Foto Elpais.com
Que la velocitat a muntanya és sinònim de seguretat és l’opinió compartida per tots els alpinistes als que s’ha demanat opinió sobre el tràgic accident al K2. Afirmen la necessitat de complir amb uns horaris que permetin, no solament fer el cim dins d’un horari segur, sobre tot garantir el descens amb unes mínimes condicions de visibilitat i seguretat. Aquests dies en els que la muntanya torna a ser actualitat s’obren els debats sobre les condicions amb les que s’està practicant l’himalaisme. Ben lluny de l’èpica dels pioners o de les aventures esportives dels anys setanta i vuitanta, l’Himalaia s’ha convertit en el gran negoci de pujar muntanyencs de nivell insuficient fins a cims amb els que mai arribarien per si mateixos. L’altíssima taxa d’accidents ho venen a corroborar. La hiperfreqüentació de determinats cims i rutes fan més probable els accidents com el d’aquesta setmana a la segona muntanya del món. Una muntanya especialment difícil que s’ha cobrat nombroses víctimes.
En una altra escala podríem traslladar el que està passant a l’Himalaia amb algunes coses que també passen en muntanyes molt més modestes com el Pirineu. Els divuit accidents mortals en el que portem d’any –i hi podríem sumar el creixent nombre de rescats que s’efectuen- fan pensar que massa gent sense experiència s’aventura en uns cims aparentment massa fàcils. La meteorologia adversa, la inexperiència, la manca de coneixement del territori, la imprudència i també la fatalitat són factors massa sovint presents en alguns excursionistes que s’aventuren en rutes que no per massa conegudes no deixen de tenir un cert nivell de risc.
Perdre-li el respecte a la muntanya, ni que siguin cims fàcils, és el primer pas cap a la catàstrofe. Les dades d’accidents i les circumstàncies de molts d’aquests ho demostren clarament.
Que la velocitat a muntanya és sinònim de seguretat és l’opinió compartida per tots els alpinistes als que s’ha demanat opinió sobre el tràgic accident al K2. Afirmen la necessitat de complir amb uns horaris que permetin, no solament fer el cim dins d’un horari segur, sobre tot garantir el descens amb unes mínimes condicions de visibilitat i seguretat. Aquests dies en els que la muntanya torna a ser actualitat s’obren els debats sobre les condicions amb les que s’està practicant l’himalaisme. Ben lluny de l’èpica dels pioners o de les aventures esportives dels anys setanta i vuitanta, l’Himalaia s’ha convertit en el gran negoci de pujar muntanyencs de nivell insuficient fins a cims amb els que mai arribarien per si mateixos. L’altíssima taxa d’accidents ho venen a corroborar. La hiperfreqüentació de determinats cims i rutes fan més probable els accidents com el d’aquesta setmana a la segona muntanya del món. Una muntanya especialment difícil que s’ha cobrat nombroses víctimes.
En una altra escala podríem traslladar el que està passant a l’Himalaia amb algunes coses que també passen en muntanyes molt més modestes com el Pirineu. Els divuit accidents mortals en el que portem d’any –i hi podríem sumar el creixent nombre de rescats que s’efectuen- fan pensar que massa gent sense experiència s’aventura en uns cims aparentment massa fàcils. La meteorologia adversa, la inexperiència, la manca de coneixement del territori, la imprudència i també la fatalitat són factors massa sovint presents en alguns excursionistes que s’aventuren en rutes que no per massa conegudes no deixen de tenir un cert nivell de risc.
Perdre-li el respecte a la muntanya, ni que siguin cims fàcils, és el primer pas cap a la catàstrofe. Les dades d’accidents i les circumstàncies de molts d’aquests ho demostren clarament.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada