Quan, passa rere passa, es tornen a recórrer els vells camins seculars de la vall el caminant reinventa la història. O més ben dit, les històries. Perquè diversos són els camins i molt diverses són les històries que s’han viscut en aquests vells camins del Pirineu. Històries de gent anònima i de gent amb renom. Històries d’amor, de guerres, d’exili, d’emigració, de contraban, de maquis.
Perquè si la muntanya és tossuda, encara ho ha estat més la gent de banda i banda, i per qualsevol port, han saltat durant segles d’un costat a l’altre. Ni neus, ni pedres, ni carrabiners, ni gendarmes, ni guàrdies civils han aconseguit mai tallar definitivament les vells camins que també tossuts han resistit anys d’abandonament per acabar convertint-se en rutes habituals de turistes despistats i d’excursionistes inquiets.
Lluny sovint dels grans cims, dels llacs de postals, però eficients i amb petits tresors amagats dins dels boscos, en els prats. Bordes, ponts, fonts, murs que voregen precipicis, raconades del riu, perspectives que de sobte et sorprenen. I la quietud del camí, el silenci compartit, l’ombra amable, el raig de sol que il·lumina a contrallum. Pel caminant tot un regal. I el glop d’aigua de la font, amb una mica de xocolata –Gelonch, si us plau- un autèntic plaer de sibarites.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada