Bona feina, Toni!

Aquesta tarda tocava Pastorets i cap a la Sala Cabañes falta gent. Els Pastorets de Mataró, els millors Pastorets dels que es fan i representen al nostre país. Tres hores i mitges amb les facècies d’en Jonàs i en Mataties, l’enèsima derrota d’en Satanàs, la brillant espasa de l’arcàngel, la lluna picant l’ullet, la vara que floreix de Sant Josep, l’encantador de serps del mercat, els follets i les bruixes, ... i tots i cadascun dels personatges i de les situacions d’un espectacle entranyable. I el punt més tendre de veure un Jesuset nascut fa justament deu dies.

Un espectacle que durant tres anys ha dirigit en Toni Blanch i que l’any vinent serà rellevat per en Josep Rodri. Bona feina d’en Toni i molta merda per en Rodri!.

I com que els Pastorets són quelcom viu i no es mantenen al marge del que passa al nostre país, us vull transcriure un paràgraf de l’escrit que el mateix Blanch ha escrit al programa de mà d’enguany:

“Aquest any s’han sentit veus que, en virtut d’una mal entesa laïcitat, qüestionaven la vinculació de les nostres escoles amb les tradicions nadalenques. Els Pastorets han anat molt més enllà del seu origen religiós i han esdevingut un veritable Patrimoni Cultural potent, engrescador i integrador. I els valors del seu treball d’equip, voluntat de superació i relació intergeneracional, són un clar referent social. La força d’un país rau en els sentiments i en els valors compartits que li permeten avançar sense renunciar a les pròpies arrels. Els milers de persones que arreu de Catalunya donen vida als Pastorets, a dalt i a baix de l’escenari, tenim clar el valor de les nostres tradicions i el seu paper radical en la Cultura del nostre país. I som conseqüents amb aquest pensament”.

Doncs hi estic d’acord i com també escriu en Blanch: Llarga vida als Pastorets!

¡Treinta años no són nada!

Encara que el tango de Gardel parla de vint anys ja fa trenta anys que en Raul Capitani va arribar a Catalunya des de la seva Argentina natal. I en tot aquest temps s’ha convertit en un referent artístic per la nostra ciutat. Avui, envoltat dels seus amics del Dimarts del Llimoner, ho hem pogut comprovar en la inauguració de la seva exposició al Museu del Cantir d’Argentona.

Tot l’univers de Capitani en els gravats i en els poemes dels poetes que han estat transcendentals en la seva vida: Borges, Cortázar, Lorca, Espriu, Salvat-Papasseit, ... Com ha dit en Pere Pasqual no és tracta d’il·lustracions sinó de interpretacions plàstiques dels poemes. Val la pena arribar-s’hi fins Argentona per veure aquesta exposició.

Un nou escenari energètic

Descentralitzat, renovable, més eficient i en xarxa. Aquests són els quatre conceptes que han de definir el nou escenari energètic i sobre els que s’hauran de fonamentar les polítiques energètic del futur immediat.

Descentralitzat perquè les fonts d’energia seran cada vegada més diverses i escampades pel territori. És en aquest àmbit on els governs locals poden jugar, i ja ho estan fent, un paper fonamental i deixar obsolet el vell model en el que els temes energètics eren una qüestió exclusiva dels estats. Ja disposem d’un bon nombre d’experiències viables escampades per la nostra geografia que corroboren aquest nou escenari energètic.

La descentralització està donant un impuls decisiu a les energies renovables: eòlica, fotovoltaica, geotèrmica, biomassa, microhidràulica, termosolar, que estan començant a competir fortament amb les fonts tradicionals i els hi estant prenent quota de mercat de manera continuada. Precisament el Pacte d’alcaldes contra el canvi climàtic, que ja han signat més d’un centenar d’ajuntaments barcelonins, té com a uns del seus objectius assolir que en l’escenari del 2020 un 20% de l’energia que es consumeixi en les nostres poblacions tingui un origen renovable. Un altre dels objectius del Pacte d’alcaldes és ser un 20% més eficients en els consums urbans. De nou els governs locals tornen a ser claus: enllumenat públic, climatitzacions dels edificis, transport públic i privat, ... són àmbits en els que es poden fer millores evidents en l’eficiència. Per això caldrà fer totes les adaptacions i millores tecnològiques necessàries que acabin amb el malbaratament actual. Els ajuntaments signants del Pacte tenen ja aprovats o en fase molt avançada de redacció els Plans d’Actuació d’Energia Sostenible que han de servir de full de ruta de cada localitat, tenint en compte la gran diversitat de municipis, per assolir el tercer dels objectius: la reducció del 20% de les emissions de gasos d’efecte hivernacle a les nostres ciutats.

Per acabar el model ha d’estar ben connectat i en xarxa. La garantia del subministrament és bàsica per la viabilitat d’aquest nou model energètic i per permetre en tot moment distribuir els excedents puntuals que ja es donen amb energies com l’eòlica o la fotovoltaica. Per això caldrà vèncer resistències de les que ara s’anomenen Nymby i que en català sempre hem anomenat, de forma contundent, com a polítiques de campanar.

Aquest nou escenari energètic ha de ser a més un potent motor d’un nou model econòmic, la nova economia verda, que tindrà el factor energètic com a un element fonamental, amb fortes inversions, milers de llocs de treball qualificat generats i que no es poden deslocalitzar.

Estem doncs, en el moment de prendre les decisions estratègiques que han de garantir la viabilitat energètica del futur i que ha de possibilitar l’adopció de mesures efectives en la lluita contra el canvi climàtic. Això o no fer res i quedar irremediablement lligats als combustibles fòssils. Evidentment fins que s’acabin, no puguem pagar-los o sigui massa tard per lamentar-ho.

Escrit que m'ha publicat la revista Tribuna del Maresme del mes de gener

La Riera, el cor de la ciutat

La gent de Mataró, i també del Maresme, sabem que la Riera no és un carrer més. Que a la Riera és el carrer pel que passegem amunt i avall, on ens retrobem amb amics i saludem coneguts. El carrer on celebrem les festes, anem a comprar i ens manifestem quan cal. A la Riera, com a cap altre carrer, se sent bategar la ciutat. Per això sempre dic que la Riera, la nostra i la de les viles veïnes, és el cor de la ciutat.

I ara la casualitat fa que s’acabi El cor de la ciutat i arribi La Riera. La nova sèrie de TV3, ambientada a Mataró i al Maresme, que ocuparà les sobretaules de les llars catalanes. Una oportunitat per ensenyar arreu del país el que som. Una ciutat, Mataró, i una comarca, el Maresme, atrapades entre el verd dels pins de les serralades litorals i el blau de la mar. Un lloc privilegiat per viure, per visitar i, tractant-se d’una sèrie ambientada en un restaurant, per menjar. Amb platges magnífiques i amb preciosos racons de muntanya, amb àmplies panoràmiques dignes del millor noucentisme.

Avui la sèrie ha estat presentada a can Ribot, la masia on es filmen els exteriors del restaurant de la família Riera, la protagonista de la trama. Una masia entre pins i palmeres, al bell mig de les Cinc Sènies, amb el mar de fons i Mataró a tocar i que cada estiu acull el festival Shakespeare.

Comença ara el joc de seguir la trama dramàtica, de reconèixer aquell carrer del centre històric de Mataró, aquella panoràmica de dalt la serra, d’entrellucar els coneguts que fan de figurants o simplement la gent que passa pel carrer. Ara a Mataró, la ciutat de les tres rieres d’en Manuel Cuyàs, en tindrem una quarta. Cada tarda i a TV3.

El problema espanyol

Foto J. Salmoral

Es pot estar o no d'acord -jo ho estic i força- amb el que escriu en Juan-José López Burniol en el seu article titulat "El problema español" en El País d'avui, però queden clar dues coses: la primera que és un article de lectura obligada, la segona que és una de les millors reflexions que s'han fet en els darrers mesos sobre l'encaix Catalunya-Espanya.

Un fragment per resumir l'article: "Ya no caben medias tintas para afrontar el encaje de Cataluña en la España democrática, sólo quedan dos opciones: federalismo o autodeterminación"

La nit dels somnis

Foto Ramon Bassas

Benvolguts Reis Melcior, Gaspar i Baltasar sigueu benvinguts a Mataró.

Hem estat dotze llargs mesos esperant el vostre retorn. Dotze mesos que no han estat fàcils, que s’han fet llargs i que ens han fet desitjar més que mai el vostre retorn.

Però ara ja heu arribat i un any més repetirem els gestos i els costums per a tornar a fer d’aquest Nit de Reis la nit més màgica de l’any. La nit dels somnis, la nit de la il·lusió, la nit en que tot és possible i els nostres desitjos poden convertir-se en realitat.

Els desitjos dels infants que us han tornat a demanar en llargues cartes regals i joguines. Uns regals i unes joguines que es tenen ben guanyades. El seu carinyo, les seves rialles han estat del millor que ens ha passat durant tot aquest any. Només per això ja us demano que sigueu ben generosos amb ells.

També us puc dir que han estat bons nens i nenes, a casa i a l’escola. Aquesta nit es posaran aviat al llit, abans us deixaran una mica de menjar i beure, i demà ben d’hora saltaran del llit convençuts que els seus somnis s’hauran fet realitat. Majestats, vosaltres podeu fer que els somnis dels infants siguin possible aquesta Nit de Reis.


També els grans posarem il·lusió en aquesta Nit de Reis. Malgrat el dur any que hem passat volem recuperar, ni que sigui per aquesta nit, la il·lusió dels infants i pensar que els nostres somnis també són possibles. Uns somnis de pau, de felicitat i de feina. Sabeu com ens estimem la feina la gent de Mataró i com patim quan no en tenim prou i per tothom. Per això i com l’any passat, us vull tornar a demanar feina. Feina, feina i feina, que amb això ja ens arreglem els mataronins i mataronines.

Majestats us volem desitjar una feliç estada a la nostra ciutat i que recordeu, en la vostra memòria immortal, la brillantor dels ulls dels nens i nenes mataronins que amb els seus fanalets us han il·luminat el camí en aquesta màgica Nit de Reis.

Que l’any vinent, l’estel dels pastors us torni a guiar fins a Mataró. Estarem dotze mesos esperant per tornar-vos a rebre en aquesta ciutat i en aquest balcó.

Moltes gràcies Melcior, Gaspar i Baltasar i fins l’any vinent!

Text del meu discurs de benvinguda als Reis Mags d'Orient.

Sense res a amagar

Foto de Julián Blasco

L’Ajuntament ha tingut coneixement avui, dilluns 4 de gener, de la querella interposada per la Fiscalia Provincial de Barcelona per dos presumptes tipus de delictes relacionats amb l’àmbit de l’Illa de Can Fàbregas i de Caralt: un sobre l’ordenació del territori i un altre sobre el patrimoni històric.

La querella presentada pel Fiscal, que per prosperar ha de ser admesa a tràmit pel corresponent Jutjat d’Instrucció de Mataró, assenyala l’alcalde, la lletrada del Servei d’Urbanisme de l’Ajuntament i qualsevol altra persona que la instrucció determini que hagi pogut participar en els fets denunciats. El fiscal demana prendre com a mesures cautelars la paralització de l’emmagatzematge als terrenys de Valldeix.

Davant d’aquesta situació, el govern municipal ha decidit unànimement:

Primer.- Manifestar que els acords relatius a la tramitació urbanística de l’Illa de Can Fàbregas i de Caralt han estat presos seguint en tot moment la legalitat vigent i que l’Ajuntament defensarà, si s’escau, aquesta línia argumental davant les interpretacions realitzades pel Fiscal en el seu escrit.

Segon.- Reiterar que les operacions urbanístiques relacionades amb l’Illa de Can Fàbregas i de Caralt s’han pres tenint en compte l’interès públic d’aconseguir que un operador comercial obrís uns grans magatzems a la ciutat, generant ocupació i millorant l’atractiu comercial de Mataró.

Tercer.- Manifestar la confiança en la Justícia i reivindicar la presumpció d’innocència dels querellats abans i durant la possible fase d’instrucció, en el cas que prosperi la querella.

Quart.- Recordar que el Jutjat Contenciós núm. 12 de Barcelona va dictaminar com a vàlida la venda directa de l’aprofitament obtingut per l’Ajuntament en el projecte de reparcel·lació del PMU Ronda Barceló-Illa de Can Fàbregas, adduint que estava justificat per l’interès públic per al municipi, i va reconèixer també que l’informe desfavorable del Departament de Governació no impedia la venda ni era vinculant.

Cinquè.- Recordar també que l’Ajuntament ha defensat sempre el trasllat de la fàbrica catalogada com a bé cultural d’interès local perquè es mantenen i conserven les parts de l’edifici.

Sisè.- Informar que els terrenys on s’estan emmagatzemant les peces resultats del desmuntatge de la fàbrica són propietat de PUMSA des del 10 d’abril de 2003 i, malgrat estar qualificats com a sòl no urbanitzable, estant sent utilitzats de manera provisional per a aquest propòsit.

Setè.- Comunicar que, respecte les mesures cautelars, l’Ajuntament respectarà això que pugui ser determinat pel Jutge.

Text del comunicat de L'Ajuntament de Mataró referent a la querella presentada per la fiscalia sobre can Fàbregas.

Qüestions d’economia

Foto El País

Els dos articles que avui es publiquen al suplement Negocios de El País sobre la dècada que hem deixat enrere. El primer article és del premi Nobel d’economia, en Paul Krugman, titulat “El gran cero”. El segon el firma l’Ángel Ubide i es titula “La década indefinida”.

Per Paul Krugman la dècada ha estat definitivament perduda des del punt de vista econòmic: “Así que brindémosle una despedida nada cordial al Gran Cero (ésta ha sido la década en que no conseguimos nada ni aprendimos nada). ¿Será mejor la próxima década?”

Per Ángel Ubide la dècada tampoc ha estat massa positiva: “La primera década del siglo XXI ha sido una transición hacia el futuro, generando muchos interrogantes, pero proporcionando pocas respuestas. La pregunta para la próxima década es: ¿cuánta riqueza estamos dispuestos a sacrificar hoy a cambio de sentirnos más seguros respecto al futuro?”

Dos articles per a llegir amb atenció i que com els bons articles generen més preguntes que respostes sobre el Gran Zero o la Dècada indefinida. I sobre qui van ser els que ens han ficat en aquest embolic en Krugman ho té prou clar: “Y en cuanto a los republicanos, ahora que sus políticas de bajadas de impuestos y liberalización nos han metido en un atolladero económico, su receta para la recuperación es: bajadas de impuestos y liberalización”. Us sona, no?

Benvingut!

Foto Joan Cabot

Benvingut Pau! Avui, com cada dos de gener, toca visitar el primer mataroní de l’any. Aquesta és de les més agradables de les moltes visites que em cal fer durant l’any a l’hospital. Felicitar els pares, portar un petit obsequi pel nadó i desitjar molta sort i felicitat. Aquest any el primer a arribar a estat un preciós nen a qui han posat el nom de Pau.

Reivindicant els anuncis!

Quan a Espanya només hi havia dos canals de televisió la nit de Cap d’Any, a més de les dotze campanades a la Puerta del Sol i l’inqualificable programació televisiva (en això, i després de veure les “perles” d’ahir a la nit, no hem millorat gens ni mica) existia una certa expectació per veure el darrer i el primer anunci de l’any. Hi penso ara que TVE ha decidit no passar anuncis en els seus programes. Ho sento, i fins i tot em podeu titllar de rar, però a mi els anuncis m’agraden. No tots és clar, ni cada quart d’hora o en el moment més interessant de la pel·lícula. Però trobo que al llarg de la història de la tele s’han fet anuncis que han passat a la història de la televisió per la seva qualitat.

Alguns formen part de la nostra educació sentimental i tots sabem frases, cançons, rodolins, facècies i un munt de coses que hem anat acumulant al llarg dels anuncis de la nostra “vida” televisiva. La llista seria molt llarga i cadascú en tenim una de pròpia que podem sovint associar a moments i circumstàncies especialment viscudes.

Aquest estiu un anunci de cerveses va marcar tendència, incentivar viatges i fins i tot fer-nos descobrir un anònim grup musical del nord d’Europa. Ara tornen, a cavall dels èxits del Barça, amb un altre anunci que marcarà l’hivern i que em reafirma en que la tele sense anuncis potser una mica més avorrida. Clar que ara no cal limitar-se als dos canals de la televisió estatal.

Coses que passen a Mataró

Desplegament de les TIC a l'àmbit de la salut a Catalunya from Fundació TicSalut on Vimeo.

Foc nou

AñO Viejo Old Year

View more presentations from Nicolás Svistoonoff.

Aquesta nit, i seguint una tradició centenària, ens tornarem a desitjar un Bon Any Nou. Tornarem a ennuegar-nos amb els grans de raïm, brindarem amb les copes plenes de cava i fins i tot ens atrevirem a fer el ridícul més espantós amb un barretet de paper al cap i un espanta-sogres a la boca.

Serà moment per marcar-nos nous objectius, d’aquells que en pocs dies oblidarem i ni la dieta, ni l’anglès passaran d’un desig de nit de Cap d’Any. Però més enllà d’aquestes coses tan obvies tornarem a pensar en tot l’any que ens queda per davant i, com a l’Equador, voldrem oblidar tot el que de malament ens ha anat en aquest 2009 per fer foc nou i començar el nou any amb tota la il·lusió del que està per estrenar.

Que tingueu tots i totes un molt Bon Any 2010, amb salut i feina.

Passant comptes

Com que s’acosta fi d’any cal passar comptes del que ha estat l’any 2009. Es succeeixen les entrevistes als mitjans de comunicació per fer balanç i parlar del que ha estat l’any que fineix.

Un any, com vaig explicar en la tradicional trobada amb la premsa, que s’ha caracteritzat per l’austeritat pressupostària, l’increment de la despesa social, un gran esforç inversor i el manteniment de les apostes estratègiques en un marc general de crisi molt profunda i amb una pèrdua de llocs de treball molt important.

L’Ajuntament de Mataró ha estat de sempre exemple d’austeritat en les despeses que podríem considerar no prioritàries. Més enllà de les paraules només cal comparar aquestes despeses amb les d’altres ajuntaments de ciutats similars a la nostra per comprovar que sovint freguem la garreperia. Una austeritat que de cara al 2010 s’ha accentuat encara més amb una reducció pressupostària que en el capítol de despesa corrent supera el 16%. Per segon any consecutiu es congelen, amb el vot en contra d’un grup municipal, els sous dels electes i dels directius de la casa.

La despesa social no ha parat d’incrementar-se per poder atendre aquelles persones que han perdut la feina i poden trobar-se en una situació de vulnerabilitat social. No tenim totes les solucions ni tots els recursos però hem fet un gran esforç per poder destinar més recursos humans i econòmics a fer front a la crisi.

L’esforç inversor del 2009 ha estat ingent i cal afegir els diners de l’anomenat fons Zapatero que ens ha permès generar ocupació i tirar endavant projectes importants per la ciutat. Només cal repassar les notes de premsa de l’Ajuntament per veure la quantitat tan important de projectes de tot tipus que s’han materialitzat aquest any. Mantenim, malgrat les dificultats pressupostàries, un important esforç inversor pel 2010 també amb la voluntat de continuar generant ocupació i portar a terme projectes tan emblemàtics per la ciutat com la biblioteca Antoni Comas o el Museu del Gènere de Punt a la nau petita de can Marfà. Unes inversions que posen especial atenció en temes com l’escolarització i l’habitatge.

