header-photo

Parlant d’educació

Menina d'en Josep Novellas

Ahir al Pati Manning. Presentació del llibre “La ciudad educa: aportaciones para una política educativa local”. És un llibre coordinat per l’Àngel Merino i Jordi Plana. Han col·laborat una vintena llarga d’autors. La Montserrat Roig em demana que hi participi a l’acte i ho faig amb molt de gust.

He pogut fer una lectura ràpida, gairebé transversal, del llibre però suficient com per adonar-me de vàries coses i que ahir vaig explicar en la meva intervenció.

És tracta d’un llibre coral que fa aproximacions des de la diversitat precisament a un fenomen tan divers com l’educació a les ciutats. Malgrat ser un recull d’autors el llibre està ben estructurat i segueix un cert fil argumental. I la tercera constatació, i la que considero més significativa, és un llibre que obre més preguntes de les que tanca.

Poso alguns exemples a partir de fragments del llibre:

“Educar será cada vez más conocer y reconocer, habilitar y explorar los constantes y cambiantes caminos del cambio y la transformación” (Joan Subirats)

¿Com articular la relació entre els canvis globals i els canvis locals que s’estan produint? ¿En quin espai ens estem movent? ¿No s’han de tenir en compte fenòmens com la creixent mobilitat residencial? ¿Podem articular uns patrons de valors urbans?

Francesc Pedró manifesta, a partir de les dades de l’informe PISA, que els alumnes obtenen millors resultats quan el sistema educatiu pren decisions des de la proximitat.

¿És més estable o més inestable un model educatiu quan l’aproximem al món local? ¿Com pot afectar la diversitat política municipal actual al model educatiu si aquest té molt elements locals? ¿És possible un Pacte de ciutat per l’educació? ¿Quin paper jugaran les candidatures independents que no tenen una visió més global?

Es pregunta la Lola Abelló si el fracàs és de l’alumnat o del sistema escolar.

¿O de la pròpia societat? ¿O senzillament ens trobem davant d’un procés de canvis tan ràpids i profunds, que necessitem nous i canviants paradigmes?

Quan la Maria Jesús Comelles parla de la relació entre l’escola i les famílies ¿de quines famílies parla? ¿Tenim mecanismes per atendre la diversitat social i familiar?

Deu ser com diu en Miguel Ángel Essomba: “La diversitat ha roto con el modelo único pero no ha proporcionado de por sí un nuevo modelo acorde con su naturaleza”.

¿Però hem de parlar de models o d’espais educatius? ¿Podem jugar un paper important els ajuntaments en la definició i la qualitat d’aquests espais educatius?

I tal com demana la Montserrat Roig ¿podem, des del món local, liderar els canvis?

Acaba el llibre amb un seguit d’exemple de propostes locals que venen a demostrar el marge de maniobra del que disposem malgrat tot. I una mena de conclusió final: les experiències funcionen pel territori concret pel que foren dissenyat i difícilment són exportables literalment. I podríem obrir mil noves preguntes. Però en definitiva l’educació és una qüestió permanent de preguntes i respostes que generen noves preguntes.