Interessant entrevista, a El País d’avui, de José Sámano a Jaime Lissavetzky, secretari d’estat per l’esport. Sense cofoisme, admetent una part de la responsabilitat dels èxits i dels fracassos i apuntant algunes idees interessants de per on han d’anar les coses: “Nos queda mucho por hacer y la ambición tiene que ser nuestro objetivo”.
En principi res a objectar. La pregunta és com fer-ho. Ara comencen quatre llargs anys per arribar a Londres. Quatre anys en els que alguns esports han de fer un canvi radical en els seus postulats per evitar repetir fracassos com els de la natació, l’atletisme i en part la gimnàstica. Quatre anys per rentabilitzar els èxits obtinguts.
Diu el secretari d’estat que s’ha avançat però que no s’ha donat el gran salt. En alguns casos fins i tot crec que s’ha fregat el miracle. No donarem el gran salt sense incrementar la pràctica esportiva. Podem fer un gran resultat en hoquei herba, i s’ha fet, amb poc més de 4.000 fitxes federatives. Per comparar, Holanda, en té 200.000. Podem continuar traient excel·lents resultats en el ciclisme de pista però no es construeixen nous velòdroms a Espanya ni arriben ajuts per rehabilitar els existents. Quants estadis d’atletisme s’han construït en els darrers anys?. Els nedadors es queixen que han d’entrenar-se compartint instal·lacions amb senyores d’aquagym i nens de curset, però són aquests els que, amb les seves quotes, mantenen la instal·lació i el club.
Descentralitzar, estendre la pràctica esportiva arreu, millorar l’estructura federativa, dels clubs i de les escoles, construir més instal·lacions, prioritzar on s’inverteixen els diners públics, són qüestions bàsiques que cal tenir molt present si es vol fer el gran salt. I paciència.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada