“El cel és gris, com sempre, damunt el pobre, brut, barri
de Santa Marina i damunt les parelles
que s’evadeixen fins l’eternitat...”
Miquel Bauça (1940)
Aquella tarda, de diumenge, el cel era d’un blau intens damunt la simfonia de verds dels prats i dels boscos. La muntaya superba s’aixecava tancant el paisatge d’orient i el roig de les tarteres s'ajuntava amb el gris de les pissarres esquitxades del groc dels lìquens. La taca bellugadissa de l’estel de la canalla jugava amb el vent en una dansa sense final damunt l'escenari de la Coma de Burg.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada