Foto El País Fa dies –algú me’l va fer arribar- que tenia el llibre “¿Libertad o coacción? Políticas lingüísticas y nacionalismos en España” publicat per la FAES per donar-li una ullada però la veritat és que tenia lectures més urgents per fer. Avui, i després de llegir la notícia, l’he recuperat de la pila de llibres per llegir i m’he entretingut una estona. Pot ser cal aclarir que no sóc dels que necessita una dosi diària de COPE per fer anar l’adrenalina i acostumo a evitar aquest tipus de llibres bàsicament per la seva previsibilitat.
No cal sinó donar un repàs a la relació d’autors (Aurelio Arteta, Xosé María Dobarro, Santiago González, Eduardo Jordà, Jon Juaristi, Amando de Miguel, Agustí Pérez Folqués, Xavier Pericay, Valentí Agustí) per situar-se en les tesis que desenvolupen en el llibre. Sempre sobre la base de la discriminació del castellà (no seré pas jo qui l’anomeni espanyol) teixeixen una densa xarxa d’arguments per acabar reclamant una gran enquesta sociolingüística pel conjunt dels espanyols (no acabo d’entendre quina seria la pregunta als territoris monolingües) i per justificar la proposta de que l’Estat, que redueixen a l’administració central i excloent autonomies i ajuntaments, recuperi les competències de defensa i promoció del castellà. Em pregunto si mai l’Estat ha perdut aquestes competències i perquè no defensa i promociona totes les llengües d’Espanya.
Al final de tot però em pregunto com José María Aznar, president de la FAES (vicepresident és Ángel Acebes) va poder ser investit president del govern amb els vots del PNB i de CiU i al mateix temps apadrinar frases com: “Los nacionalismos no cejarán nunca en el empeño de arrinconar el castellano. La lengua se ha convertido en su único estandarte”.
Sorprèn una de les conclusions finals del llibre: “Los conflictos no son de lenguas, son de hablantes. En los usos espontáneos no suele haber conflicto, a menos que éste sea inducido”. Doncs sí, i si voleu un parell d’exemples d’inducció al conflicte doneu una ullada al vídeo del PP o al mateix llibre.
No cal sinó donar un repàs a la relació d’autors (Aurelio Arteta, Xosé María Dobarro, Santiago González, Eduardo Jordà, Jon Juaristi, Amando de Miguel, Agustí Pérez Folqués, Xavier Pericay, Valentí Agustí) per situar-se en les tesis que desenvolupen en el llibre. Sempre sobre la base de la discriminació del castellà (no seré pas jo qui l’anomeni espanyol) teixeixen una densa xarxa d’arguments per acabar reclamant una gran enquesta sociolingüística pel conjunt dels espanyols (no acabo d’entendre quina seria la pregunta als territoris monolingües) i per justificar la proposta de que l’Estat, que redueixen a l’administració central i excloent autonomies i ajuntaments, recuperi les competències de defensa i promoció del castellà. Em pregunto si mai l’Estat ha perdut aquestes competències i perquè no defensa i promociona totes les llengües d’Espanya.
Al final de tot però em pregunto com José María Aznar, president de la FAES (vicepresident és Ángel Acebes) va poder ser investit president del govern amb els vots del PNB i de CiU i al mateix temps apadrinar frases com: “Los nacionalismos no cejarán nunca en el empeño de arrinconar el castellano. La lengua se ha convertido en su único estandarte”.
Sorprèn una de les conclusions finals del llibre: “Los conflictos no son de lenguas, son de hablantes. En los usos espontáneos no suele haber conflicto, a menos que éste sea inducido”. Doncs sí, i si voleu un parell d’exemples d’inducció al conflicte doneu una ullada al vídeo del PP o al mateix llibre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada