Badar

Badar és quelcom consubstancial de l’excursionista que fa temps va perdre la dèria dels cims i es conforma amb el passeig tranquil, sense presa, però amb els sentits atents per no perdre’s l’instant que no retorna ni el detall que potser no es repetirà.

Badar davant els prats esquitxats pel blanc florit dels cirerers i solcats per la cinta de plata del rierol que ressegueix la verticalitat dels clops, les salenques i els verns.

Badar contemplant la delicada parmèlia que damunt l’escorça clivellada del pi ens mostra tot un món de plantes sense flors, discretes però precioses.

Badar amb la immensitat de la muntanya encara curulla de neu que s’aixeca sobtadament tancant l’horitzó de l’occident.