La Flama del Canigó

Imatge d'una auca de costums i festes de Barcelona del segon terç del segle XIX.

Un altre any des del cim del Canigó, la muntanya dels catalans, el reboll del gran arbre ajagut del Pirineu que segons Mossèn CintoVerdaguer mira “ses brancades poderoses esbadiar-se de València a Roses entreteixir-se amb serres i turons”, ens ha tornat a baixar la flama.

Una flama que encendrà milers de fogueres arreu dels Països Catalans, Fogueres que s’agermanaran amb totes les fogueres, que a totes les ribes de la Mediterrània, la mar dels catalans, encendran el pobles germans per renovar un compromís dels homes i de les dones amb la terra.

Fogueres que volem que siguin, com diu en Joan Maragall:

Ja les podeu fer ben altes

les fogueres d'aquest any:

cal que brillin lluny i es vegin

els focs d'aquest Sant Joan.
Cal que es vegin de València,

de ponent i de llevant ...

i en fareu també en la Serra

perquè els vegin més enllà.
tots la passarem en vetlla

eixa nit de Sant Joan.

Tots la passarem en vetlla

al voltant dels focs més alts,

perquè es parlin uns amb altres

com llengües de l'Esperit Sant.
Parlaran de serra en serra

i de la més alta als plans ...

I a Mataró, des de baix a mar fins dalt la serralada, de la Riera d’Argentona a les Cinc Sènies, les fogueres, les revetlles, la musica, la companyonia i el bon veïnatge faran que aquesta nit torni a repetir-se el miracle de ser la nit més curta però la que viurem més intensament.
I que demà, quan el sol tot just apunti per llevant, quan l’aurora homèrica estengui el seus dits rosats, ens trobem rendits al llit, encara saltant i ballant per les places, o submergint-nos en les aigües de la mar que ens uneix, la flama del Canigó segueixi viva en nosaltres per recordar-nos que som un poble que vol celebrar la seva festa en pau i llibertat.