Inasequibles al desaliento

Foto Santiago Carregui

La notícia del dia ha estat la sentència del judici per l’atemptat del 11-M a Madrid. Res a comentar sobre la sentència. Com sempre passa amb aquestes coses cal observar les reaccions que produeix. De satisfacció natural en el govern i de “surt com puguis de l’embolic” per part del Partit Popular. I es que l’embolic que va muntar el PP i la seva cort mediàtica abonant la teoria de la conspiració és dels que passarà als annals de la història.

No dubtaré pas de la sinceritat de Mariano Rajoy quan diu: “Quiero reiterar nuestro recuerdo a las víctimas, a sus familias y a sus amigos. Ellos han padecido en primera persona el golpe del terrorismo, pero deben saber que el conjunto de la sociedad española y sus corazones están hoy y estarán siempre con ellos”.

Tampoc dubtaré de la seva sinceritat quan diu que respectarà la sentència. Podia ser d’una altra manera?. Sembla força obvi que no. Com igualment obvia és la referència al fet que els culpables foren detinguts ràpidament. No era aquesta l’obligació del govern i de la policia?. S’ha oblidat Rajoy dels molts dubtes que han anat posant a l’actuació de la policia inclús quan encara governaven?. El jutge Bermúdez ha deixat ben clar que l’actuació policial va ser impecable.

Per tant el comunicat llegit pel líder popular res no aporta i oblida algunes coses prou importants. Primer no hi ha ni el més mínim senyal d’autocrítica pel que va passar en les hores immediatament posteriors a l’atemptat. Cap retret a l’actuació i a les paraules del president Aznar i del ministre Acebes. Han oblidat les pressions a les ambaixades i les trucades als mitjans de comunicació per abonar la autoria d’ETA?. S’han esborrat de les videoteques les imatges de les rodes de premsa d’Acebes insistint en la banda terrorista?. Escolteu el que deia ahir mateix en Daniel Sirera a RAC1. Per cert ha demanat ja disculpes?. En Francesc Vendrell ha estat molt més honest.

Cap autocrítica tampoc a tot el sidral posterior. El “sostenido y no enmendallo” argument de la connexió entre etarres i islamistes que la sentència d’avui ha desmuntat de manera absoluta. Més aviat Rajoy deixa encara una escletxa oberta al dubte quan insisteix en “seguiremos apoyando cualquier otra (investigación) que permita avanzar sin límites en la acción de la justícia”. Les declaracions dels líders populars qüestionant-ho tot, posant en dubte les línies d’investigació i el treball judicial, les editorials dels diaris afins, tot sembla pels populars no haver existit mai. Les manifestacions dels “Peones negros” varen existir?. Curiosament la seva pàgina web no s’actualitza des de fa dies. No té raó en Labordeta quan reclama excuses dels populars per haver titllat de miserables els qui dubtaven de l’autoria etarra?.

Perquè com diu Antonio Miguel Utrera, víctima de l’atemptat: “qué van a decir ahora”. Quina teoria i quins arguments faran servir per evitar assumir responsabilitats?. La factoria Acebes, Zaplana i Martínez Pujalte ja hi deu estar treballant a preu fet. Inasequibles al desaliento.

Perquè el més greu, malgrat ser-ho i molt, no han estat els fets. El més greu és la continua voluntat del Partit Popular d’utilitzar el terrorisme en benefici partidista, quelcom inèdit en qualsevol país occidental. Aquest és l’autèntic problema i res sembla indicar que els pupils d’Aznar i Rajoy tinguin cap intenció de canviar de guió. Inassequibles al desànim o “gloria y figura” que diria el castís.

Aquesta nit, Maria Rovira

Per què?. Doncs perquè aquesta nit la Mònica Terribes l'entrevistarà al seu programa "La nit al dia" de TV3. Dues dones amb personalitat cara a cara.

265 milions per Mataró

Foto Quico Melero

1.- Presentem a aprovació inicial el Pressupost General de l’Ajuntament de Mataró, les Ordenances Fiscals, els preus públics i les tarifes per l’exercici 2008 i les plantilles de personal de l’Ajuntament, els organismes autònoms i les Entitats Públiques Empresarials.

2.- Ho fem en temps i forma. Amb el calendari habitual que ens permetrà disposar, com ja es tradició a la casa, del pressupost, ordenances i plantilles abans de Nadal de manera que puguin ser plenament efectius a principis de gener del 2008. Amb el procés de participació anunciat (Consell de Ciutat, Audiència Pública) i la tramitació administrativa complerta. Insisteixo, en temps i forma.

3.- Un pressupost, unes ordenances i una plantilla que ens permetran executar el Pla d’Actuació Municipal del 2008 que s’ha presentat i debatut conjuntament durant aquestes setmanes. Com a recordatori podem dir que els grups municipals van disposar d’uns primers documents a la Comissió Informativa del dia 8 d’octubre, el mateix dia que es varen presentar aquests documents al Consell de Ciutat.

4.- Un pressupost consolidat que, com recull la memòria d’alcaldia, puja fins un total de 265.515.659’12 € i que destina 82.869.506’98 € a inversions. El pressupost més gran que mai s’ha presentat a Mataró.

