La veritat és que no tenia intenció de començar el diari de campanya justament fins que comencés aquesta. Hi ha però un motiu que m’ha impulsat a fer-ho encara que faltin molts dies per la cita electoral. Han estat algunes reaccions a l’anunci que l’Elvira Lindo havia estat encarregada de fer el pregó de la Mercè.
A Mataró de polèmiques amb el pregó de la Festa Major de Les Santes en sabem alguna cosa. Errors propis i oportunisme polític d’alguns grups varen marcar els pregons de la dècada dels noranta. Ara no hi ha pregó, l’alcalde fa una Crida a la Festa que, procuro, tingui sentit i actualitat i engeguem la traca.
És clar però que Barcelona és una altra cosa i que la proximitat de les eleccions expliquen algunes coses de les que han passat i s’han dit. Per això obro el diari de campanya. Perquè ja estem en campanya!
No vull qüestionar el dret a considerar si Elvira Lindo era o no la persona més adequada per a fer el pregó. Ni em correspon ni ho vull fer. Tampoc vull qüestionar el dret a discrepar i a protestar. El dret que tenien els que varen obrir paraigües negres, malgrat no plogués, i els bufons d’en Boadella. Aquí tothom pot dir el que pensa.
El que si demanaria que alguns es pensessin més el que diuen. El tema de la llengua no és menor i cal ser extremadament curosos amb les opinions i comentaris. La única escletxa social que es pot obrir a Catalunya pot venir per aquí. Estem guanyant la batalla del català. El gran encert, i la Marta Mata i els socialistes tenen molt a veure amb això, de construir una sola xarxa d’escoles amb immersió lingüística en català i garantint l’aprenentatge del castellà a tothom, ens ha permès que avui cap jove nascut al país consideri el català com a llengua aliena. Alguns diran que sóc massa optimista, que vagi pels barris i escolti. Per suposat que no tot són flors i violes, que hi ha reticències i problemes. La qüestió es com s’avança. Menystenint, amb mala educació i abdicant de les responsabilitats del càrrec com va fer ahir en Portabella, o treballant activament per la plena integració cívica de tothom.
Què permet ser més barceloní i català, participar plenament de les festes o la polèmica estèril, inútil i perillosa del pregó? Algú s’ha preguntat que en pensen els centenars de milers de ciutadans i ciutadanes de Catalunya quan senten dir que fer el pregó en la seva llengua materna és un genocidi contra el català? Potser perquè vaig pels barris, en visc i escolto el que diu la gent avui estic amoïnat. En aquest país són molts els que tendeixen ponts, salven diferències, fan pedagogia, ensenyen a estimar el país i són uns pocs, encara que amb molt de ressò mediàtic, que es dediquen exactament al contrari.
Estic amoïnat quan llegeixo responsables polítics dir barbaritats de l’ordre dels “nostres” i dels “altres”. Classificar a la gent d’aquest país en funció de si llegeixen El País o l’Avui, els hi agrada el gazpacho o el pa amb tomàquet, si escolten Els Pets o Estopa, vol dir no tenir i idea del que passa cada dia a la gran majoria de llars, tallers, escoles, carrers del nostre país. Un país molt més plural, divers i mestís del que creuen i volen alguns.
A sobre ara vindran els de “sempre” a explicar lo de la manca de llibertat, el genocidi del castellà, l’ambient asfixiant, i altres tonteries. En safata els hi posen.
Jo no sé si a Madrid algun dia cridaran Sebastià Sorribes o Joaquim Carbó a fer el pregó de les seves festes. En tot cas ells s’ho perden. A mi m’agrada llegir i recomanar en Sorribes, en Carbó, Elvira Lindo, Gerald Durrell, Michael Ende, Christine Nöstlinger, Roald Dahl, .... i Care Santos, una magnífica escriptora mataronina i del mundo mundial que diria el Gafotas.
És clar però que Barcelona és una altra cosa i que la proximitat de les eleccions expliquen algunes coses de les que han passat i s’han dit. Per això obro el diari de campanya. Perquè ja estem en campanya!
No vull qüestionar el dret a considerar si Elvira Lindo era o no la persona més adequada per a fer el pregó. Ni em correspon ni ho vull fer. Tampoc vull qüestionar el dret a discrepar i a protestar. El dret que tenien els que varen obrir paraigües negres, malgrat no plogués, i els bufons d’en Boadella. Aquí tothom pot dir el que pensa.
El que si demanaria que alguns es pensessin més el que diuen. El tema de la llengua no és menor i cal ser extremadament curosos amb les opinions i comentaris. La única escletxa social que es pot obrir a Catalunya pot venir per aquí. Estem guanyant la batalla del català. El gran encert, i la Marta Mata i els socialistes tenen molt a veure amb això, de construir una sola xarxa d’escoles amb immersió lingüística en català i garantint l’aprenentatge del castellà a tothom, ens ha permès que avui cap jove nascut al país consideri el català com a llengua aliena. Alguns diran que sóc massa optimista, que vagi pels barris i escolti. Per suposat que no tot són flors i violes, que hi ha reticències i problemes. La qüestió es com s’avança. Menystenint, amb mala educació i abdicant de les responsabilitats del càrrec com va fer ahir en Portabella, o treballant activament per la plena integració cívica de tothom.
Què permet ser més barceloní i català, participar plenament de les festes o la polèmica estèril, inútil i perillosa del pregó? Algú s’ha preguntat que en pensen els centenars de milers de ciutadans i ciutadanes de Catalunya quan senten dir que fer el pregó en la seva llengua materna és un genocidi contra el català? Potser perquè vaig pels barris, en visc i escolto el que diu la gent avui estic amoïnat. En aquest país són molts els que tendeixen ponts, salven diferències, fan pedagogia, ensenyen a estimar el país i són uns pocs, encara que amb molt de ressò mediàtic, que es dediquen exactament al contrari.
Estic amoïnat quan llegeixo responsables polítics dir barbaritats de l’ordre dels “nostres” i dels “altres”. Classificar a la gent d’aquest país en funció de si llegeixen El País o l’Avui, els hi agrada el gazpacho o el pa amb tomàquet, si escolten Els Pets o Estopa, vol dir no tenir i idea del que passa cada dia a la gran majoria de llars, tallers, escoles, carrers del nostre país. Un país molt més plural, divers i mestís del que creuen i volen alguns.
A sobre ara vindran els de “sempre” a explicar lo de la manca de llibertat, el genocidi del castellà, l’ambient asfixiant, i altres tonteries. En safata els hi posen.
Jo no sé si a Madrid algun dia cridaran Sebastià Sorribes o Joaquim Carbó a fer el pregó de les seves festes. En tot cas ells s’ho perden. A mi m’agrada llegir i recomanar en Sorribes, en Carbó, Elvira Lindo, Gerald Durrell, Michael Ende, Christine Nöstlinger, Roald Dahl, .... i Care Santos, una magnífica escriptora mataronina i del mundo mundial que diria el Gafotas.
Actualitzat a les 23:30
La resposta de la blogesfera socialista a la polèmica del pregó ha estat, com poques vegades, contundent i d’una claredat meridiana:
David Fuentes: Catalunya libre de necios
La resposta de la blogesfera socialista a la polèmica del pregó ha estat, com poques vegades, contundent i d’una claredat meridiana:
David Fuentes: Catalunya libre de necios
Jordi Pedret: Extraordinari pregó
Javi Montes: Quina pena
Jonatan Márquez: Elvira Lindo, ERC i RENFE
Joana Torres: Català & Castellà
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada