L’Alexandre, la Marta, n’Aina i el català

Es compleixen aquests dies els 30 anys de la Llei de Normalització Lingüística. Amb la perspectiva que dona el temps podem dir sense embuts que aquesta norma ha estat fonamental per la cohesió social del país. Existien a  la Catalunya de començament dels 80 l’evident temptació de separar els nens i nenes de les escoles en funció de la seva llengua materna. Haver-ho fet hauria estat un gravíssim error d’una conseqüències inabastables. Afortunadament es va imposar el sentit de país per damunt de les picabaralles i els interessos partidistes i el 6 d’abril del 1983 el Parlament de Catalunya aprovava, amb una sola abstenció, la llei que donava cobertura legal al procés d’immersió lingüística en català a les escoles, garantia l’aprenentatge del castellà i evitava qualsevol segregació per raons de llengua. S’assegurava en definitiva la unitat civil del poble de Catalunya.

Malgrat les crítiques i els atacs polítics i judicials la societat catalana va entendre perfectament la importància de no aixecar barreres lingüístiques i treballar plegats per un model de país i d’escola inclusiu, garantia d’unitat civil i vacuna de lerrouxismes perillosos. És evident que no podem baixar la guàrdia doncs els atacs continuats contra la llengua catalana continuen tenint el mateix objectiu de fa 30 anys: dividir la societat catalana i debilitar-nos com a nació. Però també és evident que ara som molts més i més forts.

La Llei que ara fa 30 anys, com totes les coses, també té noms propis. El primer el de l’Alexandre Galí, el pedagog pare de la idea de no segregar mai els nens i nenes per la llengua materna. I els noms de la Marta Mata, pedagoga i parlamentària socialista i n’Aina Moll, filòloga i directora general de política lingüística del Govern de la Generalitat. A ells devem en gran part un model lingüístic d’èxit.

I qui en dubti que és un model d’èxit, en l’acadèmic i en lo social, només ha de llegir el que corre aquests dies per les xarxes socials: hi ha més parlamentaris (28) contraris a la immersió lingüística que famílies (17) que han demanat escolaritzar els seus fills en castellà aquest any 2013.

Text publicat a la revista Capgròs.

Haikus de primavera -15-

Perlada la llum
esquitx de fines gotes 
damunt el til·ler

I vindrà el Corte Inglés

“Farem una oposició rigorosa, responsable i alternativa”. Ho vàrem dir el primer dia d’aquest mandat i ho tornem a dir avui. I sincerament crec que ho hem demostrat durant aquests quasi dos anys de mandat municipal.

Avui ho tornarem a fer. Donarem suport als dictàmens que el govern municipal porta a aprovació. I ho farem convençuts que és el millor per Mataró i que s’assoleixen els objectius en aquest tema ens vàrem marcar fa temps. Votarem a favor i podrem dir que sempre hem votat a favor de la vinguda del Corte Inglés a Mataró. Som conscients de la fragilitat de tot el procés i per això les meves paraules, el posicionament del Grup Municipal Socialista tornarà a ser rigorós, responsable i avui especialment prudent. Que mai ningú pugui pensar que els socialistes hem posar entrebancs al progrés d’aquesta ciutat.

No ha estat un camí fàcil, segurament nosaltres mateixos hem comés errors però també estic convençut que no hem estat ni els únics ni els que més errors hem comés en aquest llarg i tortuós procés. Algun dia i amb la perspectiva que dona el temps els historiadors podran escriure-hi i posar negre sobre blanc el que ha passat i el capteniment de cadascú en aquesta història.

No volem mirar enrere, seria fàcil, però seria absolutament estèril. Fa pocs mesos en fer-se pública la darrera sentència vaig dir que ningú perdi la calma i que tot era reconduïble. No passem pàgina, busquem solucions.

És el que fem avui, reconduir una situació i treballar per garantir la vinguda de la gran superfície a la nostra ciutat i al mateix temps salvaguardar la nau de can Fàbregas. Es garanteix encara més la seva reconstrucció i es posa en evidència que la nau havia estat desmuntada i en cap cas destruïda.

Ara se’ns proposa un altre destí, diferent del que nosaltres havíem pensat i que segurament no seria, en aquests temps de crisi, la nostra prioritat. Però no ens oposarem si amb això s’aconsegueix l’acord necessari i es retorna el tema al lloc que mai hauria d’haver abandonat. Al lloc de la política i no als jutjats.

Se’ns porta a aprovació uns dictàmens avalats pels mateixos informes tècnics i jurídics que donaren suport als dictàmens anteriors. Uns nous acords que seran aprovats pels mateixos òrgans de govern que aprovaren els anteriors: el Ple de l’Ajuntament de Mataró i la Comissió d’Urbanisme de Barcelona.

Ens podríem preguntar si ha pagat la pena tots els problemes i entrebancs que s’han hagut de salvar per arribar on som avui. Sincerament, i si el Corte Inglés acaba venint a Mataró i l’antiga nau es reconstrueix al mateix carrer Biada, nosaltres ens donarem més que per satisfets.

Hem cregut sempre en aquest projecte, hem treballat durament per tirar-lo endavant i ara que sembla arribem a la seva materialització continuem creient que és un projecte important per Mataró. Que generarà de manera immediata llocs de treball i que augmentarà la nostra capitalitat comercial i territorial. I això en els temps que corren no és poca cosa.

Per tot això donarem suport, en alguns punts crític però absolutament lleial als dictàmens que avui es porten a aprovació en aquest Ple Municipal.

Text de la meva intervenció en el Ple Municipal d'ahir.

Govern, on vas?

La meva entrevista a m1tv i que podem resumir en: govern, on vas?

Fent balanç

Aquesta és l'entrevista que la Eli Solsona em va fer com a balanç de l'any 2012 a MataróRàdio.

Un any difícil

I per Mataró especialment difícil. La crisi econòmica que no afluixa ha continuant destruint llocs de treball i ja som quasi 15.000 els mataronins i mataronines sense feina. Estimular la creació de llocs de treball i atendre a les famílies que pitjor ho estan passant ha estat la principal ocupació i preocupació dels regidors i regidores del Grup Municipal Socialista.

El 2012 a nivell municipal ha resultat, si més no, força improductiu. L’alcalde ha estat incapaç de garantir la governabilitat i ha acabat practicant la política de vol gallinaci del qui dia passa any empeny. Sense la governabilitat garantida ens hem hagut de recobrir de responsabilitat i donar suport a acords importants (el pressupost, el pla de sanejament, la revisió del cadastre, les ordenances del 2013, …) per no deixar la ciutat en l’estacada. Una situació que no pot durar tot el mandat i que es responsabilitat primera de l’alcalde trobar-hi solucions

La mateixa manca de governabilitat fa que la ciutat en aquest moment pateixi una paràlisi absoluta pel que fa a nous projectes. Sense impuls polític algunes iniciatives importants com el Pacte econòmic i l’ocupació que vàrem proposar no han pogut avençar ni un mil·límetre. I tampoc és el que el dia a dia sigui especialment lluït. Només cal veure l’estat de neteja i manteniment dels carrers i les places. Un any difícil, un any pràcticament sense govern. Podem seguir així? Rotundament, no!

Escrit publicat a Capgros.com

Renovant els compromisos

Ens tornem a trobar un altre 11 de Setembre, la Diada Nacional de Catalunya, davant aquest monòlit d’en Rafael de Casanova per commemorar els fets del 1714 i per recordar i honorar els homes i les dones que moriren per Catalunya i per la llibertat.

Pels socialistes mataronins aquest és un acte de renovació dels compromisos. Del compromís nacional, del compromís social i del compromís cívic. Del compromís nacional, amb Catalunya, pel camí recorregut i pel camí que ens queda per recórrer. Un camí que pot ser divers, que necessàriament ha de ser divers com ho som els homes i dones d’aquest país. Des del respecte mutu però sabent que totes les alternatives, i que avui s’expressaran clarament arreu del país, són legitimes mentre es formulin democràticament i amb honestedat.

Nosaltres som federalistes, i per més utòpic que ho pugui semblar avui dia, creiem en un futur compartit en el marc d’una Espanya, que ha d’entendre que aquesta és la seva única i última opció, i en el marc d’una Europa que també haurà de ser federal. Un compromís que passa pel desplegament integre de l’Estatut que els catalans i catalanes vàrem votar, per la reclamació d’un millor finançament en el marc del pacte fiscal i per una defensa de la nostra identitat, de la nostra cultura i molt especialment de la nostra llengua.

Un compromís en lo social que esdevé fonamental per sortir d’una llarga i dura crisi econòmica. Una crisi que està provocant molt de dolor en moltes i moltes persones i en moltes i moltes famílies. De la que no sortirem només amb les polítiques de retallades i de falsa austeritat. Una crisi de la que no sortirem pujant impostos a les classes més populars i rebaixant-los o perdonant-los als rics i poderosos. Certament una crisi profunda, estructural i de difícil solució, però una crisi de la que hem de sortir tots junts.

Demà, quan les banderes estiguin plegades i l’aire s’hagi endut crits, cants i proclames, els nens i nenes, els nois i noies del nostre país tornaran a escola. Seran més que mai i es trobaran amb menys mestres i amb menys recursos. Serà el pitjor inici de curs de molts anys ençà.

I aquest és el país que no volem, el que retalla en educació hipotecant el futur dels nostres fills i nets, el que qüestiona el dret universal a la salut i el que redueix les prestacions socials fent que molta gent sigui més vulnerable i es quedi al marge del camí. Aquest és el país que no volem. Aquest no és el camí cap a la Catalunya rica i plena.

Avui els socialistes de Mataró tornarem a repetir el nostre petit homenatge als brigadistes internacionals, als homes i dones vinguts d’arreu del món per lluitar contra el feixisme, per defensar la República i els valors que representava. Ara que el populisme d’extrema dreta, hereu dels règims totalitaris de Hitler, Mussolini i Franco, torna a assetjar la democràcia cal tenir present, més que mai, als brigadistes i el seu compromís amb la llibertat.

Renovem el nostre compromís nacional i social. I també el nostre compromís cívic. El compromís de seguir treballant per la unitat civil del poble de Catalunya. Des del respecte a la diversitat però amb la convicció de voler ser un sol poble. Un poble que té dret a decidir el seu futur, un futur compartit en una Catalunya que volem rica i plena.

I quan d’aquí un any, quan els polítics tornem  a fer les nostres proclames que sigui el poble qui ens hi reclami si hem estat fidels als compromisos.

Que tingueu, que tinguem, una molt bona Diada Nacional de Catalunya.

Visca Catalunya!

Text de la meva intervenció aquest matí a l'acte institucional de l'Onze de Setembre

Haikus d'estiu -58-

Esquitx de color

balla al so del vent

d'infantil estel

Haikus d'estiu -56-

Les seques crestes

de muts cantells de pedres

i sega verda

Les Santes de l’Àliga

Aquestes podien haver estar unes Santes amb nom propi i forani. Ja ens va passar l’any passat amb aquelles Santes que recordarem com les d’en Puig. Però no, aquest any no. Aquest any han estat les Santes de l’Àliga. Feia vint-i-cinc anys de la recuperació d’aquesta figura i calia celebrar-ho de manera especial: exposicions, ball dins de Santa Maria durant la Missa de mossèn Blanch –encert absolut en recuperar el cor de veus blanques- i acte especial pels carres del centre històric amb parades en llocs especialment simbòlics.

Opinions per tots els gustos, com penso que ha de ser una Festa Major. Quan en deixem de polemitzar voldrà dir que ens ha deixat d’interessar. Unes Santes en el més pur estil: algunes novetats, com l’Herald que veurem si acaba quallant, i canvis en alguns formats. Això sí, molta, molta gent arreu sobretot en els actes infantils. Per pensar algunes dormides on la concurrència no va ser especialment reeixida. Correcte el Desvetllament amb força tranquil·litat i atenció als Requisits que caldria que recobressin –al marge de l’estúpida polèmica sobre les ampolles de cava- l’encant pel que foren pensats.

I la constatació de dos fracassos, o millor dit dos triomfs de la ciutadania: volem les Santes en pau i segons qui  millor que es quedi a casa seva. Fracàs doncs del model basc de festa i lluita que alguns han intentat practicar durant anys i rebuig ciutadà absolut a personatges que només volien enterbolir i treure’n rendiment polític de la nostra festa major. El mèrit sens dubte del conjunt dels mataronins i mataronines, en especial de la gent més santera, que sabem el que ens ha costat tenir les Santes que tenim i volem defensar-les d’ingerències i apropiaments indeguts. 

Recordant Joan Peiró

Si la revolució consistís a robar i matar
els lladres i assassins serien
els més grans revolucionaris.
Justament, és tot el contrari.
Els més grans revolucionaris,
dels quals la història es complau a parlar,
són els que més lluny es troben sempre
de tot vessament de sang i
de la amoralitat de les expropiacions
per al profit personal.

Joan Peiró

Del catastrofisme al possibilisme

Aquest és exactament el camí que sembla haver emprés els darrers mesos el govern municipal. D’una posició inicial de catastrofisme cap a l’assumpció que la viabilitat econòmica de les finances municipals és possible. Ens han fet falta mesos d’anar repetint una  altra vegada que l’Ajuntament de Mataró és solvent i que pot fer front als deutes adquirits en els darrers anys. Deutes que tenen a veure amb l’aposta decidida per posar els fonaments a un nou model econòmic de la ciutat.

Una ciutat que no renuncia a la seva tradició industrial, que es clarament un centre territorial de serveis a les persones i a les empreses. Una ciutat que comercialment reforça la seva capitalitat i que vol treure’n tot el profit a la seva condició de ciutat metropolitana i marítima. El TCM, el Rengle, el mercat de la plaça de Cuba, la nau Minguell o el Corte Inglés són alguns exemples clars d’aquesta voluntat de canviar el rumb i orientar l’economia de la ciutat cap a la innovació.

I la crisi. Una profunda i llarga crisi que ha convertit en deficitàries operacions perfectament viables en el moment que varen ser dissenyades. Davant d’aquesta situació hi havia dues opcions possibles: la catastrofista que només posava l’accent, si calia amb una certa exageració, en la difícil situació i la possibilista dels que pensàvem que la situació era salvable amb paciència, rigor i consens.

És cert que la situació econòmica d’allò que s’anomena grup ajuntament és complexa i delicada. Però, i tal com s’ha posat de manifest amb l’aprovació del Pla de sanejament i financer pel 2012-2016, és una situació perfectament viable i solvent. I no es pot obviar que una gran part dels ajuntaments espanyols i catalans han hagut de fer un pla d’ajust com el que ha fet l’Ajuntament de Mataró i que altres no podran aprovar un pla similar senzillament perquè els bancs no els hi donaran crèdit. Perquè la crisi té una certa component local però és general i afecta a tothom i a tot arreu.

Celebro, i per això vàrem votar favorablement, que s’hagi passat del catastrofisme al possibilisme. Que el procés de canvi, que va tenir un punt d’inflexió en l’ERO avortada dels treballadors de PUMSA, hagi permès el consens imprescindible per garantir la viabilitat de l’Ajuntament de Mataró. Ho he dit moltes vegades i les repetiré tantes com faci falta: estem disponibles des de la responsabilitat i el compromís amb Mataró.

Article publicat al diari digital Capgros.com

I per Santes un pis més!

Això és el que demanava a crits aquest matí la gent de la colla dels Capgrossos de Mataró. I és que els castells d’avui han estat escandalosament solvents. Ahir ja es va fer una bona actuació a la Festa Major de la Minerva de Llavaneres: quatre de vuit, tres de vuit,  torre de vuit folrada. I un pilar de sis que només es va poder carregar.

Aquest matí, al Poble Sec de Barcelona, actuació amb els Castellers del Poble Sec, els Castellers de Lleida i els Capgrossos de Mataró. Tres de set carregat per sota, torre de set carregada, cinc de set pels locals. Pels de la terra ferma torre de set, quatre de vuit i tres de vuit. Pels de Mataró una torre de vuit amb manilles en lloc de folre, un cinc de vuit perfecte i un quatre marca de la casa. I la colla cridant un pis més.

Un pis més perfectament possible per Santes, el diumenge vinent a la plaça de Santa Anna. Els tres assaigs d’aquesta setmana seran claus per portar a plaça el quatre i el tres de nou folrats, la torre de nou amb folre i manilles i el pilar de sis.

Haikus d'estiu -55-

L'ull mil.lenari 
mira com passa l'aigua 
camí de la mar

El per què d’una dimissió

Aquesta setmana el Grup Municipal Socialista a l’Ajuntament de Mataró ha demanat la dimissió del regidor d’Educació, el senyor Pere Galbany. És cert que la gota que ha fet vessar el got ha estat tota la negociació del plec de condicions pel concurs de la gestió de l’Escola Municipal de Música. És també cert que al final s’ha aconseguit desbloquejar la situació creada i que l’escola, si tot segueix el full de ruta previst, podrà iniciar el curs amb normalitat. Però, i encara que ara tregui pit, la situació s’ha desbloquejat malgrat el regidor i s'ha produït fonamentalment per la responsabilitat dels grups municipals i dels membres del consell de l'IME. L'actitud displicent del regidor, en aquest i molts altres temes, l’acabaven convertint en part important del problema. En política, i menys en aquests moments, serveix poc el jugar a veure-les venir. Cal anticipar-se als problemes, ser proactius i a cada problema intentar trobar una solució. L’enrocament del regidor Galbany ha estat absolut i fins que persones alienes a l’IME no s’han implicat en la recerca de solucions no s’ha pogut resoldre la qüestió. És precisament el que vaig demanar a l’alcalde fa quasi un mes en un debat a m1tv: que agafés les regnes i busqués la solució davant la inoperància del regidor Galbany. L’excusa en qüestions tècniques no és de rebut com s’ha acabat demostrant. Els tècnics, que fan la seva feina de forma més que correcta, necessiten saber que pensa i que vol el regidor i el govern.

Però l’afer de l’escola de música ha estat un més dels que el regidor ha provocat en el breu temps que porta al capdavant de l’educació a Mataró. En pocs mesos ha batut el rècord absolut de protestes al Ple. Les mentides sobre l’escola Marta Mata, el procés de decisió de la zona única, els preus de les escoles bressol, el mapa escolar, la improvisació d’un “institut” a l’antic edifici del Menéndez y Pelayo, el 4 cordes de l’escola Germanes Bertomeu, l'embolic dels grups de P3 eliminats, són exemples prou clars de la incapacitat del regidor per governar quelcom tan important com les polítiques educatives de la ciutat. La cirereta del pastís caldria trobar-la en la dimissió de la directora de l’IME quan fa un any escàs del seu nomenament.

Hi ha però dues qüestions molt més preocupants i que posen absolutament en evidència la manca d’aptituds i d’actituds del regidor. Per una costat la inexistència d’un discurs clar sobre educació. No li hem sentit cap idea sobre planificació, model educatiu, prioritats, … Sembla que es gestiona, i malament, el dia a dia sense cap idea clara del que es pretén. L’altra qüestió, i pot interpretar-se com a conseqüència de la primera o exactament a l’inrevés, és l’abdicació de les polítiques educatives a favor dels Serveis Territorials d’Ensenyament de la Generalitat. Les decisions sobre educació a Mataró s’han traslladat de les Figueretes al Cafè de Mar. De l’Ajuntament a la Generalitat. I això no s’havia produït mai i amb cap govern. Un ajuntament que sempre havia fet de l’educació una prioritat ha renunciat a governar l’educació de la ciutat. En definitiva ha renunciat a governar una part molt important del futur de Mataró.

Raons més que suficients per demanar al regidor Galbany que dimiteixi.

Haikus d'estiu -54-

Esclats de vida 
senyoregen pel pati 
les roses de sang.

Recordant Mossèn Cinto

Sóc fill del Noguera, 

dins un rai nasquí; 

ma esposa és raiera, 

raier vull morir. 

El bon temps del fadrinatge 

lo passí fent de cuer, 

mes com tinc seny i coratge 

prompte em feren davanter. 

D'eix cavall de la riera 

prenc la brida barroera, 

i als torrents i a la ribera 

vaig dient: pas al raier! 

Des del marge el rai cordejo 

si li costa de passar, 

pels congostos barranquejo 

com serpent pel predegar. 

Quan per una ensopegagada, 

s'ensdevé una embarrassada, 

dono al rai una girada 

que el fustam torna a aviar. 

Sóc fill del Noguera, 

dins un rai nasquí; 

ma esposa és raiera, 

raier vull morir. 

De cinc trams los rais avio 

de la Pobla a Balaguer, 

los empenc i los arrio 

com sa rua el traginer. 

Tot sovint lo rai s'apunta; 

quin treball si es descojunta, 

trabucant a aquell que el munta 

com cavall al cavaller! 

Un matí la gent d'Esterri 

m'alça el coure tot cridant, 

que m'enduia cap a Gerri 

lo feixuc Mall de Roland. 

Jo, veient que al meu darrera 

la vall tota s'esparvera, 

per damunt de la ribera 

lo llancí del rai estant. 

Sóc fill del Noguera, 

dins un rai nasquí; 

ma esposa és raiera, 

raier vull morir. 

De les bigues que he enraiades 

se'n farien galions, 

galions per les armades 

de deu regnes i nacions; 

Pins i faig duc cada dia 

d'avetars no en deixaria, 

fins i tot enraiaria 

les muntanyes a crostons. 

Tot baixant rais a la plana, 

cinquanta anys hi he baixat, 

que és un rai la vida humana, 

ne té deu cada tramat; 

I davalla fugitiva 

rodolant de riba en riba 

fins que al mar sens vora arriba 

de la fonda eternitat. 

Sóc fill del Noguera, 

dins un rai nasquí; 

ma esposa és raiera, 

raier vull morir. 

Jacint Verdaguer