Del Pirineu fantàstic

D’en Pep Coll ja he escrit altres vegades. Els seus llibres són una bona manera de conèixer millor el Pirineu i una bona companyia a l’estiu sota una freixera o a l’hivern a la vora del foc. Ara trobo una nova publicació del de Pessonada: Guia dels indrets mítics i llegendaris del Pallars Sobirà. El llibre, publicat per de París edicions, ve a afegir-se a la prolífica bibliografia pallaresa i complementa el Viatge al Pirineu fantàstic, publicat per Columna, del mateix autor.

Gairebé un centenar de recorreguts, vall per vall, pels indrets on es situen les llegendes del Pallars Sobirà. Una bona manera de lligar tradicions, patrimoni i geografia viva. Com diu Ferran Rella en el pròleg del llibre: "Ens guia senzilla, atractiva i eficaçment per la geografia del Pallars Sobirà i ens convida a enriquir la nostra existència. Apliquem la reflexió a la realitat quotidiana i veurem com el mite continua funcionant i pot ajudar-nos com deia Sòcrates a conèixer i expressar la veritat".

Ningú pensa en el COI?

Aquests dies molta gent ha opinat i ha escrit sobre els incidents protagonitzats per l’entrenador del Real Madrid en el partit de tornada de la Supercopa d’Espanya en el Camp Nou. Gent amb el criteri de José Sámano i d’Enric Juliana que apunten molt bé les conseqüències dels despropòsits del portuguès. Dos escrits absolutament imprescindibles.

Més enllà de tot això em pregunto per les conseqüències que per la candidatura olímpica de Madrid 2020 pot tenir tot plegat. Em sobta que a la capital estiguin permetent el que està passant amb l’entrenador del Real Madrid. Ningú s’adona de la mala impressió que la ciutat està donant per culpa del comportament d’en Mourinho davant l’opinió pública mundial? Ningú pensa que les altres candidatures faran servir aquesta mala imatge davant el COI?.

Algú podrà dir que no es pot confondre la ciutat de Madrid amb el club blanc. Però és ben cert, i que em perdonin els sempre simpàtics atlètics, que el Real Madrid és el millor ambaixador esportiu de la capital d’Espanya. Vaja com el club blaugrana respecte a Barcelona i que no se m’enfadi cap perico. Per això la imatge del club per molta gent és la imatge de la ciutat i certament la de Madrid no surt gaire afavorida amb els xous que munta l’entrenador blanc. Més enllà de llençar per l’aigüera el prestigi del club el que s’està posant en risc és la mateixa candidatura olímpica madrilenya.

Com aturar això ha de ser feina fonamentalment del president Florentino Pérez, però hi ha de col·laborar la premsa madrilenya deixant de donar qualsevol cobertura al comportament del tècnic portugués. Que ho facin aviat o que després no es lamentin i s’inventin conxorxes internacionals. I sobretot que no pretenguin culpabilitzar-nos de la mala imatge de la ciutat i de les conseqüències que pugui tenir pel futur olímpic de la ciutat. Ni barcelonistes ni catalans en tindrem cap culpa. En definitiva que no ens tornin a posar el dit a l’ull!

No s´hi val

No s´hi val l’anunci fet pel govern de la Generalitat de retallar en un 50% la subvenció que rebien els ajuntaments pel manteniment de les escoles de música municipals i en un 27% les de les escoles bressol. No s´hi val almenys per tres motius.

El primer per les formes, avisant als ajuntaments de la retallada quan la matrícula del curs ja està tancada i els preus que han de pagar els alumnes ja estan fixats. Qui pagarà la diferència entre el que la mateixa Generalitat havia compromès als ajuntaments i el que s’ingressarà definitivament? Que les administracions públiques tenen problemes pressupostaris ho sabem tots, però també ho sabem de fa temps i per tant no calia esperar al mes d’agost, amb els ajuntaments pràcticament en quadre per vacances, per fer l’anunci. No es podia preveure fa uns mesos abans d’obrir el procés de matriculació de l’alumnat? Amb l’agravant que la retallada pretén tenir caràcter retroactiu i obligar als ajuntaments a retallar la meitat del rebut pel curs passat. Tot plegat sona a una nova improvisació del govern català. I van?

En segon lloc perquè representa una greu demostració de deslleialtat institucional cap als ajuntaments que durant anys han assumit, pràcticament en solitari, competències en matèria d’escoles bressol i d’escoles de música. Durant els darrers anys, a partir del govern del president Maragall, havíem avençat de manera important en la coresponsabilitat entre els governs locals i el govern de Catalunya. S’havien clarificat competències, compartit responsabilitats i esforços. Mataró ha estat un bon exemple d’aquest treball conjunt que ens ha permès en els darrers anys construir quatre escoles de primària, tres escoles bressol i crear l’escola de música municipal. Posar en perill tota aquest actiu és d’una irresponsabilitat enorme que poc o gens diu de la sensibilitat educativa i cultural del govern de Catalunya.

En tercer lloc, i per mi la qüestió més important, la retallada anunciada acabarà afectant al paper de cohesió social i territorial que també compleixen les escoles bressol i les escoles de música. Posar a l’abast de tothom, al marge del seu nivell de renda o del seu lloc de residència, aquests serveis educatius contribueix a millorar la integració social de molts nens i nenes d’arreu de Catalunya. Ara tot el treball fet pot anar-se’n en orris i com sempre en pagaran les conseqüències les classes més populars i els territoris més desfavorits.

Cal que el conjunt del municipalisme català reaccioni i, més enllà de filies partidistes, reclami amb tota la contundència el que s’havia aconseguit en els darrers anys: un finançament just i sostenible per les escoles de música i les escoles bressol municipals. Pel que fa a Mataró esperem una resposta clara, lluny de les ambigüitats a la que ens té acostumat, del govern municipal que garanteixi els serveis compromesos i el seu finançament. No podem perdre cap plaça de les escoles bressol o de l’escola de música. Una ciutat, un país, no avença retallant en educació.

Article publicat a Capgros.com

Mercadejant al Port de Boet

La renascuda Associació del Patrimoni de la Vallferrera organitza pel diumenge 28 d’agost una pujada al Port de Boet amb l’objectiu de retrobar-se amb la gent d’Auzat, els veïns francesos de l’Ariège. Volen d’alguna manera recuperar les trobades que anualment es celebraven a l’indret de lo Mercat i que servia per intercanviar tota mena de productes entre els habitants de les dues valls. Ho explica en Pep Coll al seu llibre Guia dels indrets mítics i llegendaris del Pallars Sobirà (de París edicions, 2010):

“Els pallaresos hi pujaven a vendre carbó i ferro de les fargues, mentre que els francesos hi portaven farina de blat, oli, sucre, fins i tot pa, que eren queviures que anaven molt escassos a la Vallferrera. Exposaven la mercaderia damunt les roques del planell i era un mercat sense monedes ni bitllets, ja que s’intercanviaven directament els productes”

Ara la trobada s’ha traslladat dalt del Port per equilibrar les distàncies a peu entre pallaresos i francesos. Si abans el pla de lo Mercat es trobava a quatre hores de camí des d’Àreu, ara es pot deixar el cotxe a la Molinassa a uns escassos tres quarts d'hora. La pujada fins al Port de Boet demana dues hores llargues de bon caminar. Una trobada que promet i que la gent de l’Associació vol oberta a tothom.

Tanka d'estiu -5-

Eugues i vaques

davant les grans muntanyes

postal d’estiu

deliri de pixapins

i fotògrafs de pega

Lectures d’estiu: incerteses i solucions

Recupero un article de Javier Solana i Daniel Inneraty que m’havia passat desapercebut i que he trobat especialment interessant per entendre algunes de les coses que a nivell col·lectiu ens estan passant:

Las principales preocupaciones de la humanidad hoy no son tanto males concretos como amenazas indeterminadas. No estamos preocupados por peligros visibles, sino por peligros vagos que podrían golpear en el momento menos esperado -y contra los cuales no estamos suficientemente protegidos-.

Por supuesto, existen peligros identificables específicos, pero lo que más nos preocupa sobre el terrorismo, por ejemplo, es su naturaleza impredecible. Lo que nos resulta más perturbador sobre la economía estos días es su volatilidad.

En otras palabras, la incapacidad de nuestras instituciones para protegernos de la incertidumbre financiera extrema.

La globalització canvia l’escala dels problemes i els situa en unes dimensions que s’escapen de la comprensió i sovint, com ha passat amb la recent crisi financera, del control democràtic amb repercussions econòmiques, socials i inclús geopolítiques:

La interdependencia, de hecho, es una dependencia mutua -una exposición compartida a los peligros-. Nada está completamente aislado y los "asuntos externos" ya no existen: todo se ha vuelto nacional, hasta personal. Los problemas de otra gente ahora son nuestros problemas, y ya no podemos verlos con indiferencia, o con la esperanza de obtener algún rédito personal de ellos. Este es el contexto de nuestra peculiar vulnerabilidad actual. Lo que solía protegernos (la distancia, la intervención gubernamental, la previsión, los métodos de defensa clásicos) se ha debilitado, y ahora nos ofrece escasa protección o directamente ninguna.

En definitiva són les noves incerteses les que acaben condicionant els comportaments humans i generant actituds difícilment comprensibles només des del prisma de la racionalitat:

Como es lógico, una globalización contagiosa que aumenta la vulnerabilidad inevitablemente desata estrategias preventivas y defensivas que no siempre son proporcionadas o razonables. La xenofobia y el chauvinismo que algunas de las estrategias defensivas pueden despertar tal vez terminan causando más daño que las amenazas de las cuales supuestamente nos protegen.

Això ens obliga a repensar estratègies i sobretot a entendre que els nous reptes cap plantejar-los amb visió global i entenent la interrelació dels fenòmens locals:

De modo que, en esta era de calentamiento global, bombas inteligentes, guerra cibernética y epidemias mundiales, nuestras sociedades deben estar protegidas con estrategias más complejas y sutiles. No podemos seguir persiguiendo estrategias que ignoran nuestra exposición común a riesgos globales, y el resultante contexto de dependencia mutua.

Debemos aprender una nueva gramática del poder en un mundo que está más conformado por el bien común -o el mal común- que por el interés personal o el interés nacional. Estos no desaparecieron, por supuesto, pero están demostrando ser insostenibles fuera de un marco capaz de abordar las amenazas y oportunidades comunes.

Mientras que el antiguo juego de poder buscaba la protección de los intereses propios sin preocuparse por los de los demás, la sobreexposición obliga a la reciprocidad de los riesgos, el desarrollo de métodos cooperativos y el reparto de información y estrategias. Una gobernancia global verdaderamente efectiva es el horizonte estratégico que la humanidad debe perseguir hoy con toda su energía.

Suena difícil, y lo será. Pero no tiene nada que ver con el pesimismo. El desafío de gobernar los riesgos globales no es nada menos que el desafío de impedir el "fin de la historia", no como la apoteosis plácida de la victoria global de la democracia liberal, sino como el peor fracaso colectivo que podamos imaginar.

Lectures d'estiu: Tédeum

O bien, con la barbilla reclinada en el frescor de una hoja de uvero, abismábase en la contemplación de un caracol –de uno solo erguido como un momumento que le tapara el horizonte, a la altura del entrecejo. El caracol era el Mediador entre lo evanescente, lo escurrido, la fluidez sin ley ni medida y la tierra de las cristalizaciones, estructuras y alternancias, donde todo era asible y ponderable. De la Mar sometida a ciclos lunares, tornadiza, abierta o furiosa, ovillada o destejida, por siempre ajena al módulo, el teorema y la ecuación, surgían esos sorprendentes carapachos, símbolos en cifras y proporciones de lo que precisamente faltaba a la Madre. Fijación de desarrollos lineales, volutas legisladas, arquitecturas cónicas de una maravillosa precisión, equilibrios de volumenes, arabescos tangibles que intuían todos los barroquismos por venir. Contemplando un caracol –uno solo- pensaba Esteban en la presencia de la Espiral durante milenios y milenios, ante la cotidiana mirada de pueblos pescadores, aún incapaces de entenderla ni de percibir siquiera la realidad de su presencia. Meditadaba acerca de la poma del erizo, la hélice del muergo, las estrías de la venera jacobita, asombrándose ante aquella Ciencia de las Formas desplegada durante tantísimo tiempo frente a una humanidad aún sin ojos para pensarla. ¿Qué habrá en torno a mí que esté ya definido, inscrito, presente, y que aún no pueda entender? ¿Qué signo, qué mensaje, qué advertencia, en los rizos de la achicoria, el alfabeto de los musgos, la geometria de la pomarrosa? Mirar un caracol. Uno solo. Tédeum.

Alejo Carpentier: El siglo de las luces

Tanka d'estiu -4-

Regala pels camps

la pluja de tempesta

passegen cargols

ufanosos i banyuts

vora les parets seques

Lectures d’estiu: Cantinfleando

Informen els diaris que avui es celebra el centenari del naixement d’en Mario Moreno, el popular Cantinflas. Tot un referent per a tota una generació. Podeu llegir un bon article sobre l’actor mexicà a El País, escrit per Salvador Camarena.

Lectures d'estiu: Sobre el futur d'Euskadi

Sempre he tingut un gran respecte en opinar, i encara més escriure, sobre la política del País Basc. No crec tenir totes les claus, ni molt menys conèixer les sensibilitats, que es mouen en un món tan complexe. Mai no he entès ni compartit la fascinació que sobre una bona part del nacionalisme català exercia el món basc amb unes dinàmiques polítiques i socials molt diferents de les catalanes. Avui però no m’he pogut estar de llegir amb atenció i opinar sobre l’article que Odón Elorza publica a El País. Conec prou al personatge com per no saber del seu rigor, bon criteri i sobretot compromís.

Alerta Elorza del procés d’adoctrinament al que s’han abocat els dirigents del nou govern municipal de la capital donostiarra:

San Sebastián no necesitaba un Gobierno para su reeducación ideológica. No estamos en la época del reparto del librito de Mao. Algo de eso puede estar sucediendo aquí con un extraño programa de gobierno que solo contempla la extensión y aplicación de las máximas ideológicas de los bildus. Me explico: hacer de Donosti una ciudad más abertzale, como si el patriotismo de confrontación resultara un revulsivo para la dinamización, desarrollo económico y cultural de San Sebastián, y más euskaldun. Y punto.

Los independentistas radicales han puesto en marcha una estrategia con la que buscan reeducar a una ciudadanía que consintió 20 años de gestión españolista en la alcaldía. Para los bildus se produjo un ejercicio abusivo del poder municipal para desviar a la población de los anteriores objetivos claves para "la construcción de su soberanía nacional".

Odón Elorza ha estat sempre un polític valent, capaç de dir les coses pel seu nom i plantar cara als que volien, i aquest no ha estat únicament abertzale, un País Basc dividit i enfrontat. Per això reclama la creació d’una mena de tercera via entre el soberanisme radical i excloent i l’espanyolisme ranci i immobilista:

A la vista del panorama, se necesita un Tercer Espacio para la política vasca. Un espacio alternativo al frente independentista y a un españolismo poco imaginativo y sin mucho predicamento en Euskadi. Un sugerente movimiento social de participación, también en red, para el encuentro cívico y político en el que se den acuerdos históricos entre fuerzas de convicciones democráticas, además de contar con movimientos ciudadanos y agentes sociales.

El Tercer Espacio ha de priorizar la construcción de la paz y la convivencia entre diferentes sensibilidades e identidades, el autogobierno y la buena relación entre España y Euskadi, dejando para el futuro cuestiones menos urgentes para la sociedad vasca, como definir un nuevo marco jurídico para la relación pactada entre las partes.

N’és ben conscient de l’oportunitat històrica en la que es troba Euskadi per retrobar la convivència, però avisa també d’alguns dels perills:

Y permanece pendiente la refundación del País Vasco, tras la imprescindible desaparición de ETA, sobre bases morales y democráticas para superar el odio, el miedo y la cobardía. Sobre la mesa queda la legalización de Sortu y otras cuestiones delicadas cuyo desenlace no será ajeno a la actitud que mantenga Bildu.

En este momento histórico, todos debiéramos contribuir a que gane el derecho a convivir en libertad, un derecho que todos deberíamos considerar un bien supremo.

Tanka d'estiu -3-

Les efímeres

geometries dels camps

fileres mortes

traçades per la dalla

en els mars vius d’herba

Tanka d'estiu -2-

Arriba la nit

quasi foscant l’orient

la darrera llum

esclata per l’occident

encenent el cel

Tanka d'estiu -1-

Passen els núvols

com interminables trens

grisos i rosats

per l’escenari immens

d’infinites muntanyes

Espais de memòria al Pallars

Poc a poc, amb una lentitud gairebé exasperant i corrent el risc de fer tard, anem recuperant els espais de memòria històrica que durant molts anys han estat amagats i oblidats. També al Pallars on la guerra va tenir episodis de gran virulència i de la que encara queden restes per la muntanyes: trinxeres, búnquers, restes de les xavoles dels soldats, … Tota una lliçó d’història relativament recent, amb testimonis encara vius, que només calia recuperar, documentar i difondre.

A l’atractiu dels cims, els llacs, els prats, els pobles i les esglésies, els rius i els boscos, ara es pot sumar la visita a indrets que foren escenaris bèl·lics de la guerra civil espanyola, sovint situats en llocs estratègics i de grans perspectives. Podeu trobar tota la informació en la web Front del Pallars, amb mapes, fotos, resums històrics i testimonis.

Desori

Això és exactament el que han representat els més de dos mesos passats des de les eleccions municipals a Mataró. Desori d’un alcalde i d’un govern a qui li costa entendre que està en minoria absoluta i que ni el pacte, ocult i amagat als mataronins, amb el PP li dona la majoria necessària per la governabilitat de la ciutat. I sense governabilitat arriba la paràlisi institucional. En Joan Mora ha optat pel “canvi” en lloc d’optar per la governabilitat i ha acabat entregant la clau del govern al Partit Popular (un evident mercadeig de vots per càrrecs) en primera instància i definitivament a Plataforma per Catalunya a canvi de compromisos gens clars. Només la responsabilitat política del PSC i d’ICV ha permès salvar votacions importants com la dels càrrecs directius de l’Ajuntament o el de les directores de l’IME i de l’IMPEM.

Desori, paràlisi i una absoluta manca de transparència. L’Ajuntament aturat, sense cap nova proposta o actuació damunt la taula i tirant de la rifeta d’un Pla d’Actuació Municipal i d’un Pressupost del govern anterior que van ser ferotgement atacats i desqualificats pel mateix Mora. Poques han estat les decisions del nou govern i totes s’han pres des de dues premisses: la cultura del no i la manca d’informació als grups de l’oposició. Serveixin d’exemple les decisions sobre els accessos de l’autopista (continuem tenim un problema, s’han carregat la solució i els diners han desaparegut literalment), la suspensió del festival Shakespeare (Mataró perd un element de capitalitat cultural i ens convertim en la riota del país), la resolució dels darrers serrells de can Fàbregas i l’explotació indecent de l’èxit aliè, la barroeria amb la que s’han produït els nomenaments en el Consorci de l’Hospital (amb convocatòries i acords de validesa dubtosa). Massa coses estranyes de les quals els grups de l’oposició ens hem assabentat per la premsa. No es tractava de fer les coses d’una altra manera?

Des del PSC hem reiterat la nostra oferta rigorosa i que hem explicitat en el document “L’alternativa socialista”. Propostes serioses per Mataró, línies vermelles ben definides i la voluntat clara d’ajudar a tirar endavant la ciutat. La resposta del govern ha estat el totum revolutum d’un acord polític inviable, inconcret i sense cap possibilitat d’èxit. Si bé és cert que tots som corresponsables de la governabilitat de Mataró, qui ostenta la màxima autoritat és qui està obligat a fer els passos necessaris per garantir-la. De moment només podem parlar de desori.

Article publicat al Tribuna Maresme del mes d'agost.

Lectures d’estiu: de política, literatura i Internet

Foto El País

L’article que avui publica en Joan Subirats a El País em fa recuperar un altre publicat per en Vargas Llosa en aquest mateix diari fa uns dies. Són dos articles ben diferents però absolutament recomanables, no contradictoris però que diuen coses diferents sobre el fenomen d’Internet i la seva influència en la política, la literatura i el coneixement.

Per un costat la tesi d’en Subirats sobre la construcció d’una societat oberta on els vells esquemes s’han diluït i han estat substituïts per altres en xarxa i de resultats molt immediats:

“Lo sucedido en los últimos meses, con el 15-M y todas sus secuelas, nos permiten aprender. Nos permiten entender que Internet genera sacudidas en las viejas y nuevas plazas de la democracia. Unas nuevas plazas que permiten que gentes de todas partes interactúen, se relacionen, compartan información, construyan criterios, se organicen para actuar e influir. Internet no es un martillo. No es un nuevo instrumento con el que seguir haciendo lo de siempre, pero de manera más cómoda o más rápida. Los partidos, las instituciones, pensaron que Internet era un nuevo martillo con el que seguir trabajando con los clavos de siempre, con las relaciones de poder de siempre. E Internet es otra forma de relacionarse y de vivir. Es otro país. Con sus relaciones de poder y de explotación (pero distintas), con sus reglas de juego y de interacción (pero distintas), con sus leyes y delitos (pero distintos).”

Possiblement sigui aquest concepte de que la xarxa no és un instrument per a fer el mateix de manera diferent el que més separa les tesis d’en Subirats de les de Vargas Llosa. On un veu oportunitats l’altre tem amenaces:

“No es verdad que el Internet sea sólo una herramienta. Es un utensilio que pasa a ser una prolongación de nuestro propio cuerpo, de nuestro propio cerebro, el que, también, de una manera discreta, se va adaptando poco a poco a ese nuevo sistema de informarse y de pensar, renunciando poco a poco a las funciones que este sistema hace por él y, a veces, mejor que él. No es una metáfora poética decir que la "inteligencia artificial" que está a su servicio, soborna y sensualiza a nuestros órganos pensantes, los que se van volviendo, de manera paulatina, dependientes de aquellas herramientas, y, por fin, en sus esclavos. ¿Para qué mantener fresca y activa la memoria si toda ella está almacenada en algo que un programador de sistemas ha llamado "la mejor y más grande biblioteca del mundo"? ¿Y para qué aguzar la atención si pulsando las teclas adecuadas los recuerdos que necesito vienen a mí, resucitados por esas diligentes máquinas?”

Segurament un i altre tenen raó, també tenen maneres d’entendre el món i la societat, amb posicionaments personals i polítics diferenciats. El que sí sembla cert és que ens trobem davant canvis significatius en la manera de construir el pensament que tenen conseqüències individuals molt importants, amb processos de construcció cognitiva inèdits fins al moment i que això ha representar, en uns animals socials com som els humans, canvis socials irreversibles i d’una profunditat que fins ara no podem conèixer. Més que mai s’imposa la reflexió personal i col·lectiva davant fenòmens nous, per temps nous.

Encara Les Santes

Quan els mataronins ja comencem a comptar els dies que ens falten per Les Santes del 2012 ens arriben articles, videos i comentaris del que han estat Les Santes del 2011.

Al bloc GegantsSom, també tenen Facebook i canal Youtube, podem trobar un ampli reportatge de Les Santes amb molts vídeos.

Al Capgròs i al Tot Mataró encara podem llegir els darrers articles sobre la Festa Major.

A El Punt en Joan Salicrú i en Pep Andreu també escriuen sobre Les Santes. I a totes les xarxes socials podem trobar infinitat de fotos i comentaris.

Lectures d’estiu: Covant els ous de la serp

Molt interessant article d’en Josep Ramoneda, a El País, sobre l’islamofòbia que recorre Europa i que poc a poc ens va ficant en l’atzucat històric que l’extrema dreta representa.

"Anders Behring Breivik es un asesino, por confesión propia, que ha ejecutado fría y calculadamente su acción, que la considera cruel pero necesaria para sus dos objetivos: luchar contra la invasión musulmana atacando al partido socialdemócrata que ha traicionado a Noruega al ponerse a su servicio. Es decir, su acción tiene toda la estructura de "los crímenes de lógica" (Albert Camus) propios de la cultura totalitaria. Con esto es suficiente para entender la seria advertencia que representan los atentados de Noruega".

Sembla com si una vegada més els europeus no haguéssim aprés res de la història i, com va passar als anys trenta, tornem a mirar cap a un altre costat sense fer front a una onada que amenaça amb acabar amb el règim de llibertats que poc a poc hem anat construint després de l’ensulsiada dels totalitarismes.

"Anders Behring Breivik es un asesino, por confesión propia, que ha ejecutado fría y calculadamente su acción, que la considera cruel pero necesaria para sus dos objetivos: luchar contra la invasión musulmana atacando al partido socialdemócrata que ha traicionado a Noruega al ponerse a su servicio. Es decir, su acción tiene toda la estructura de "los crímenes de lógica" (Albert Camus) propios de la cultura totalitaria. Con esto es suficiente para entender la seria advertencia que representan los atentados de Noruega".

És cert que el desconcert és important i els partits demòcrates, inclús la pròpia ciutadania sensibilitzada, no sap massa com combatre un perill que tots veiem. L’excessiu tacticisme, ho acabem de veure fa pocs dies a Mataró (podeu llegir el que escrivia fa unes setmanes en Ramon Bassas), fa que s’intenti vendre com a normal i democràtic els pactes tàcits o explícits amb l’extrema dreta quan el que realment s’està fent és covar els ous de la serp.

"El discurso de comprensión con la extrema derecha es un gran error porque la legitima. Se empieza diciendo que expresan preocupaciones comprensibles de la ciudadanía y se acaba asumiendo las soluciones de la extrema derecha como propias, como hemos visto a menudo en materia de inmigración, sin que por ello la influencia de esta disminuya. La Unión Europea no puede mirar a otra parte cuando proliferan los discursos del odio y de la exclusión. Y desde luego no puede permitir que sus políticas se confundan con las de esta gente".

De nou Europa davant els populismes nacionalistes que pretenen negar la complexitat de la societat actual, reduint l’exercici de la política a la simple gestió administrativa del comú i bellugant-se amb variables únicament identitàries, simples però especialment perilloses. Del que fem ara dependrà en gran part el que passi en el futur.

"Anders Behring Breivik presenta su crueldad como necesaria, todos los terroristas lo dicen. El mal radical de hoy siempre busca su justificación en el bien absoluto de mañana. Resistir al mal es precisamente combatir las promesas de bien absoluto. Y no mirar a otra parte cuando vemos pasar los cadáveres".

El gran monument de Les Santes

Si ahir escrivia sobre la Família Robafaves avui, dia de Les Santes, toca fer-ho sobre el gran monument de la Festa Major de Mataró que és la Missa de Glòria de Mossèn Blanch. Cita ineludible per tots els amants de la música barroca i pels que entenen que és sobre aquesta Missa que es basteix tota la festa mataronina. Obra de joventut de Mossèn Blanch que s’escolta només el dia de les santes patrones Juliana i Semproniana i que omple, potser no tan com fa pocs anys, la basílica de Santa Maria. Quasi tres hores d’Ofici de Festa Major que acaba amb els moments, quan les relíquies de Les Santes surten a la porta de l’església, més mediterranis, entre el caos i l’ordre mesurat, que es donen durant les festes. Tothom sap el que ha de fer i tothom acaba trobant el seu lloc en una plaça atapeïda i on l’àliga acaba trobant l’espai mínim indispensable per ballar davant les relíquies de les patrones.

De la Missa de Mossén Blanch, com de la Família Robafaves, se n’han escrit infinitat de línies on es palesa la dificultat de descriure un monument efímer, que es munta i es desmunta en poques hores, i que té moments de gran bellesa. Una missa que cal emmarcar-la en el conjunt del dia de Les Santes. Tot gira al seu entorn però tot es complementa en una òpera sacra amb molt components que passen fora de l’església. Des de l’anada a Ofici de les comparses i les autoritats, fins la tornada a l’Ajuntament per la dormida de les figures en un ambient de calor xafogosa. Difícil d’explicar i cal viure-ho per entendre-ho. La cita puntual cada 27 de juliol al matí a la capital de Maresme. Hi esteu convidats.

De l'ordinari a l'extraordinari

Arribem a Santes i com cada any toca fer balanç del que ha passat en tots aquests mesos des de que Los Labradores van tocar la darrera nota de l'Albada. I és el moment de recordar aquell 29 que no va ser i la imatge trista d'en Robafaves dalt del camió camí de can Marfà mentre la canalla s'ho mirava dessolada. Havíem comentat moments abans amb en Joan Fradera el fet de la pluja i la decisió de suspendre l'Anem a tancar. Costava, i molt, resignar-se a renunciar a un acte de la Festa Major que s'ha convertit en un dels més populars i participats. Aquest any en Joan no estarà físicament a la Crida, ni a l'Anada a Ofici, ni a la Passada, ni a la Residència, ni a la Postal, ni anirà a tancar. El trobarem a faltar, amb el seu estil poc propici a afalagar les orelles de les autoritats. Però també trobarem a faltar les seves seques, però profundament sinceres, gràcies quan creia que ens ho mereixíem. En Joan Fradera és història viva de la Família Robafaves. Ell va ser un dels valents que va creure en Les Santes com a Festa Major de tots els mataronins i mataronines. Capaç de plantar cara i d'acabar amb un període vergonyós de gegants adulterats per retornar-los tota la dignitat i convertir-los en element central de Les Santes. Crític i reflexiu a l’hora, però profundament compromés amb els gegants, amb Les Santes i amb Mataró.

He escrit altres vegades que Les Santes són una festa polièdrica, amb infinitats de facetes que cadascú adopta en funció dels seus propis interessos. Però també és clar que hi ha elements de la festa que són consubstancials i centrals, que fan que Les Santes siguin úniques i irrepetibles. Queda molt clar que la Família Robafaves, com la Missa de Glòria de mossèn Blanch, formen part d'aquest nucli central de Les Santes. De l'Ofici ja en parlarem un altre dia, que aquest article se'm demana per la Geganta, la revista de la Família Robafaves que puntual arriba a les nostres mans el dia 25 de Juliol, just quan l'alcalde engega formalment la Festa Major amb la Crida des del balcó de l'Ajuntament.

De la Família Robafaves, la família més retratada de Mataró, se n'han escrit tantes coses que costa trobar quelcom de nou per dir. Seriosos, sobris, elegants? Com la mateixa ciutat, poc donada als jocs de la vanitat i extremadament discreta. Segurament per això alguns no entenen, perquè entenen poc la pròpia ciutat, la contenció en la presència pública d'en Robafaves i parentela. Si l'extraordinari ho convertim en quotidià estem matant l'essència precisament del que és esperat. Durant els anys d'alcalde he viscut la impaciència de la canalla quan s'acostava Sant Jordi o Les Santes i els gegants havien de fer acte de presència, per dormir, a l'Ajuntament. L'extraordinari, el que supera l'ordinari, és converteix en element d'il·lusió i esperança. En definitiva en motor del calendari que supera la monotonia per trobar moments únics que li donin sentit. Si tots els dies fossin exactament iguals per a què necessitaríem calendaris? Ens cal periòdicament passar de l'ordinari a l'extraordinari precisament per trobar el sentit al temps.

A Mataró en tenim de calendari, i ben definit. I per molts mataronins i mataronines l'aparició de la Família Robafaves representa aquestes fites destacades i extraordinàries de l'any. I de forma fantàsticament intergeneracional. L'avi que alça a coll el net, que pica de mans i comença a aprendre el no n'hi ha prou, la iaia que mira els gegants recordant altres ballades quan les cames no li feien figa, l'adolescent que fa posat displicent com si això fos cosa de petits però que després s'ajupirà, Riera avall, fins l'extenuació comptant fins a quinze darrera els gegants, els joves i els que ho volen continuar sent que apuraran cadascuna de les cançons del No n'hi ha prou en una nit que té vocació de convertir-se en única. Fenòmens de catarsi col·lectiva que fan que siguem molt més que uns quants milers de d'individus, catarsi que ens converteix en ciutadans i ciutadanes, en membres d'una ciutat, en mataronins i mataronines. I amb en Robafaves i la seva família com a elements centrals i icones de Les Santes i de Mataró.

Article publicat a la revista La Geganta de la Famíla Robafaves de Mataró

Una altra Crida

No tenim, com a Pamplona, una cantarella que ens anuncii la data de l’inici de la Festa Major. De tothom és conegut que ni sobre aquesta data hi ha consens unànime a Mataró. Però si sabem els mataronins i mataronines que el 25 de juliol, diada de Sant Jaume, tots els camins conflueixen a la Riera per la Crida de la Festa Major. Darrera haurem deixat molts mesos, des de l’albada del 30 de juliol de l’any passat, enyorant la festa. Enyorant Les Santes!.

La ciutat fa dies que respira Santes, que olora Santes, fins i tot fa calor de Santes, però amb la Crida donem la sortida formal als dies en els que els capgrossos de tota mena viurem més intensament. Als actes per la canalla, als focs de la platja, a l’ofici de mossèn Blanch, a les passades i les dormides dels gegants i demés bèsties, als correfocs, als concerts i balls. Cantarem i ens ajupirem comptant fins a quinze al so del Bequetero, el pasdoble que la gent de Mataró hem convertit en himne. Alçarem castells fins el cel que per això tenim colla de gamma extra. Felicitarem a les Julianes i a les poquetes Sempronianes que ens queden en el dia de les patrones.

Trobarem a faltar en Joan Fradera sota les faldilles d’en Robafaves, en Quim Pons anant i venint per a que el so i les llums estiguin a punt, en Joan Ponts incansable i cordial a les pinyes dels Capgrossos i el somriure de l’Oriol Batista dalt del balcó de l’Ajuntament. I a tots els amics i companys que ens han deixat però que, siguin on siguin, celebraran amb nosaltres Les Santes.

Celebrarem que l’àliga fa 25 anys que surt per Santes i que el Drac en compleix 20. I que la nostra Festa Major és patrimoni del tots els catalans i catalanes. Però sobretot celebrarem que som, malgrat els problemes i les dificultats, una ciutat de gent treballadora, acostumada a guanyar-se les coses amb esforç i amb treball. Gent a la que mai ningú els hi regalat res i que es senten orgullosos de dir-se mataronins i mataronines, sense que importin gaire altres coses més fruit de l’atzar de la vida que de la voluntat expressada. Som qui som perquè volem i així ho expressem.

Per això n’hem fet de Les Santes, Festa Major. Perquè hem volgut convertir la historia, la tradició, la festa en un element dinàmic, viu i integrador, que ens ajuda a sentir-nos membres d’una ciutat, que ens ajuda a cohesionar-la i a fer, i més ara que el ventadors de l’odi estan més presents que mai, de la convivència el més preuat dels nostres valors. Una festa construïda de baix a dalt. Que neix al carrer i a la que l’alcade li posa la cirereta de la Crida.

Durant set anys he tingut aquest honor i privilegi i ara que un altre en tindrà la responsabilitat, també us vull desitjar que tingueu, que tinguem, una molt bona Festa Major. I no puc estar-me de dir-vos una vegada més:

Amb la rauxa necessària, amb el seny imprescindible.

Glòria a Les Santes.

Visca Mataró i visca Catalunya.

Publicat al Capgros.com

Santes de gamma extra

El repte era clar i corria per la ciutat i per les xarxes socials: fem-la a casa. Teníem ganes, moltes ganes, de tirar de nou la torre de nou amb folre i manilles a la plaça de Santa Anna. Després de l’intent de l’any passat per Les Santes i d’haver-la descarregat per Tots Sants a Vilafranca ara tocava fer-la a casa, al lloc on es fan els castells importants de Mataró: a la plaça de Santa Anna.

Durant els dies anteriors i sobretot la darrera setmana, amb un assaig especial a la mateixa plaça, s’havia anat creant a la ciutat el clima necessari per intentar-ho i avui tot ha respòs. L’ambient era el de les grans ocasions: moltes camises, dues colles amigues, Vilafranca i Lleida, de les que ajuden i una gernació omplint la plaça i els carrers que hi porten. Només el sol va escassejar, el cel estava mig cobert i no feia aquella calor tan característica que a Mataró té nom: calor de Santes!.

I els Capgrossos es planten a plaça amb un quatre de nou per obrir boca. El castell que més respecte ens ha fet sempre, i a la plaça de Santa Anna, per començar la diada. Descarregat i cap a l’objectiu de la torre en segona ronda. Intent desmuntat, es deixa passar ronda i de nou la torre. Pinya fenomenal amb molts cordons, folre i manilles ben col·locats, moltes estampetes de Les Santes a les butxaques de les camises blaves, gralles, tot amunt i enxaneta a tocar el cel en un dia de records molt especials pels Capgrossos de Mataró. La nostra estrella des de dalt en sent les carícies de la canalla. La plaça esclata com un tro. El que fou possible a Vilafranca no ho és a Santa Anna i el castell es trenca en una caiguda sense conseqüències en mig de l’eufòria de la plaça que per fi pot cridar: l’hem feta a casa.

La resta, i que no fou poc, quasi mereix un altre post. Només un apunt: tres castells de nou i dos més de gamma extra: una de blava i una de verda. Un somni? Sí, però també el treball d’hores d’assaig, d’esforç. La concreció del pas a pas, pis a pis. Efectivament Les Santes de gamma extra!

Vive le Tour!

Vive le tour! from Bear Thunder on Vimeo.

Dues (molt) bones notícies

Les que es feien publiques ahir. Per un costat a El Punt es publicava que les escoles universitàries del Tecnocampus Mataró-Maresme han augmentat en un 21% les preinscripcions d’alumnes pel curs 2011-2012. Una notícia que ve a confirmar que l’aposta que varem fer per unificar les escoles, ampliar els estudis amb el grau de mitjans audiovisuals (que surten reforçats amb la instal·lació de m1tv al propi edifici del TCM) i el grau d’infermeria i sobretot per situar juntes les escoles amb les empreses en el parc tecnològic, va ser una aposta encertada. Malgrat les crítiques i l’escepticisme d’alguns. Especialment content de la consolidació dels estudis d’infermeria, amb llista d’espera, i pels que varem rebre tot el suport de la consellera Geli. Les taules i les estovalles del restaurant Bocca de la plaça d’Espanya en son testimonis del compromís que la consellera va adquirir amb Mataró.

L’altra notícia la donava el propi Ajuntament i explica que el Centre de Valorització Integral de Residus (la planta de la brossa per entendre’ns tots) ha augmentat la seva capacitat de producció elèctrica fins el 115.000 MWh/any. Per tenir una idea de la magnitud de la xifra es pot comparar amb els 9 milions de KWh produïts l’any passat per la nuclear d’Ascó I. Tenint en compte que la planta de Mataró incinera unes 160.000 tones de brossa a l’any, i que al conjunt d’Espanya es porten a abocador 16.000.000 de tones de brossa, per una simple operació de proporcionalitat (allò que abans en dèiem una regla de tres) s’arriba a la conclusió que si en lloc d’abocar s’incinerés ens podríem estalviar una nuclear. La transformació de la planta de la brossa de Mataró en una planta de valorització integral de residus va ser una proposta que el conseller Milà em va fer l’any 2004 i en la que hem treballat durant tots aquests anys de forma molt intensa i amb una inversió que supera els 86 milions d’euros. Hem hagut de suportar crítiques i indiferències polítiques importants però al final la realitat s’imposa i la planta comença a funcionar a ple rendiment. Queda encara posar en marxa plenament la metanització de la fracció orgànica que produirà més electricitat i l’aprofitament del vapor sobrant per alimentar la instal·lació del Tub Verd. El Maresme disposa de la millor instal·lació de tractaments de residus del país.

Les S@ntes més 2.0

Cartell de la Lara Sánchez que ha guanyat el concurs organitzat pel Tot Mataró.

Es presenten unes Santes més 2.0 que mai. Les xarxes socials, que l’any passat ja vàren estar molt presents amb @LesSantes_2010, tornen aquest any amb més força, més perfils que mai: @LesSantes_2011, @aliga_mataro, @santesdemataro, @lessantesmataro, @santesdemataro, @Santes15, @iquinze, i una etiqueta compartida per tothom #lessantes, i també #socsantero.

Sense oblidar dues webs d’obligada referència: www.lessantes.cat i www.socsantero.cat/

Fem-la a casa!

Aquest és el repte dels Capgrossos de Mataró per aquesta Diada de Santes: tornar a fer, aquesta vegada a la plaça de Santa Anna, la torre de nou amb folre i manilles que ja varem descarregar a Vilafranca del Penedès per Tots Sants. Per fer-la necessitem ser molts castellers i castelleres. Tu també pots!

Podeu trobar tota la informació sobre els assaigs i sobre la Diada castellera de diumenge a la renovada web de la colla Capgrossos.