He escrit alguna altra vegada que un dels petits plaers nocturns del Pirineu és poder mirar el cel durant la nit. El cel d’estiu, que no té l’espectacularitat del de l’hivern, està dominat per la Via Làctia que de nord a sud s’estén com un riu platejat. Coses que passen quan mirem l’univers de costat!.
Aquesta passada nit, però l’objecte d’atenció ha estat Júpiter que fa dies em feia l’ullet brillant més que ningú cap el sud-est. Era, doncs, l’hora de treure el telescopi orientar-lo cap el planeta i mirar que es veu. L’espectacle no defrauda encara que estiguem acostumats a imatges magnífiques de telescopis enormes. Amb un modest telescopi domèstic es poden veure les franges horitzontals que solquen la superfície de Júpiter. I ahir es podien veure clarament i ben alineades les quatre llunes galileianes.
Són les quatre llunes de Júpiter que Galileu Galilei va veure l’any 1610, quan per primera vegada va encarar el seu rudimentari telescopi cap el cel. El descobriment de Galileu, a més d’un greu conflicte amb l’església catòlica, va suposar un gir copernicà –i mai millor dit- en la concepció de l’univers. Galileu va acabar claudicant, malgrat el seu “ e pur si muove”, però va aplanar el camí a les teories de Copèrnic, Tycho Brahe i Kepler.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada