Onze de Setembre, la Diada Nacional del catalans. De tots els catalans. De tots els homes i dones que viuen, treballen i es consideren ciutadans i ciutadanes de Catalunya. Per naixement o per opció. Ara, que com sempre, hi ha qui tenen temptacions d’atorgar-se la potestat de decidir qui sí i qui no és ciutadà d’aquest país.
Una Catalunya oberta, plural, diversa. Que no oblida la seva història i que la projecta sobre el present i el futur. La història de la Catalunya de progrés, humanista, lliure, justa i solidària. La Catalunya que confia en la força transformadora de les idees i del treball. Un país, com deia ahir el president Maragall: “més determinat a aconseguir i celebrar victòries que no pas a sacralitzar i lamentar derrotes”.
La Catalunya fraternal amb els pobles d’Espanya i del món. Què vol continuar sent referent de modernitat i progrés. Acollidora i integradora. Que actualitza i enriqueix el catalanisme amb la saba nova vinguda d’arreu. La Catalunya que respecta, es respecta i es fa respectar.
Una Diada festiva i reivindicativa. Festiva per celebrar el que som com a poble. Per celebrar, enguany, la victòria col·lectiva de l’Estatut de tots. Reivindicativa del que volem continuar sent. Un poble lliure, de pau, de seny i de rauxa festiva.
Una Diada que superi, ni que sigui per un dia, les confrontacions partidistes, inútils, estèrils i perilloses. De respecte per les idees i els posicionaments polítics, però contundent en la defensa d’un projecte col·lectiu de país en el que no hagi exclosos. Ni polítics ni socials.
Capaços, com Joan Oliver, de dir:
Car, fet i fet, tampoc no sóc tan ase
Car, fet i fet, tampoc no sóc tan ase
i estimo a més amb un
irrevocable amor
aquesta meva i -nostra-
bastant neta, envejada, bonica pàtria.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada