header-photo

Uf! Europa


Foto vulcanowordpress.com

És el més suau que se m’acut pensar després de llegir l’entrevista que en Juan Cruz fa, a El País d’avui, al sociòleg francès Edgar Morin. Sense haver de compartir al cent per cent les seves opinions les reflexions de Morin no deixen de ser impactants. Apunta clarament algunes de les causes per les que considera que “Europa està sonàmbula” sense, però deixar de ser relativament optimista. Alguns fragments d’un article que recomano:

“No debemos olvidar que desde su origen la idea europea, heredada de la Segunda Guerra Mundial, era la de acabar con el suicidio europeo. Se hacía una unión para acabar con las guerras. Y el núcleo de esa idea eran Alemania y Francia, los enemigos principales. Y cuando se puso de manifiesto la defensa de la unidad, los propios poderes se resistieron. Los nacionalismos impidieron la construcción de una especie de confederación. Pero hubo un despegue económico y Europa hizo su construcción sobre una base económica...”

“Había una cultura, la cultura socialista, la cultura comunista, que en cierto modo era la continuación de la cultura de la Revolución Francesa: igualdad, hermandad, solidaridad... La laicidad social, la idea republicana de la educación. Había en Europa, con esos partidos de izquierda, un pueblo de obreros, de campesinos, de intelectuales, que se sentía de izquierdas. Pero ahora se ha desintegrado la cultura de la izquierda. Y esto es una crisis terrible porque pone de manifiesto la falta de renovación de un pensamiento que diagnostique los tiempos actuales. Yo hice un libro, Política de civilización, con el objeto de ofrecer datos para un nuevo contenido de la izquierda, pero los partidos están ocupados en otras cosas.”


“Estamos en un momento de fracaso de la ambición política y cultural, pero ante un cierto éxito económico y de las mentalidades. Porque antes había un gran desprecio de los franceses hacia los alemanes, y viceversa; y una visión estereotipada de los franceses hacia los italianos, del mismo modo que había visión de los españoles como gente que siempre andaba tocando castañuelas... Ya no existe una actitud belicosa o agresiva entre los europeos; curiosamente, esa actitud belicosa se da ahora contra los magrebíes, africanos y otros... Pero entre europeos ya es otra cosa. Así que no es un fracaso total.”

Setmana curta


Curta i intensa. Curta perquè una indisposició intestinal m’obliga a guardar llit durant el cap de setmana i perdre’m algunes de les moltes coses que passen en aquesta ciutat. Intensa perquè cada dia han passat coses importants, algunes evidents i d’altres d’aquelles que, al cap d’un temps, prenen visibilitat.

Bona part del dilluns del matí per treballar amb els òrgans de govern i gestió del canal públic de la televisió comarcal. L’organigrama complert, els concursos fets i la tele en marxa. Un projecte important pel Maresme. La resta del dia cal dedicar-lo a anar a Madrid a la reunió del plenari de la Comissió Nacional d’Administracions locals. De nou la subsidiarietat.

El dimarts és un dia que comença amb el simulacre d’accident de mercaderies perilloses. Cal constituir i presidir el comitè de gestió de la crisi i controlar que tots els mecanismes d’actuació estan activats i treballant. Un exercici important per garantir la nostra seguretat. Inauguració a mig matí de les noves instal·lacions lúdiques per a la gent gran al parc de Cerdanyola. Tantes ganes de fer coses!. Doble sessió amb mitjans, primer amb una televisió coreana que vol saber el que des del món local s’està fent a casa nostra en temes mediambientals. A primera hora de la nit tertúlia a Ràdio Estel.

Matí del dimecres dedicat a ensenyar al president Maragall alguns dels darrers projectes de la ciutat. A mitja tarda acte en Memòria de l’Holocaust. Perquè no podem, ni volem oblidar. El dia acaba amb el Consell Rector del Consorci Sanitari del Maresme.

Dijous òrgans de govern de la Diputació de Barcelona. Comissió Informativa de Medi Ambient, Junta de Govern i Plenari. Entre altres moltes coses aprovem descatalogar una màquina del Museu de la Indústria de Terrassa i cedir-la a la Fundació Vilaseca de Mataró.

Divendres ben divers. Presència a l’acte del DENIP (Dia Escolar de la no violència i la Pau) de l’escola Vista Alegre i recepció als alumnes de Santa Anna que venen a llegir el manifest que han elaborat per aquest dia. A la tarda reunió amb un grupet de veïns i veïnes de La Llàntia per escoltar algunes demandes i visita a la Fira Medieval que han muntat amb motiu de les Festes de Sant Joan Bosco, patró del barri.

Dissabte i diumenge al llit, que dilluns si Déu vol cal estar a punt per la feina.

Enyorança de muntanyes

De Beret la immensa plana

té la forma de bressol,

té muntanyes per barana

on com mare aguaita el sol.

Té per alta capçalera

la muntanya de Cabrera.

La geganta cordillera

per bressar sos fills la vol.

La Noguera i lo Garona

són los fills que Déu li dóna

que ja al néixer s'empaitaren,

corregueren i saltaren,

com dos nins joguinejant.


Noguera per Alòs

tot joguinós,

Garona per Aran

tot rondinant.

Bon dia, presidents!


En menys d’una setmana he tingut ocasió de poder saludar els tres darrers presidents de la Generalitat. Dissabte, a l’acte de beatificació del doctor Samsó, vaig fer-ho amb els presidents Pujol i Montilla. Ahir amb el president Maragall.

De fet amb el president Maragall varem poder xerrar una llarga estona mentre li ensenyava alguns dels projectes que estem tirant endavant a la ciutat. Primer va ser el Tecnocampus que poc a poc va prenent forma i que aviat serà una realitat. Més tard el parc de Rocafonda, un dels projectes de la Llei de barris, una llei creada precisament pel president Maragall i anunciada precisament en el barri de Rocafonda. Després els horts urbans del Bon Recés. Si fa tot just cinc dies entregàvem les claus, ahir molts dels horts ja estaven preparats per la sembra i en alguns fins hi tot ja creixien les mates de faves, de cebes i d’altres verdures. I en els marges floria un ametller que ens va fer recordar la poesia de l’avi Maragall. Queda temps per visitar el centre de dia de malats d’Alzheimer a Cerdanyola. Una visita especialment significativa a un centre que comença a funcionar plenament.

El president com sempre, inquiet, curiós, preguntant-ho tot i interessant-se per tot. I amb un discurs potent, desinhibit i clarivident. Malgrat tot, Maragall en estat pur.

No podem, ni volem, oblidar-ho

Estos poetas infernales,

Dante, Blake, Rimbaud

que hablen más bajo...

que toquen más bajo...

¡Que se callen!

Hoy

cualquier habitante de la tierra

sabe mucho más del infierno

que esos tres poetas juntos.

Ya sé que Dante toca muy bien el violín...

¡Oh, el gran virtuoso!

Pero que no pretenda ahora

con sus tercetos maravillosos

y sus endecasílabos perfectos

asustar a ese niño judío

que está ahí, desgajado de sus padres...

Y solo.

¡Solo!

aguardando su turno

en los hornos crematorios de Auschwitz.

Dante... tú bajaste a los infiernos

con Virgilio de la mano

(Virgilio, «gran cicerone»)

y aquello vuestro de la Divina Comedia

fue una aventura divertida

de música y turismo.

Esto es otra cosa... otra cosa...

¿Cómo te explicaré?

¡Si no tienes imaginación!

Tú... no tienes imaginación,

Acuérdate que en tu «Infierno»

no hay un niño siquiera...

Y ese que ves ahí...

está solo

¡Solo! Sin cicerone...

esperando que se abran las puertas de un infierno que tú, ¡pobre florentino!,

no pudiste siquiera imaginar.

Esto es otra cosa... ¿cómo te diré?

¡Mira! Éste es un lugar donde no se puede tocar el violín.

Aquí se rompen las cuerdas de todos los violines del mundo.

¿Me habéis entendido poetas infernales?

Virgilio, Dante, Blake, Rimbaud...

¡Hablad más bajo!

¡Tocad más bajo! ¡Chist!¡

¡Callaos!

!Yo también soy un gran violinista...

y he tocado en el infierno muchas veces...

Pero ahora, aquí...

rompo mi violín... y me callo.

Ganes de fer coses



En els darrers dies s’han posat en marxa un parell d’equipaments per a la gent gran. La setmana passada va ser l’entrega de claus dels horts urbans que s’han habilitat en la finca del Bon Recés i avui ha estat la posta en marxa de l’espai lúdic del Parc de Cerdanyola.

Més enllà d’aquests dos fets, resultat del treball que s’està fent des de diferents departaments municipals per la gent gran, el que es posa de manifest són els profunds canvis que s’han produït en la nostra societat i respecte a la gent gran. Si fins fa pocs anys la jubilació era el final de la vida activa de les persones i una mena d’avantsala de la mort, les coses han canviat de manera ben substancial. Ara les demandes de la gent gran per continuar fent tot tipus d’activitat ens obliga a dotar-nos de nous equipaments. Tenen temps i sobretot tenen ganes, moltes ganes de fer coses.

De nou la subsidiarietat




Reunió aquesta tarda a Madrid, al Ministeri de Política Territorial, del Plenari de la Comissió Nacional de Política Local. Tres projectes de llei damunt la taula que necessiten informe previ del món local i que hem debatut llargament.

Més enllà del que avui se’ns proposava per discutir i informar, la preocupació del món local per haver d’estar sempre reivindicant el nostre paper en la governabilitat del país. Massa sovint hem d’estar reclamant que se’ns tingui en compte a l’hora de dissenyar les polítiques que sovint després ens toca aplicar a les nostres ciutats. Tant costaria entendre definitivament el concepte de subsidiarietat, deixar de confondre-ho amb subsidiari, i actuar en conseqüència?

Clar, que com ha explicat en Gaspar Zarrias que presidia la reunió, cap altre govern espanyol ha posat a disposició dels ajuntaments 13.000 milions d’euros en dos anys. I afegeixo que encara ens recordem que com ens havien de compensar l’IAE.

Diumenge esportiu



Sense els tradicionals Tres Tombs aquest ha estat un diumenge especialment esportiu. I com aquesta és una ciutat, també en temes esportius, ben diversa assisteixo a tres esdeveniments ben diferents.

Primer a la trobada intercentres de tamborí al camp de futbol del Camí del Mig. Com que el tamborí és un nou esport qui vulgui informació la pot trobar en la web de la Federació Catalana de tamborí. De moment i pel que he vist es tracta d’un esport que té moltes possibilitats de convertir-se en pràctica esportiva per molta gent amb ganes de passar-s’ho bé.

Després 40è Cros Ciutat de Mataró organitzat pel G.A. Lluïsos. Més de 2.800 inscrits i unes 10.000 mil persones que han passat aquest matí pel circuit permanent de cros del Camí dels Contrabandistes. Tot un èxit d’organització, participació i públic d’aquesta nova edició que aquest any era Campionat de Catalunya.

I per acabar Final de la Copa Continental d'hoquei patins a Sant Sadurní d’Anoia. Jugaven el Reus Deportiu i el Hoquei Club Mataró. En la memòria dels més grans aquell partit del velòdrom de fa quaranta dos anys. Abans de començar el partit ho hem recordat amb en Joan Sabater, uns dels jugadors reusencs d’aquella eliminatòria i ara president del Reus. I avui, com aleshores, els ganxets s’han emportat el triomf, imposant-se la lògica de les plantilles, però han un paper més que digne dels nostres i uns àrbitres, diguem-ne, més rigorosos amb uns que amb d’altres.

Reconciliació i normalitat


Reconciliació i normalitat. Durant mesos aquestes han estat les paraules claus de tot el que aquest matí ha passat a la basílica de Santa Maria. Una basílica plena de gom a gom per assistir a l’acte de beatificació del doctor Samsó. Per primera vegada, des del segle XII, s’ha fet a Catalunya un acte d’aquestes característiques després que el papa Benet XVI prengués l’encertada decisió de celebrar les beatificacions fora de Roma.

Mataró ha respòs com s’esperava, amb una expectació que recordava en alguns moments la missa de Les Santes, omplint Santa Maria i seguint l’acte per les pantalles de les capelles i de la plaça i des de casa a través de les diverses cadenes de televisió que l’han emès en directe. La gent en parlava aquest vespre per la Riera amb un cert orgull de ciutat.

És cert que l’acte d’avui ha estat fonamentalment un acte d’església, però a ningú se li escapa el ressò ciutadà que té un acte com aquest i la transcendència per les dramàtiques circumstàncies de la mort del rector de Santa Maria. I tampoc les polèmiques que es generen quan es reviuen determinats fets relacionats amb la guerra civil. Massa dolor acumulat que, malgrat el temps passat, cal tractar amb molta delicadesa, passant les pàgines de la memòria, totes les pàgines, una a una. Per això durant tot aquest temps molta gent, i havent de resistir alguns atacs durs i indecents, ha treballat per convertir l’acte de la beatificació el doctor Samsó en un acte de reconciliació, en un acte de normalitat.

El rellotge d’en Jordi



Amb la que està caient reconforta llegir l’article que l’Albert Solé escriu a El País d’avui: “La política se mueve forzosamente en una gama de grises: nunca puede ser cuestión de blancos o negros. La descalificación frontal del sistema acaba fortaleciendo soluciones mesiánicas, Berlusconis de todo pelaje que pescan en río revuelto y destruyen el sistema desde dentro. Y no dudo que en España existe una pulsión populista y si no, al tiempo”.

Realment val la pena llegir l’article i de pas saber que va passar amb el rellotge d’en Jordi. D’en Jordi Solé Tura.

Mataró 2010


Foto Carlos Fernandez

Acte del PSC aquesta nit a can Palauet. Programat des de fa setmanes i que hem volgut mantenir perquè nosaltres no tenim res a amagar. I perquè malgrat tot continuem governant aquesta ciutat i projectant el seu futur econòmic i social. Un llarg discurs per explicar les prioritats del govern pel 2010 i com s’articulen aquestes dins d’un model de ciutat clarament explicitat.

Aquí podeu llegir el discurs sencer d'aquesta nit a can Palauet i també ho podeu veure-ho aquí.




Jocs de frivolitats



Sense partits no estaríem on som i hagués estat impossible un procés com el de les consultes populars de diumenge passat. Aquest és l’argument principal del post que en Saül Gordillo va escriure fa dies en el seu bloc i que va titular “Elogi dels partits”. Coincideixo força amb l’anàlisi que fa el periodista de Calella malgrat les evidents diferències de posicionament polític que hi tenim en aquest assumpte.

Perquè fa temps que vinc observant i analitzant el comportament de persones i col·lectius que malparlen dels partits, en un evidentíssim joc de frivolitats, però que acaben comportant-se com ells o pitjor. Acostumen a ser gent que ve rebotada d’algun partit, o de dos o de tres que casos prou en conec, i que acaben formant-ne un de nou. Potser el cas més evident ha estat el de la Montserrat Nebrera, que després de deixar el Parlament dient-ne pestes ara insinua amb presentar-se amb una nova formació política. De la Nebrera alguns, i en clau molt local, haurien de donar explicacions públiques a la ciutadania perquè com diu el refrany “quan fora mort el combregaren”.

Apareixen aquests partits omplint-se la boca de transparència, democràcia interna, una altra forma de fer política. Alguns fins i tot es despullen literalment i al cap d’un temps molt breu, no només han repetit aquells errors que tant blasmaven, sinó que fins i tot els han superat. La mostra la tenim en Ciutadans que han acabat enfrontats i dividits entre ells.

Com que la història és extraordinàriament tossuda es repeteix una i mil vegades. La darrera mostra la tenim en alguns dels suposadament promotors civils –com si els altres fossin extraterrestres- de les esmentades consultes que una vegada assolida la notorietat mediàtica no dubten en proposar nous partits. Partits que repetiran els errors, fil per randa, dels actuals i en un temps rècord. Temps al temps.

No s’entengui aquest escrit com una defensa a capa i espasa de les dinàmiques i funcionament dels partits. Tot el contrari, més aviat vol ser una constatació precisament dels seus errors i mancances. Que són molts i evidents. Però tampoc els partits tenen l’exclusiva dels errors, l’opacitat i el tacticisme.

La lluita



Visita aquesta tarda a l’exposició d’en Pere-Màrtir Brasó a la sala d’exposicions del Capgròs. No vaig poder assistir-hi el dia de la inauguració i en Pere-Màrtir, molt amablement, es va oferir per acompanyar-me un altre dia.

Un delicat treball d’aerosol, llapis i retolador ben fi, sobre paper, en negre, blanc i vermell, i amb reminiscències del còmic, que tramet amb tota la intensitat de la lluita del pintor per la supervivència. Ho explica en Pere Pascual a la seva habitual Ismes també al Capgròs. Tambén parlen els de l'Associació Sant Lluc per l'Art a la seva bloc.

I per qui vulgui saber-ne més de l’artista és obligada la visita a la seva web, on trobarà molta informació sobre la seva obra i la seva carrera artística.

Un projecte de comunicació

Com sigui que per molt que s’expliquin algunes coses sempre hi ha qui no vol entendre res, més val acabar demostrant les coses per la via dels fets. És el que s’ha començat a fer amb el projecte comunicatiu resultant de la fusió de Maresme Digital TV i TVMataró. Ja fa uns dies que les dues televisions emeten conjuntament i avui han emés un únic informatiu des dels estudis del Pla d’en Boet. Un projecte que va madurant i que poc a poc es va consolidant. Un projecte de comunicació per Mataró i pel Maresme que en Jaume Puig explica molt bé a l’entrevista que li han fet al Capgròs.

Descobrir, intuir, experimentar



D'això ens parla en Pol Bartrès a l'article que ha escrit per la secció que acaba d’estrenar a la revista Valors del mes de gener. En Pol -que pot aportar als seus mèrits el haver-me suportat durant tres anys com a mestre de ciències naturals i de matemàtiques a l’escola pública Camí del Mig- comença el seu article amb una magnífica i sensible definició “Descobrir, aquest treure el delicat vel que cobreix la realitat, trobar inesperades certeses. Descobrir és l’acció que encén la passió per la ciència, la guspira, fugaç llampec, conseqüència de la curiositat i la perspicàcia”.

I ens remet a El sentit íntim, un interessant assaig d’en Josep Ramoneda que caldrà buscar i llegir perquè realment promet: “La intuïció, aquesta experiència primària de coneixement, és l’avantsala del descobrir”.

Enllaça Bartrès la intuïció amb l’experimentació: “Experimentar, una altra paraula captivadora. Experimentar és interpel·lar obertament la natura, posar a prova la matèria i els seus fenòmens. En experimentar, pregunto i la natura respon”.

I acaba recomanant-nos els kits d’experimentació Quèquicom que promou el programa que en Marc Boada presenta a TV3. Una iniciativa que val pena conèixer i un article que cal llegir.

Una lluita continua


"Sempre he entès el socialisme com una passió per la dignitat de la persona, és a dir, per la igualtat i la solidaritat en una societat lliure. Per això l’empenta moral i política del socialisme continuarà viva mentre hi hagi desigualtats, injustícies, discriminacions i humiliacions.

Des del punt de vista polític això vol dir una lluita continua per reformar les nostres societats, en el ben entès que les reformes són molt més difícils i complexes que les revolucions.

El problema actual és que encara vivim de les lluites, les victòries i les derrotes del passat, fins i tot del passat immediat, quan el concepte de socialisme anava vinculat als grans canvis de la revolució industrial, a les guerres colonials i mundials, a la defensa de democràcies amenaçades i a la divisió en blocs.

En el futur aquesta lluita pels mateixos objectius es farà en un món dominat per grans centres de poder supraestatals i grans mitjans de comunicació, però també en un món protagonitzat per sectors socials històricament marginats. Serà per damunt de tot, la lluita per la igualtat entre homes i dones, entre ètnies i entre societats avançades i endarrerides. I espero també que un món on el nou paper de les ciutats, les nacionalitats i les regions permetrà, per fi superar les velles concepcions nacionalistes"


Jordi Solé Tura
10 de març de 1998

Amb la mateixa dedicació, il·lusió i passió de sempre



1.- Avui, més que mai, s’ha vist en aquesta sala i amb claredat meridiana qui està pel progrés de la ciutat, la creació de riquesa i d’ocupació i qui s’oposa. Als fets i a la història em remeto.

2.- Amb el màxim respecte pel que ha determinat el jutge en la interlocutòria i amb la màxima honestedat i legalitat com hem fet sempre, seguirem treballant per facilitar la vinguda del Corte Inglés a la nostra ciutat.

3.- Fent ús del nostres drets ens defensarem de les imputacions que hem estat objecte amb tots els recursos jurídics que la llei preveu.

4.- Avui, en aquesta sala, no estem en igualtat de condicions. Vostès poden parlar i argumentar sense que això tingui més transcendència que la política i la mediàtica. Les meves paraules poden tenir, a més de transcendència política i mediàtica, conseqüències jurídiques i per tant tot el que hagi de dir ja ho diré davant el jutge.

5.- L’alcalde continuarà fent d’alcalde i demà tornarà a estar, com tots els dies, a les vuit del matí al seu despatx treballant per la ciutat, amb encerts i errors, amb la mateixa dedicació, il·lusió i passió de sempre.

De la meva intervenció en el Ple d’ahir

Un vell roure




Era un vell roure, el de Santa Maria del Montnegre, un arbre secular que la ventada de la setmana passada va tirar a terra. Ho explicava ahir la Teresa Márquez a El Punt i en parlen a la web Amics arbres-Arbres amics.

I per què no?

És el que he pensat quan he sentit en Jordi Hereu anunciar la voluntat de presentar la candidatura de Barcelona als Jocs Olímpics d’Hivern de l’any 2022. I per què no?

Barcelona té capacitat més que contrastada per organitzar grans esdeveniments esportius i encara tothom recorda els grans Jocs del 92. És cert que Barcelona és una ciutat mediterrània, però té instal·lacions esportives suficients per acollir determinats esports d’hiverns i sobretot és capital d’un país amb nombroses i bones instal·lacions d’esquí al Pirineu. Instal·lacions que no estan més lluny que les de Torí o Vancouver, ciutats que també saben el que es organitzar uns Jocs d’hivern. I Barcelona és capital d’un país amb una gran afició esportiva, també en els esports d’hivern, capaç d’omplir les grades de qualsevol prova esportiva. Qualitats objectives doncs no han de faltar a la candidatura barcelonina.

Però sobretot podem repetir les complicitats que ens varen fer forts el 92. Complicitat entre institucions, entre territoris i entre la ciutadania. Una combinació que es va demostrar invencible i que ara ha de tornar a ser decisiva.
I de pas una bona dosi d'autoestima que ens pot anar molt bé.

Audiència pública?


Foto Ricard Clupés

Pública sí, per què podia assistir-hi tothom. Audiència més aviat no, perquè el que ha fallat ha estat precisament l’audiència de ciutadans i ciutadanes. I per tant avui cal fer l’autocrítica necessària sobre l’audiència pública pel PAM i el Pressupost del 2010 de l’Ajuntament de Mataró.

Ara podria esgrimir un munt d’excuses i segurament alguna fins i tot podria ser real, però esquivaria el debat de fons de la qüestió: ¿perquè tan poca gent, i més enllà dels que per motius professionals estaven obligats a ser-hi, han volgut assistir a aquest acte de participació?

Tothom voldrà dir la seva. Que si la desafecció vers la cosa pública. Que si el format, i ens quedarem amb el dubte de si hauria funcionat, no era l’adequat. Que perquè participar si després no es fa prou cas del que es proposa. Que si els que acostumen a participar ja ho han fet, i fins dues vegades, en aquest mateix procés de discussió. Que si això passa en altres ciutats i en moltes entitats. I tantes altres com vulgueu. Segurament tothom tindrà una part de raó. I haurà qui, com sempre, intentarà portar l’aigua al seu molí. Res de nou i res d’il·legítim.

Les audiències públiques varen néixer en un moment de majoria absoluta i els primers anys servien, a més de fer propostes, per canalitzar mostres de descontentament cap el govern monocolor. Eren temps en els que els mecanismes de participació en el procés d’elaboració del PAM i del Pressupost es limitaven a l’audiència i no existia el Consell de Ciutat i per tant no es donava tot el treball previ que ara es fa.

Ara, però, toca fer autocrítica, assumir responsabilitats i començar a analitzar les raons per les quals els ciutadans avui han decidit abstenir-se en l’audiència pública. I sobretot començar a posar-hi remei de cara a l’any vinent.