Maiets de mill

Aquest any tampoc he pogut veure el monument. Arribo dissabte al matí i els oficis de Setmana Santa s’han acabat. Sense Vetlla Pasqual, la missa del diumenge de Resurrecció és com la de cada setmana. Algunes forasters que ens afegim a la mitja dotzena de padrins i padrines del poble per escoltar per enèsima vegada les històries, sospito que inventades, del peculiar mossèn. I que duri, perquè em temo que quan aquest mossèn plegui s’hauran acabat les misses dominicals en aquesta vila que va ser arxiprestat.

M’he perdut doncs el monument, d’un estil naïf que el fa entranyable, i les entrades i sortides d’una tropa d’armats amb calçotets de pelfa i armadures de llauna pintada. Mossèn i armats no parlen entre ells i les sorolloses entrades, picant amb tota la força que són capaços sobre el trespol del terra, no respecten cap moment de l’ofici de divendres. En qualsevol moment de la lectura de la Passió de Nostre Senyor s’obren les portes i la tropa romana entra, amb tot el terrabastall de les llances i el tambor, per rellevar-se.

El dissabte, quan es desmunta el monument, només queden a l’altar els maiets que les dones, fent brotar mill a les fosques, han preparat durant setmanes. Guarnits amb garlandes els testos restaran fins Pasqüetes i aleshores sí que la Setmana Santa, aquí dalt, ja serà història. Una història mil·lenària que poc a poc es va fonent com la neu de primavera en els prats de la Coma.