5.- Un Pla d’Actuació Municipal i un Pressupost ambiciós, que pretén desenvolupar l’Acord de Govern signat pels grups que li donen suport (PSC, ICV-EUiA, ERC) i sobretot que pretenen donar resposta a les necessitats dels ciutadans i ciutadanes de Mataró i als reptes de futur que té per davant la nostra ciutat. S’atenen les realitats actuals i es plantegen les accions estratègiques necessàries pel demà.

6.- Arribar fins aquest punt ha suposat un esforç de treball important, de regidors, de directius, de tècnics i de treballadors municipals, a qui vull agrair l’esforç i el treball fet, per poder presentar en un temps record aquesta proposta de pressupost i de PAM. Una proposta econòmicament solvent, comptablement equilibrada i sobretot adequada a les realitats de Mataró

Deia en la meva primera intervenció que el Pressupost i el PAM que s’ha presentat ha de servir per atendre les demandes actuals i encarar amb èxit els reptes de futur.

Aquest és un pressupost i un Pla d’Actuació que, com també he dit servirà, per desenvolupar l’Acord de Govern signat el mes de juny i les propostes i demandes que s’han produït en el procés de participació ciutadana. I ho farà en els àmbits que s’han considerat prioritaris i que creiem s’ajusten perfectament a les necessitats de la ciutat.

1.- Habitatge, seguint els criteris i les actuacions previstes en el Pla Local de l’Habitatge: 35 nous habitatges protegits acabats i 280 començats.

2.- La seguretat i la mobilitat: més policies al carrer i més autobusos. Posant vuit nous agents a treballar en els carrers de Mataró i destinant 2.174.045 € a subvencionar el Mataró Bus. Amb una nova proposta de xarxa que inclogui el transport als polígons industrials i millori la freqüència de tota la xarxa.

3.- El benestar social i la integració: posant especial atenció a la implantació a Mataró de Llei de Dependència i de la Llei de Serveis Socials, però també amb més equipaments per la gent gran i la salut.

Posant a disposició dels avis i àvies de la ciutat els habitatges tutelats del carrer Carlemany, ampliant el casal del Parc i construint els nous casals de la masia Miralles i La Llàntia. Posant en marxa el nou CAP de La Llàntia i avançant en els projectes de salut mental que depenen del Consorci Sanitari del Maresme.

4.- L’educació, la cultura i l’esport: dues noves escoles de primària i dues noves escoles bressol en construcció. Més instal·lacions per la pràctica esportiva i per la cultura.

Reforma integral de l’estadi d’atletisme, un nou poliesportiu al carrer Euskadi, un nou camp de futbol a Cirera, un camp d’hoquei herba i gespa artificial al camp de Rocafonda per complir els compromisos del Pacte pel Futbol.

Acabar la nau Gaudí, començar el Museu de can Marfà, participar activament en la rehabilitació de Santa Maria, presentar el projecte executiu de la nova biblioteca de l’
Escorxador. I treballar per aprofitar qualsevol oportunitat cultural important que es presenti per Mataró.

5.- L’urbanisme sostenible:

Desenvolupar els nous creixements ja planificats de la ciutat amb especial atenció al Front Marítim. Noves urbanitzacions de carrers i places i noves zones verdes com el Parc de Rocafonda. Més de 2.800 noves places d’aparcament. Especial atenció a les accions que es desprenen de l’aplicació de la Llei de Barris a Cerdanyola i a Rocafonda.

6.- La visió estratègica i el desenvolupament econòmic: l’Agència de promoció de la ciutat, la reforma del mercat de la plaça de Cuba i el Tecnocampus.

7.- L’Ajuntament al servei de les persones: la nova web i la TDT. Una gran oportunitat de disposar d’una plataforma tecnològica par Mataró i el Maresme.

Tot plegat un esforç de gestió i d’inversió molt considerable que caldrà executar amb especial atenció a les noves demandes que es puguin produir, a la col·laboració amb altres administracions, als temes estratègics de futur com el Pla Territorial Metropolità, el Pla d’Infraestructures ferroviàries i les infraestructures de mobilitat que necessitem.

Treballant per atendre els creixements demogràfics i les necessitats d’habitatge, equipaments i serveis que se’n deriven i les noves realitats del teixit econòmic de la ciutat.

Mataró té al davant reptes importants, que cal afrontar amb decisió, ambició i confiança en nosaltres mateixos. Sense fer volar coloms però amb la certesa que ens cal ser atrevits. Liderant el territori i estant presents en els àmbits on es prenen les decisions importants que ens afecten. Treballant plegats amb els agents econòmics i socials de la ciutat, amb les altres administracions, cercant consensos i complicitats.

Aquest és el pressupost que Mataró necessita i pot permetre’s avui. És per tot això que els hi demano el vot afirmatiu al pressupost, les ordenances i la plantilla pel 2008.

De la meva intervenció aquesta nit en el Ple d'aprovació inicial del Pressupost 2088.

Quina Animaladda

La Sílvia de la SPAM m'envia el link d'aquest video sobre la celebració del Saló Animaladda.

Síndrome de pont?

Deu ser pel síndrome del pont de Tots Sants que els actes s’acumulen el passat cap de setmana. Tants que haig de triar on anar per atendre les múltiples demandes. Com que no conec el do de la ubiqüitat es queden força coses a la cartera. Què hi farem.

Normalment el cap de setmana comença el divendres a la tarda. Aquest divendres passat d’entrada dos casaments. Després l’acte d’inauguració del curs 2007-2008 de l’Escola Universitària Politècnica de Mataró. S’escau aquest any el vint-i-cinc aniversari de l’escola. Una aposta decidida i generosa amb la comarca i el país que ha permès la graduació de més de dos mil enginyers a l’escola mataronina. Després Nit del Futbol. Fa onze anys ens varem inventar aquesta festa per celebrar els èxits del futbol mataroní. Una festa a la que s’invita a tothom i ve qui vol. Aquest any serveix per a fer balanç del primer any del Pacte pel Futbol. Ho va explicar molt bé el regidor Pera en el seu discurs. El dia acaba a quarts de dues de la matinada inspeccionant l’estat de la platja i xerrant amb una colla de treballadors dels Serveis Municipals que podaven branques de les palmeres del Passeig Marítim per evitar que toquessin les catenàries del tren. No fos que encara tinguéssim la culpa de l’enrenou de Renfe. La ciutat que no para ni de dia ni de nit.

Dissabte relativament tranquil. Tres casaments al matí. Ben diversos, com la mateixa ciutat. Tarda ferroviària i visita a la fira instal·lada a la Rambla. Poc a poc l’anem consolidant. Aquest any ens acompanyen els Amics del Tramvia d’Argentona. De nou, encara que sigui en miniatura, el tramvia circulant amunt i avall per davant de Santa Anna. Queda temps per anar a fer algunes compres i saludar a molta gent que atapeeix els carrers del centre. I això que l’havíem convertit en un desert!.

Diumenge una altra vegada atapeït i gastronòmicament dens. Xocolata desfeta a l’escola Montserrat Solà. Molta il·lusió en el nou projecte escolar i en l’edifici de cal Collut que tot just comença a bastir-se. Primer tastet de sabre i moscatell a la Presó. Els de l’Associació Sant Lluc per l’Art celebren el nou local pel taller. Just al punt del migdia, acte institucional d’homenatge a Miquel Biada. Ofrena floral i foto de família davant el monument de la plaça Biada. Visita oficial del consistori a l’ermita de Sant Simó. La diada del sant cau en diumenge i una gentada s’aplega a l’ermita marinera, pescadora i pagesa –com la defineix el rector- per ballar sardanes, veure el Palé i la Maria de Mata acompanyats de la família Robafaves i sobretot comprar el sabre. Més tastets de sabre i més moscatell. Dinar familiar a casa i sabre de postres. De fet fins l’any que ve, per Sant Simó, no en tornarem a menjar del pastís típic de la diada.

Tarda al Palau Mora. Presentació dels equips de l’Unió Esportiva Mataró i partit de basquet del sènior femení que acaba guanyant a les gironines del GEiEG. Una gernació de samarretes grogues i liles omplint el parquet del Palau. Ràpid cap a casa per treure's el “mono” de castells encara que només sigui veient “Quarts de nou”. Decepció, Rafa? Vols dir?. Doncs m’ha semblat un pilar de sis magnífic el dels Capgrossos a la plaça del Vi de Girona.

Una història de gegants

“Aquest conte es basa en fets reals. L’any 1848 Miquel Biada i altres promotors van construir el primer ferrocarril de Catalunya i d’Espanya, la línia entre Mataró i Barcelona que encara existeix.

Tres anys més tard, al juliol de 1851, un tren especial gratuït va portar els gegants de Barcelona a la festa Major de Mataró. La festa va ser tan extraordinària que fins i tot se’n va parlar a un diari de Madrid. En acabar hi havia tanta gent a l’estació del ferrocarril per tornar als seus pobles, que es van omplir els 36 vagons de l’últim tren de la tarda, on hi pujaren... 1500 persones!

De tot això ja fa 160 anys, però encara avui s’explica aquesta història”

Extret del conte “Els Gegants del Pi van de festa a Mataró” que ha publicat el Cercle Històric Miquel Biada amb il·lustracions de Inés Vallès i Botey.

Ho podríem repetir algun any?

El tren d’actualitat

Foto Marcel·li Sàenz

Demà farà 159 anys que el tren va arribar a Mataró. És coneguda per tothom la història d’aquest primer ferrocarril de la península –en aquest cas no es tracta de cap eufemisme per evitar la paraula Espanya- i el paper jugat per en Miquel Biada. Per això i malgrat que ho celebrarem com cal, avui no escriuré sobre el tren d’en Biada. Només una anotació sobre comentaristes despistats que diuen que el tren triga, per anar de Mataró a Barcelona, el mateix ara que al viatge inaugural. Dit així és veritat però s’obliden que el primer tren no va parar enlloc i ara para a un munt d’estacions. La qual cosa tampoc justifica que no tinguem trens semidirectes Mataró-Barcelona, amb parada a Badalona com havien existits en temps, també cal dir-ho, de freqüències molt més baixes. I no es cap detall menor el tema de les freqüències, ben al contrari, doncs amb les infraestructures actuals es impossible tenir trens semidirectes i a l’hora mantenir les freqüències actuals.

Tot plegat el que vull dir és que si el tren està d’actualitat no és per l’efemèride sinó pel caos ferroviari en el que estem immersos. Hi ha tres preguntes claus, segons el meu parer, en tot aquest assumpte: què està passant?, per què està passant?, com es resoldrà?. Que està passant ens ho expliquen, amb major o menor alarmisme, els mitjans de comunicació. Per què està passant intenten explicar-ho els columnistes d’opinió. Com es resoldrà tot plegat sembla encara un misteri malgrat ser la pregunta més important de totes.

El què si queda suficientment clar és que els ciutadans i ciutadanes de Catalunya no ens mereixem –algú s’ho mereixeria?- el que està passant. I també és cert -i veig que el ministre Rubalcaba també ho deia ahir- que s’havia d’haver explicat a la ciutadania la complexitat de les obres i l’embolic, l’enorme embolic, en el que ens estàvem ficant. Ara ningú sembla voler assumir responsabilitats. Ni els que decidirem, a l’època dels governs del PP i de CiU, que el corredor de Bellvitge era el més adequat i l’estació de l’alta velocitat es situaria a la Sagrera. Decisió que considero la millor per Mataró malgrat que portés associada la pèrdua del tren directe a l’aeroport que justament ara reclamen els partits que ho varen decidir. Tampoc semblen voler assumir responsabilitats els tècnics i les empreses responsables de les obres. Són ells qui han de garantir la viabilitat real de les mateixes després que ho feren en les pliques dels concursos als que es varen presentar.

I s’han d’assumir responsabilitats polítiques. Tanta ineficàcia i tants problemes no poden quedar políticament impunes. Dubto que aquesta sigui la prioritat principal i que serveixi realment per resoldre els problemes que tenim, però algú ha d’assumir les responsabilitats polítiques. Crec, però, que tots els esforços cal dirigir-los clarament a garantir que les obres d’arribada de l’alta velocitat a Barcelona es puguin realitzar amb la màxima seguretat i celeritat i afectant el menys possible la mobilitat obligada de centenars de milers de persones cada dia. Prioritat molt per sobre de la tempesta mediàtica i de l’espectacle polític.

Ho explica en Manuel Castells en un article, titulat “Lejanías de Renfe”, a La Vanguardia d’avui: “La gestión de las infraestructuras de un país no puede depender del politiqueo. Si no cambiamos de estilo, seremos el país subdesarrollado de siempre en lo concreto, por mucho que saquemos pecho con un crecimiento económico sin productividad aprovechando el turismo, la construcción especulativa, el blanqueo de dinero y el maná de la inmigración”.

La setmana blava

Amb aquest nom ha titulat en Cugat Comas la important setmana que els Capgrossos de Mataró tenen per davant. Es tracta de la darrera setmana de la temporada que començarà diumenge a la plaça del Vi de Girona, que seguirà el dia de Tots Sants a Vilafranca del Penedès, dissabte a Teià i acabarà diumenge, dia 4, a la plaça de Santa Anna.

L’agenda –diumenge és Sant Simó i a Mataró això vol dir festa important- m’impedirà ser a Girona. No em vull perdre, per poc que pugui, ni Vilafranca ni la diada a Mataró. Per Girona es pensa en tornar a tirar el tres de nou i recuperar el pilar de sis després de més d’un any sense fer-ho. Per Tots Sants, la tripleta màgica?. Aquest és l’objectiu no escrit però en el que pensa tothom. Podeu recuperar la lectura del magnífic article que, també en Cugat Comas, va escriure fa setmanes a El Tot Mataró.

En tot cas el que queda clar que passi el que passi la temporada està salvada amb el tres de nou i que la tripleta seria un magnífic colofó. Però com sempre pas a pas, pis a pis, al més pur estil Capgrossos.

Entorn del canvi climàtic

Castell de Montesquiu

Amb aquest títol Capgros.com em publica un bitllet d’opinió. Coincideix que aquests dies he participat en varis actes sobre el canvi climàtic. Avui mateix he inaugurat una jornada de treball sobre estratègies de la política local davant el canvi climàtic. La jornada s’ha celebrat al Parc Natural del Castell de Montesquiu.

En la meva intervenció insisteixo en la idea de trobar-nos davant un problema important –ho sento, malgrat tenir molts cosins cap és físic- i una oportunitat que cal aprofitar per canviar algunes actituds i comportaments. Per això explico que em va sobtar fa dies un article d’en Sala Martin criticant el fet que s’hagi atorgat el Premi Nobel de la Pau a Al Gore. Opinava l’economista que els darrers nobels de la pau s’han concedit a persones que poc o gens tenen a veure amb la pau. Discrepo radicalment, sense entrar a valorar els mèrits de l’expresident americà, doncs considero que els efectes del canvi climàtic poden originar tensions internacionals que poden acabar en conflictes armats. Per això el treball de mitigació del canvi climàtic pot evitar conflictes futurs.

Insisteixo també en la idea del treball que es pot fer des del món local per mitigar les emissions difuses. Algú em recorda que de la mateixa manera que els ajuntaments han estat fonamentals per resoldre la problemàtica dels residus urbans, també ho seran en el tema de les emissions dels gasos d’efecte hivernacle. Les intervencions posteriors dels ponents descriuen moltes de les accions que des dels ajuntaments es poden començar a fer. Encara ens queda molt de treball de definició però ja hi ha experiències interessants i concretes que ens permet ser moderadament optimistes.

Ciutat verda

Ahir nit vaig recollir, com alcalde de Mataró, el premi X+Verd (per més verd) que ens ha estat atorgat per la gestió del reg de les zones verdes de la ciutat. Es dona a més la circumstància que la tecnologia que ens ha permet guanyar el premi ha estat desenvolupada per Samcla, una empresa mataronina nascuda a l’empara de la incubadora de l’IMPEM a partir de la iniciativa d’un petit grup de joves emprenedors. L’estalvi d’aigua que ha representat és prou important i significa especialment el treball que s’està fent en la gestió de les zones verdes de Mataró. Felicitats a tots ells i als tècnics de jardineria de l’Ajuntament de Mataró.

Aquest premi s’emmarca dins del II Congrés Ciutat Verda que es celebra aquests dies a Barcelona. Avui he participat, conjuntament amb representants de Figueres i Reus, en una taula rodona per parlar de la Ciutat Verda en la planificació estratègica de la ciutat.

Tot plegat una interessant experiència i una bona oportunitat per explicar l’opció de ciutat mediterrània i compacta que ha fet Mataró. Temes com la importància del mar com a element definidor i diferenciador del nostre paisatge, la ciutat dels quatre quarts (el forestal, l’agrícola, l’urbà i el mar), l’entrega dels espais naturals en la trama urbana i la definició dels espais de connexió, l’aposta per les rieres com a elements naturals que han de servir per a estructurar el territori, la concepció del paisatge com a element dinàmic i canviant i la reivindicació dels paisatges mediterranis davant una certa síndrome de National Geografic. La reivindicació també de les espècies pròpies, sense exclusivitats, com elements de l’arbrat i la jardineria urbana. Tot plegat l'esforç per planificar i gestionar correctament el milió de metres quadrats de zones verdes urbanes i els més de vint-i-dos mil arbres de la ciutat de Mataró

Que maca la platja de Mataró

És que avui la cosa va de mataronins il·lustres!

Per llegir avui

A La Vanguardia d'avui el passeig per Mataró amb en Peret. De pas busqueu els errors!

Unes quantes experiències mediambientals

Les dues primeres les conec en unes jornada del PSC sobre polítiques relacionades amb el canvi climàtic. L’Ismael Romeo ens explica que és SENDECO2 (Sistema electrònic de negociació de drets d’emissió de diòxid de carboni), l’anomenada Borsa del CO2. Amb el suport de la Generalitat i de la Fundació Fòrum Ambiental, aquesta plataforma participada per les principals empreses del sector mediambiental té com a objectiu la compra i venda de drets d’emissió dels països mediterranis. L’Esteve Corbera ens explica, amb la seva passió habitual, que és la QECs, la tarja individual de carboni. Una idea, que compta amb el suport del primer ministre britànic Gordon Bronw, consistent en una assignació individual i equitativa d’emissió de CO2 que podrà comercialitzar-se, comprant i venent els drets individuals.

La tercera és la Fira Ecoviure de Manresa. Una fira mediambiental amb més de vuitanta empreses que exposen els seus productes i serveis relacionats amb el medi ambient: agricultura ecològica, energies renovables, construcció sostenible, mobilitat, comerç just, entitats mediambientals. Una bona ocasió per conèixer les novetats i prendre el pols a un sector que no para de créixer. La Diputació de Barcelona en dona suport i per això vaig assistir a l’acte d’inauguració divendres passat.

La quarta és el debat, al que tenen la gentilesa de convidar-me, que la setmana passada va organitzar Dossier Econòmic i que va publicar el dissabte. Un debat per parlar de l’impacte de les normatives mediambientals sobre les empreses catalanes. Va presidir el conseller Baltasar, amb l’assistència de representants de les principals empreses del sector.

La cinquena la inauguració de la Convenció Catalana del canvi climàtic, dijous a Barcelona. Un procés participatiu que ha de permetre l’elaboració del Pla d’acció per a la mitigació del canvi climàtic 2008-2012, amb l’objectiu de reduir en 5’33 milions de tones les emissions de CO2 a Catalunya en els propers quatre anys. Una tasca en la que tots podem jugar un paper important.

Valls sempre serà Valls

Foto Santesmasses

I Santa Úrsula, Santa Úrsula. I prou que s’han encarregat les colles vallenques en demostrar-ho avui a la plaça del Blat. Arribaven les dues colles vallenques a aquesta diada de forma ben diferent. La Vella amb gairebé tota la feina feta i només amb el repte de tirar algun castell de gamma extra. La Joves amb la necessitat de consolidar una temporada ben irregular. Vist el que s’ha vist avui a plaça, la Vella ha complert i la Joves també. Els de la camisa rosada no han pogut amb el cinc de nou amb folre, només han pogut carregar el quatre de nou folrat, però han tirat un pilar de vuit amb folre i manilles per treure’s el barret. La facilitat amb que tiraren el pilar de set folrat a Lleida, i que repetiren a Reus, ja deixava entreveure el que podia passar amb el pilar de vuit.

Els de la camisa vermella han pogut descarregar la seva primera tripleta màgica de l’any, aconseguint descarregar en la mateixa actuació el tres i el quatre de nou folrats que ja intentaren per Sant Fèlix.

Una bona temporada pels de la Vella que acabaran, si Minyons no ho arregla a Girona, Mataró o Terrassa, com a segona colla de l’any. Els de la Joves treient-se alguna espineta clavada durant una campanya en la que els hi ha costat arrossegar camises a plaça i tirar castells amb solvència. Només queda Vilarodona per tancar la temporada de les colles vallenques, però tinc la impressió que ja ho tenen tot fet per aquest any.

Lletja, molt lletja, la picabaralla entre colles després de l’intent desmuntat del pilar de vuit amb folre i manilles de la Vella. Que la canalla, en aquest cas l’enxaneta s’hagi tirat enrera, no és cap bona notícia i es mereixia el suport de tota la plaça. Després de dues llenyes en el cinc de nou i en el quatre de nou, era lògica la desconfiança de l’anxaneta. Ves per on, però, que la Vella ha tret el coratge i la veterania i, amb la mateixa enxaneta, ha tirat un pilar de vuit que ha fet saltar la plaça del Blat. Per ser més exactes, mitja plaça del Blat. Que Valls sempre serà Valls.

Idealisme, realitat i sentiments

Ahir va ser un dia difícil i avui ha estat un dia complicat. Ho han estat perquè les tres esferes vitals en les que em moc a nivell personal i també polític es barregen amb més intensitat que mai. Sóc dels que penso que les persones no estem fets de compartiments estancs, de fet alguna vegada meu sentit desqualificar la teoria dels barrets (ja sabeu ara vaig d’això, ara em canvio el barret i parlo com a tal, ...). Les persones no som calaixeres per anar obrint i tancar calaixos. Som, tots i cadascú de nosaltres i no només els d’algun partit polític, com som. Fruit de moltes casualitats, de moltes circumstàncies, de moltes voluntats. Així, barrejades, foses i refoses per acabar configurant un magma del que sortiran conviccions fortes i concrecions i actituds decidides. Fortes i decidides però flexibles i evolutives. Perquè som com som, però nop sempre hem estat ni serem igual. Perquè crec en el dogma que estructura, però no en el dogma que esterilitza intel·lectualment. Perquè crec en el canon, també en política, que organitza la ment, però crec radicalment en el constructivisme que permet l’evolució de les idees i la creativitat.

Parlava de tres esferes per a mi importants. Ho són les idees, la realitat i els sentiments. I ho són associades a alguns conceptes també imprescindibles per la meva manera de veure, entendre i interaccionar amb el món. A les idees, a l’idealisme, hi associo la fidelitat als principis bàsics que fan que em defineixi com crec que sóc. Treballador, de nissaga de treballadors, empeltat pels vells (que no antics) ideals de la justícia, de la llibertat, de la fraternitat de la igualtat. Els ideals que em permeten fixar el destí, saber on vaig.

A la realitat hi associo la racionalitat i el treball, l’obligació de canviar les coses, de millorar-les, de caminar cap els ideals, però sabent on som, que ens juguem i per tant que convé fer que ens acosti més efectivament als ideals. La realitat, les realitats, que m’obliguen a disposar de carta de navegació, a estar atent als esculls i a aprendre a superar-los per arribar al destí.

Als sentiments hi associo la lleialtat a les persones. La fidelitat a les idees, la lleialtat a les persones. Els sentiments poden, o no expressar-se públicament i amb notorietat, o no. Ja em coneixeu sabeu que sóc dels que no els hi costa gaire. Però per damunt de com s’expressen hi ha el fet de la seva existència. Són previs a la seva expressió. I tots sabem intuir quan existeixen, quan hi son, quan serveixen per establir llaços entre les persones, que poden ser invisibles però que poden ser molt més superiors que els llaços de les racionalitats i fins i tot que els de les idees. Els sentiments que m’uneixen als companys del banc per remar amb més força i convicció.

A la fi combinant sàviament les tres esferes, posant l’èmfasi en una o altra en el moment adequat, avancem. Com a persones, com a col·lectius, com a pobles. Podeu pensar que a què ve aquesta història, avui i aquí. Doncs avui perquè toca parlar de nosaltres, de cadascú de nosaltres. I aquí perquè nosaltres som fidels, realistes i lleials.

Perquè com diria el Maragall de Polònia: que cabrons! Visca Catalunya i visca el socialisme.

Recull de la meva intervenció aquest vespre a la III Escola de Formació "Remigi Herrero" de la JSC de Mataró

Ha valgut la pena

Quan es reuneix un grup de gent del PSC, sempre he dit, que tenim una de les millors fotografies de la ciutat i del país. Pel que som i pel representem. Gent diversa, d’origen geogràfic i social diferent i amb trajectòries vitals molt dispars. També pel que representem, gent normal amb interessos absolutament corrents i compartits amb milers i milers de conciutadans. I en aquesta diversitat i normalitat es troba l’autentica força dels socialistes a Catalunya. El que ens fa un partit transversal, indispensable en la política catalana, amb profundes arrels en la quotidianitat dels catalans i les catalanes, amb profund coneixement de les seves preocupacions i anhels. Els socialistes catalans ens assemblem a la gent perquè som com la gent.

Els quatre companys que avui homenatgem són un exemple ben palpable d’aquesta transversalitat i normalitat. Catalans d’origen o d’adopció, en tot cas catalans per voluntat i decisió pròpia, per compromís amb els país i amb la seva gent. En Rafael, l’Ana, l’Antonio i en Josep han tingut vides diferents. Cadascuna d’elles en donaria per omplir pàgines i pàgines de records, anècdotes. Des dels despatxos dels ministeris fins els tallers, la botiga o els carrers de Mataró.

Sempre, però, de forma perenne, tossuda, invencible, present en tots quatre la voluntat i la lluita pel progrés del país, de la gent, per la llibertat i la justícia. Pel socialisme que es forja dia a dia, en les coses quotidianes de la família, del carrer, del barri o de la ciutat. Però també del socialisme que esdevé motor d’alliberament col·lectiu, de reivindicació permanent de millores socials, Encara que això comporti renúncies, que faci assumir compromisos arriscats, que representi mullar-s’hi quan el més còmode es restar al marge, que s’esdevingui incòmode.

Però també comporta satisfaccions quan al llarg de la vida es veu com el país avança, com la gent viu millor, com l’educació i la salut esdevenen universals, com milloren, en definitiva, les condicions de vida dels treballadors i les treballadores. Com s’assoleixen somnis i ens plantegem nous reptes de futur. Com el socialisme es renova en idees i en persones, però manté intacte el seu objectiu final de la recerca de la felicitat dels humans.

Ara, doncs, amb la perspectiva que dona els llargs anys viscuts, les vicissituds passades, el camí recorregut, es pot fer balanç personal i col·lectiu. Sabedors d’haver estat protagonistes en primera fila del progrés de Mataró, del progrés dels mataronins i mataronines i dels catalans i catalanes. Sabedors que el treball, la lluita, fins i tot el patiment han valgut la pena.

Gràcies companys i companya pel vostre treball i sobretot pel vostre exemple.

Text del meu escrit al llibret d’homenatge als quatre companys del PSC que em celebrat aquesta nit.

Como que no, señor Zaplana

Foto El País

Como que no, que no nos lo creemos. Ahir, contràriament al que acostumo a fer, fent zapping vaig entretenir-me en el programa 59 segons. Hi havia en Zaplana i alguns altres personatges. I em vaig entretenir pel que deia, i sobretot per com ho deia, el dirigent popular. Abundava en la seva tesi, repetida els darrers dies, sobre la suposada connivència de la gent d’esquerres d’aquest país amb el franquisme. I ho deia amb sense ni tan sols enrojolar-se una mica i arribant a dir que desconeixia les declaracions d’en Mayor Oreja d’aquesta mateixa setmana. Convençut o gran farsant? Si ho deia convençut aquest senyor té un problema molt greu de percepció de la realitat. Si estava fent el farsant aleshores té un problema greu de credibilitat. Per què es poden dir coses, es poden mantenir posicionaments polítics diversos, però el que no es pot fer és intentar fer passar bou per bèstia grossa.

No es tracta ara de fer una investigació sobre el pedigrí democràtic dels espanyols i espanyoles, ni tan sols de passar comptes, però el sentit comú i el record d’una història força recent no resisteix la tesi d’en Zaplana de presentar els líders populars com a campions de la democràcia i a la resta com a uns venuts de la dictadura. Segur que al PP hi ha de tot com a tot arreu -fins hi tot excomunistes com en Piquè- però la seva majoria sociològica té molt poc a veure amb els moviments polítics que lluitaren contra el franquisme. I cal reconèixer que una de les virtuts del Partit Popular ha estat en absorbir dins de les seves files molts franquistes i convertir-los en demòcrates. Només per això ja mereixen un respecte i un reconeixement polític. Però una cosa no exclou l'altra.

Algú va escriure alguna vegada que en la fugida cap a endavant del PP, arribaria el dia que es manifestarien contra la guerra d’Iraq. És possible. Però el que seria encara més inversemblant és que es manifestessin contra el franquisme. Vaja que no m’imagino en Mayor Oreja darrera una pancarta condemnant el general Franco. En Zaplana darrera segons quina bandera costa poc d’imaginar, només cal mirar-ho. O també dirà que no l’ha vist aquesta foto? O aquesta altra d'en Fraga al costat d'en Franco?.

I és que sovint les coses no són com es volen fer veure. O sí?

Audiència pública

Foto Quico Melero

Audiència pública del Pla d’Actuació Municipal i del Pressupost 2008. Sala d’actes del Centre Cívic del Pla d’en Boet plena de gom a gom. Quasi tres hores d’explicació, preguntes i discussió oberta a tothom. El compromís d’estudiar les propostes i si és possible incorporar-les al PAM i al Pressupost 2008. Un Pam amb quasi cinc-centes actuacions concretes i un pressupost consolidat que puja més de dos-cents setanta milions d’euros. Un 18’90 % més que l’any 2007. Molt gràficament la regidora Montserrat López ha explicat com de cada euro del pressupost, només catorze cèntims provenen dels impostos que els mataronins paguem directament a l’Ajuntament.

Dos cents setanta milions que serviran per atendre les necessitats actuals de Mataró i per afrontar els reptes de futur amb garanties d’èxit. Ho he resumit en les 10 grans prioritats del govern pel 2008:

1.- El Pla local de l’habitatge: acabar 35 habitatges i començar-ne 280 més
2.- La seguretat i la mobilitat: contractar vuit nous agents de policia i desplegar la nova xarxa d’autobusos, amb millors freqüències i servei als polígons industrials.
3.- El benestar social i la integració: consolidar els serveis previstos per la llei de la dependència i reeditar el Pacte per la Nova ciutadania.
4.- L’educació: dues noves escoles bressol i dues noves escoles d’infantil i primària.
5.- Els equipaments culturals: posar en funcionament la Nau Gaudí i començar el museu de can Marfà.
6.- Els equipaments esportius: l’estadi nou, el poliesportiu del carrer Euskadi, la gespa del camp de Rocafonda, el camp de futbol base de Cirera, el camp d’hoquei herba.
7.- L’urbanisme sostenible: el parc de Rocafonda, la reurbanització de Sant Agustí, Amàlia, Sant Bru, Massevà, Beata Maria i Sant Simó, ...
8.- El pla d’aparcaments: acabar 780 places, començar-ne 1.318 i projectar 466 més.
9.- La visió estratègica i el desenvolupament econòmic per la promoció de la ciutat: el Tecnocampus, l’Agència de Promoció de la Ciutat i la reforma de la plaça de Cuba.
10.- L’Ajuntament al servei de les persones: el Pla de Qualitat, la nova web i la Televisió Digital Terrestre.

I això només és un tastet de totes les coses que passaran a Mataró en els propers mesos.

Dos nous espais per l’educació i un altre per la salut

Aquesta setmana s’han iniciat les obres de dos nous espais educatius i s'ha iniciat el procés de concurs per l'adjudicació d'un altre espai per la salut.

A cal Collut s’ha començat a construir l’escola Montserrat Solà i a Cerdanyola, al carrer Tres Roques, un nou edifici que acollirà diverses activitats educatives. L’educació és una prioritat per aquest govern i ho demostrem amb inversions importants: 4.413.197 € pel Montserrat Solà i 1.731.568 € per Tres Roques.

I la salut també és prioritària, per això a les obres d'ampliació de l'hospital i a la construcció del nou CAP de La Llàntia es suma el concurs per l'adjudicació de les obres del Centre de Salut Mental, Centre de Dia i Drogodependècies de l'Hospital de Mataró per un import de 4.976.646 €.

Tot plegat 11.121.411 €.

Memòria històrica

“La memòria històrica està de moda i això és una mala notícia, doncs el que es posa de moda aviat passa de moda”. Són paraules d’en Josep Maria Solé i Sabaté aquesta nit a l’acte de commemoració del 67è aniversari de la mort del president Companys. Per Solé i Sabaté “amb l’afusellament de Companys es pretenia la mort de Catalunya com a poble”.

Certament el tema és d’actualitat. El pacte acabat de tancar entre les principals forces polítiques entorn de l’anomenada llei de la memòria històrica coincideix amb la celebració de l’assassinat del president i desgraciadament també amb les declaracions extemporànies d’en Mayor Oreja.

El tema no deixa indiferent a gairebé ningú. Mentre que per una gran part de l’arc parlamentari la llei suposa un avenç important i recull les sensibilitats principals, pel PP i ERC representen, i per motius radicalment diferents, tot el contrari. Per la gent d’Esquerra Republicana, la llei pactada hauria hagut d’anar molt més lluny. De la mateixa opinió són algunes associacions de familiars dels assassinats pel franquisme. Situació còmoda per Esquerra, que es desmarca del consens general i es situa en una situació d’outsider del que pensa treure rèdit polític. Res de nou i un posicionament força injust pel PSOE que ha d’assumir tot el cost polític que el PP està disposat a fer-li pagar per aquesta llei.

I és que els populars, en la insensata cursa que prossegueixen en la recerca del poder a qualsevol preu, estan ben determinats a utilitzar sense cap pudor també aquest tema. Ho va fer en Zaplana l’altre dia acusant els dirigents socialistes de viure còmodament en la dictadura i ho ha corroborat avui mateix, encara que manera totalment contradictòria, en Mayor Oreja amb les seves declaracions: “¿Por qué voy a tener que condenar yo el franquismo?, “el franquismo, en mi tierra vasca, fue una situación de extrema placidez”.

Al final ens acabaran fent veure que el dictador va ser una figura gairebé tan entranyable com el de Polònia, que dalt d’un cavall explica acudits i comenta l’actualitat en clau surrealista. Sort que tenim memòria, memòria històrica es clar.