa molt desapercebuda davant la presència massa propera de la Riera, juga dos papers ben diferents en el programa de les festes. La tronada final del correfoc l’omple de fum, olor de pólvora i espetecs de carretilles. La nit de Requisits, l’únic foc el posen les espelmetes del ball del fanalet i les parelles que ballen ben arrambades. I la dolça escalforeta de la Juliana.
La plaça de Santa Anna, que ha perdut les sardanes i els balls, ha guanyat amb els castellers. De veure castells un cop l’any, ha passat a ser una plaça de la categoria de les grans places castelleres del país. I continua sent el pas i la parada obligada d’actes multitudinaris.
La platja i el passeig marítim són espais de nit. Per escoltar havaneres i sobretot per embaladir-se mirant els llums màgics dels focs mentre la sorra, plena de gom a gom, s’omple d’un ohhhh col·lectiu. Després caldrà repetir el ritual d’anar passeig amunt i avall, amb l’excusa de buscar els escenaris del Sarau, per saludar amics i coneguts.
El Parc Central és el gran espai dels joves que demanen més i més aigua, reciclada de la piscina que cal estalviar, durant la Ruixada i més i més música en els Balls de Festa Major. Fins que el sol comenci a apuntar cap a Sant Simó.
Molts altres espais de la ciutat són escenaris per Santes: el pati de l’Hospital, la plaça de Santa Maria, el pati de can Marchal, la plaça de la Brisa, el pati de Les Esmandies, can Xammar, i sobretot els carrers de la ciutat, plens a tothora de gent.
Tots es transmuten durant unes hores. Prenen sentit i donen caràcter a la nostra Festa Major. I es converteixen en escenaris de ciutadania. El gran motiu de la festa: els ciutadans i les ciutadanes omplint la ciutat de vida i de convivència.
Per la nostra Festa Major, per Les Santes. Amb la rauxa necessària i el seny imprescindible.
Glòria a Les Santes!
Bona Festa Major a tothom.
Qualsevol festa acaba determinada, en bona part, pels escenaris on es desenvolupa, i exactament a l’inrevés: espais que durant unes hores o uns dies adquireixen un caràcter propi i diferent del que tenen durant la resta de l’any. Festa i ciutat s’interfereixen mútuament, en una simbiosi gairebé perfecta, de la que ambdues en surten reforçades. Més encara quan la festa té la força i la personalitat de Les Santes. El carrer d’en Pujol en cap moment de l’any és com el migdia de Les Santes, ni en Robafaves llueix amb més majestuositat que quan hi passem tornant d’ofici.
Les Santes, com a espectacular catarsi col·lectiva, tenen la seva pròpia litúrgia i els seus escenaris, alguns de seculars i clàssics; altres de nous i fruit de l’evolució natural de la festa i de la ciutat; uns de principals i d’altres de secundaris.
La Riera és l’espai central al voltant del que es situen, giren i s’articulen tots els altres. Si durant tot l’any és l’àmbit quotidià del mataronisme actiu, és durant la Festa Major quan adquireix la seva autèntica dimensió de cor de la ciutat. Inici i fi dels grans actes de Les Santes: la crida, el desvetllament bellugós, l’escapada a negra nit, l’anada i la tornada d’ofici, les dormides de gegants, les empaitades de les bèsties de foc al balcó de l’Ajuntament.
El carrer Nou, com el carrer d’en Pujol, es converteix, d’una manera molt efímera, en escenari únic el matí del dia de Les Santes durant l’anada a ofici. El sol, jugant a contrallum, configura un dels ambients amb més personalitat de la festa. Només en la passada de la tarda, al carrer d’Argentona, el sol juga un paper semblant.
Santa Maria, l’únic gran espai tancat de la festa, compleix perfectament la seva funció d’escenari pel barroquisme de la Missa de mossèn Blanch, pensada i escrita per a ser interpretada en aquesta basílica.
La plaça de l’Ajuntament, que durant l’any passa molt desapercebuda davant la presència massa propera de la Riera, juga dos papers ben diferents en el programa de les festes. La tronada final del correfoc l’omple de fum, olor de pólvora i espetecs de carretilles. La nit de Requisits, l’únic foc el posen les espelmetes del ball del fanalet i les parelles que ballen ben arrambades. I la dolça escalforeta de la Juliana.
La plaça de Santa Anna, que ha perdut les sardanes i els balls, ha guanyat amb els castellers. De veure castells un cop l’any, ha passat a ser una plaça de la categoria de les grans places castelleres del país. I continua sent el pas i la parada obligada d’actes multitudinaris.
La platja i el passeig marítim són espais de nit. Per escoltar havaneres i sobretot per embaladir-se mirant els llums màgics dels focs mentre la sorra, plena de gom a gom, s’omple d’un ohhhh col·lectiu. Després caldrà repetir el ritual d’anar passeig amunt i avall, amb l’excusa de buscar els escenaris del Sarau, per saludar amics i coneguts.
El Parc Central és el gran espai dels joves que demanen més i més aigua, reciclada de la piscina que cal estalviar, durant la Ruixada i més i més música en els Balls de Festa Major. Fins que el sol comenci a apuntar cap a Sant Simó.
Molts altres espais de la ciutat són escenaris per Santes: el pati de l’Hospital, la plaça de Santa Maria, el pati de can Marchal, la plaça de la Brisa, el pati de Les Esmandies, can Xammar, i sobretot els carrers de la ciutat, plens a tothora de gent.
Tots es transmuten durant unes hores. Prenen sentit i donen caràcter a la nostra Festa Major. I es converteixen en escenaris de ciutadania. El gran motiu de la festa: els ciutadans i les ciutadanes omplint la ciutat de vida i de convivència.
Per la nostra Festa Major, per Les Santes. Amb la rauxa necessària i el seny imprescindible.
Glòria a Les Santes!
Bona Festa Major a tothom.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada