Què s’ha cregut?

Llegeixo l’article que Miró i Ardèvol escriu avui a La Vanguardia. Costa entendre que una persona que ha tingut altes responsabilitats de govern en la seva època de conseller de la Generalitat de Catalunya, arribi a sostenir tesis com les que escriu avui. En quin país viu aquest home?. No m’espanta el que diu sinó el caràcter de dicotomia que utilitza en el conjunt del seu escrit i l’evident cinisme de les seves afirmacions. Amb quina autoritat pot afirmar, i al mateix temps negar a tota la resta, que ells han elegit l’esperança, la unitat, la vida, el compromís ferm amb la seva família, la fidelitat, l’esforç?. En nom de qui s’apropien de la llibertat, de la moral, de la veritat i del respecte?.

“Los fieles de las grandes corrientes religiosas no piden sino libertad para vivir su fe” diu el president Sarkozy i ens recorda Miró i Ardèvol. Avui em pregunto si després de l’acte d’ahir sóc més lliure per viure la meva fe o haig de justificar-me precisament per voler viure-la plenament sense que ningú m’utilitzi per imposar les seves idees i el seu model de societat i de família. I encara menys per raons electoralistes i en presència de representants de la dreta catalana i espanyola i amb el vist-i-plau de la jerarquia eclesiàstica. Perquè encara hi ha coses sagrades i dignes de ser admirades: la llibertat, la igualtat i la fraternitat. O que s’ha cregut!