Foto Quico Melero
Començo la setmana viatjant a París per motius relacionats amb el Consorci de Residus Sòlids Urbans del Maresme. Interessant visita al campus corporatiu de Veolia i a la planta de tractament de residus de Limay. A París plou i els carrers, i la mateixa Torre Eifeel, encara llueixen els llums de Nadal.
El tema del tractament dels residus em preocupa especialment i en la meva doble condició de president del Consorci i diputat provincial de Medi Ambient. Per això paro atenció en un parell d’articles publicats a La Vanguardia el passat dimecres. El primer signat per l’economista Sala i Martin i el segon per E.E. Cocciolo, professor de dret administratiu de la UAB.
Difícil de comentar les opinions d’en Sala i Martin, que pretén més provocar que plantejar seriosament el debat sobre el reciclatge domèstic. Sembla contradictori que un liberal declarat opti, en aquest cas, per proposar que els ciutadans abdiquin –no queda clar a favor de qui- de la responsabilitat sobre uns residus que en definitiva, i aplicant la pròpia lògica liberal, són seus: “La empresa texana Waste Management, encargada de recoger la basura de 20 millones de famílias, hace tiempo que se ha pasado al single stream, a pesar que este método los obligue a pagar unos costes de separación que en el sistema tradicional asumen los ciudadanos en casa”. No sé si en Sala ha comparat mai el plàstic –per posar un exemple- provinent de la recollida selectiva del que es separa en planta?
En Cocciolo, i a partir de l’enorme problema del tractament dels residus que s’ha originat a Nàpols, fa una interessant anàlisi sobre les conseqüències de la corrupció en la vida pública: “Si avanza la corrupción tiramos el libre comercio, el desarrollo, la claidad de vida y la democracia a la basura”. En una setmana en la que tornen a senyalar sense aportar cap prova és d’agrair articles com aquest.
Començo la setmana viatjant a París per motius relacionats amb el Consorci de Residus Sòlids Urbans del Maresme. Interessant visita al campus corporatiu de Veolia i a la planta de tractament de residus de Limay. A París plou i els carrers, i la mateixa Torre Eifeel, encara llueixen els llums de Nadal.
El tema del tractament dels residus em preocupa especialment i en la meva doble condició de president del Consorci i diputat provincial de Medi Ambient. Per això paro atenció en un parell d’articles publicats a La Vanguardia el passat dimecres. El primer signat per l’economista Sala i Martin i el segon per E.E. Cocciolo, professor de dret administratiu de la UAB.
Difícil de comentar les opinions d’en Sala i Martin, que pretén més provocar que plantejar seriosament el debat sobre el reciclatge domèstic. Sembla contradictori que un liberal declarat opti, en aquest cas, per proposar que els ciutadans abdiquin –no queda clar a favor de qui- de la responsabilitat sobre uns residus que en definitiva, i aplicant la pròpia lògica liberal, són seus: “La empresa texana Waste Management, encargada de recoger la basura de 20 millones de famílias, hace tiempo que se ha pasado al single stream, a pesar que este método los obligue a pagar unos costes de separación que en el sistema tradicional asumen los ciudadanos en casa”. No sé si en Sala ha comparat mai el plàstic –per posar un exemple- provinent de la recollida selectiva del que es separa en planta?
En Cocciolo, i a partir de l’enorme problema del tractament dels residus que s’ha originat a Nàpols, fa una interessant anàlisi sobre les conseqüències de la corrupció en la vida pública: “Si avanza la corrupción tiramos el libre comercio, el desarrollo, la claidad de vida y la democracia a la basura”. En una setmana en la que tornen a senyalar sense aportar cap prova és d’agrair articles com aquest.
1 comentari:
Ja sé que no té res a veure amb el tema, però m'agradaria saber l'opinió de l'alcalde de la meva ciutat pel què fa al carnestoltes a la ciutat.
Publica un comentari a l'entrada