La Torna d'en Rubianes

Joan Antoni Poch (El Punt)

No vaig riure amb la facècia d’en Rubianes al programa de l’Albert Om. No vaig riure perquè vaig pensar en el que passaria. I efectivament ha passat. Feia temps que li tenien ganes i ara l’han enxampat. Poden dir el que vulguin. Que si ha estat el mateix Rubianes, que si patatim, que si patatam. A qui volen enganyar? Tothom, almenys a aquest costat de l’Ebre, sap que ha passat. I a la resta d’Espanya també ho saben.

Ara es produirà una mena de cursa a veure qui la diu més grossa. La caverna mediàtica i la crosta social no pararan aquí i es creuran amb patent de cors per a repetir la jugada cada vegada que els hi convingui. I ho faran, i això em sembla terrible, en nom de la llibertat d’expressió.

De poc li ha servit a Rubianes donar explicacions, més aviat crec que encara ha estat pitjor. Perquè en Rubianes no ha despotricat d’Espanya, ho ha fet d’una Espanya: “ que mató a Lorca, permitió que Machado muriera de pena en Cotlliure y dejó morir a Miguel Hernández en la cárcel. La Espanya que paseó a miles de demócratas y llenó el apís de fosas comunes y nos sumió en el silencio más largo, cruel y sanguinario de la historia”. Qui s’ha sentit al·ludit? Pel que sembla alguns molt poderosos i que tenen una afecció especial al verb “manar”.

I a Catalunya hi haurà una mena d’entronització celestial d’en Rubianes. Gent a qui fins ara li feia ben poca gràcia el seu humor –ja sabeu: groller, irreverent, poc nostrat, ...- el convertiran en una mena d’icona de la repressió anticatalana. Els mateixos que s’esveren amb les bufonades d’en Boadella i el titllen de tot.

Creiem o no creiem en la llibertat d’expressió? Aquesta és la qüestió. Què hi ha límits? Clar que sí. El conseller Mascarell els ha definit perfectament: “en un escenari s’ha de poder dir qualsevol cosa sempre que no s’atempti contra la democràcia”.

I com diu el mateix Rubianes: “a qui no li agradi el meu humor, no cal que vagi al teatre a veure’m”.