Negant les nacions

Llegint el llibre d’en Joaquim Coll i en Daniel Fernàndez m’he arribat a preguntar, a la vista de la situació política d’allò que hem vingut a a anomenar l’encaix de Catalunya i Espanya, si pot ser que tot el problema vingui d’aquell 12 de maig de 1978 i de la frase que, diuen, va engegar en Miquel Roca a en Manuel Fraga: “Te cambio dos adjetivos por un substantivo”. El substantivo era “nacionalidades” i els adjectius eren “indisoluble” i “unidad”. Estic referint-me a l’article 2 de la Constitució Espanyola:

"La Constitución se fundamenta en la indisoluble unidad de la Nación española, patria común e indivisible de todos los españoles, y reconoce y garantiza el derecho a la autonomía de las nacionalidades y regiones que la integran y la solidaridad entre todas ellas".

Fixeu-vos com els dos adjectius s’han convertit en l’arma que utilitzen els que, d’un i altra banda venen a negar precisament les nacions. Els qui neguen l’existència d’Espanya com a nació, amb l’ús pejoratiu de la paraula “estat”, i els qui neguen l’existència de cap altra nació que no sigui l’espanyola, doncs no deu ser per causalitat les múltiples referències a l’unitat indissoluble que es fa en la sentència de l’Estatut. Entre uns i altres el que venen a fer és negar precisament les nacions tot carregant-se l’esperit constituent d’Espanya: Nació de nacions.

I és en aquest context que situo la pregunta, per a mi, clau del llibre: “És avui útil el catalanisme”. Per què les idees polítiques la primera condició que han de complir és la ser útils a la societat.

Parlem del catalanisme tal com el defineix en Miquel Iceta en el seu llibre “Catalanisme federalista”: “sentiment cívic compartit, difús i transversal, un sentiment d’estima per la terra, la cultura, la història i la llengua catalanes”. I del catalanisme en la seva concepció noucentista de la Catalunya endins i la Catalunya enfora. El catalanisme que defineix la Marina Geli en “Endreçant l’ànima”: “un catalanisme cívic adaptat al segle XXI que incorpora valors globals i locals, que integra a tota la societat catalana, que inclou a tothom però que valora la diversitat. Un catalanisme que és plural per definició, que és polític, però, sobretot, cívic, intel·lectual i obrer”. “El catalanisme com a sentiment per la unitat civil de Catalunya, formant un sol poble”. El catalanisme, amb paraules dels propis autors del llibre que “continua sent avui un factor constituent i determinant en la cultura política democràtica espanyola. Des del seu naixement polític a principi del segle passat, els èxits del catalanisme han estat, alhora, els èxits de la democràcia espanyola. La democràcia espanyola i l’autogovern de Catalunya han anat sempre del bracet”.

Escriuen els autors del llibre i a mode de conclusió: “En definitiva, el catalanisme continua sent avui útil, però alhora no n’hi prou de ser catalanistes. El catalanisme no és una poció màgica, ni pot amagar el biaix ideològic de certs debats. I tampoc no ha de caure en paranys que pugin autolimitar la seva ambició. De portes enfora, ha de continuar contribuint a dotar de pluralitat –a través de la mateixa diversitat catalana- el projecte hispànic. El reconeixement de la pluralitat cultural i lingüística, que és l’únic camí possible per la convivència des d’una sentimentalitat compartida, fa el projecte espanyol més fort i atractiu. De portes endins, el catalanisme ha de desenvolupar plenament l’autogovern, tot sentint-ne orgull, esforçant-se per garantir una gestió eficient dels recursos públics.

Ha de disposar d’un relat sincer amb la realitat de la societat catalana i, com a fill de l’optimisme il·lustrat que és, ha de continuar vertebrant un espai de diàleg i trobada en el que sigui possible construir acords amb més facilitat o constatar desacords de la manera més civilitzada possible. Perquè el catalanisme ha de garantir, tal com expressa Antoni Puigvert, una concepció de Catalunya com a lloc de diàleg i no d’oració, com àgora i no com a temple, com a punt de partida i no d’arribada”.

És possible tot això en el moment actual i després de la sentència de l’Estatut? Això ens ho contesten els mateixos autors:

“Plantejar de manera reiterada des del catalanisme, o des de les mateixes posicions federalistes, propostes de reforma constitucional, ara per ara, només té sentit en el terreny acadèmic. En l’àmbit polític i social, aquest èmfasi en canvis jurídics que exigeixen -cal recordar-ho constantment?- el suport d’una dreta espanyola que avui els faria en una direcció neocentralitzadora només pot acabar alimentant la sensació de fracàs col·lectiu.

La reforma constitucional només pot ser el resultat d’un consens que sigui la plasmació d’un nou clima social, intel·lectual i polític, als antípodes de la retòrica de confrontació dels darrers anys. I aquest consens necessita la construcció d’una nova majoria social que avui no es dona en el conjunt d’Espanya, si més no de manera suficient, ni tampoc a Catalunya. A fi que arribi aquest nou clima, els propers anys cal treballar-hi en una doble direcció.

Primer, guanyant el debat cultural i polític als dos corrents que articulen la regressió. Segon, o més ben dit, paral·lelament, desplegant totes les possibilitats que la segona generació d’estatuts i la mateixa Constitució fan possible en l’aprofundiment del model autonòmic i en el reconeixement de la diversitat lingüística i cultural d’Espanya”.

Estem doncs en un carreró sense sortida? Deixem que ens ho expliquin els autors del llibre.

De la meva intervenció aquesta tarda en la presentació del llibre a l'espai Àgora del mercat de la plaça de Cuba.