Mantenir les apostes estratègiques significa posar els fonaments ben sòlids de la viabilitat econòmica i social de la ciutat. No podem, com demanaven alguns, parar el que ja està en marxa, sinó el que cal es acabar de tirar endavant els grans projectes estratègics de Mataró, el projectes que han de generar riquesa i ocupació. El Tecnocampus que avança a bon ritme, l’arribada del Corte Inglés superant totes les travetes imaginables que li han anat posant, el Mataró Marítim que una vegada definits els objectius cal dotar-lo de l’estructura organitzativa necessària al temps que s’avença en projectes com el nou hotel del Port o el mateix Pla Estratègic del Port de Mataró. Molta feina que cal empènyer per posicionar bé la ciutat per quan les condicions econòmiques generals canviïn. Alguns d’això en diuen tossuderia, per mi significa determinació i model de ciutat.

De totes aquestes coses he parlat amb els mitjans escrits de la ciutat i ho podeu llegir a les revistes Tot Mataró i Capgròs. També n’he parlat a MataróRàdio i a TV Mataró. On no m’han fet cap entrevista ha estat a Maresme Digital TV i això que alguns s’entesten encara en anomenar-la TeleBaron. Són els mateixos que deien que Mataró Ràdio seria l’emissora de l’alcalde. Doncs ni de l’alcalde, ni del govern, ni de l’Ajuntament. Una emissora que s’ha consolidat com l’emissora de la ciutat o sigui de tots els mataronins i mataronines que tinguin alguna cosa interessant a explicar.

Només depèn de nosaltres

Foto Saül Gordillo

Malgrat que feia dies que s’havia anunciat no ha estat fins aquesta setmana que el conseller Nadal i el vicepresident Chaves han signat dos convenis molt importants per Catalunya i transcendentals pel Maresme.

Els convenis de traspàs a la Generalitat de la titularitat de la xarxa de Rodalies i del tram del Maresme de la N-II són importants per Catalunya pel que representen de desenvolupament de l’Estatut. Gestionar des de la Generalitat dues infraestructures d’aquesta importància són un pas important per l’autogovern i representen un punt d’inflexió clau en les polítiques de mobilitat del país. És cert que el traspàs de Rodalies arriba amb molt de retard, però també ho és que es fa en condicions i garantint el pagament del dèficit i les inversions necessàries per la plena funcionalitat d’una xarxa que és clau per la mobilitat dels catalans i catalanes. El traspàs del tram del Maresme de la N-II és un element imprescindible per començar a desllorigar la mobilitat de la comarca.

Ha calgut moure moltes voluntats, canviar coses que semblaven immutables en el temps, generar les condicions polítiques i buscar els recursos necessaris per arribar a l’acord que ara s’ha signat. No faltaran com sempre, i ja forma part de la litúrgia de qualsevol acord en aquest país, els del “sí, però”, oblidant segurament que quan tenien responsabilitats i possibilitats no varen saber o no varen voler assolir acords com aquests.

Pel Maresme i per Mataró, ambdós convenis són transcendentals perquè permeten avançar en el nou model de mobilitat de la comarca que s’està treballant des de fa mesos en la Comissió de Mobilitat del Consell Comarcal. Ja he escrit vàries vegades sobre aquest model de mobilitat imprescindible per la viabilitat econòmica i social de la comarca i quines característiques ha de tenir per resoldre les necessitats de mobilitat del Maresme.
Han estat mesos de treball intens en el si de la Comissió que s’haurien d’acabar amb un ampli acord polític sobre el model de mobilitat i les inversions en infraestructures i serveis.

Les condicions exteriors, i ara més que mai, són favorables per aquest acord i aquest model. Falta que ara tinguem la intel·ligència suficient per rematar la jugada i no espatllar-ho tot per interessos partidistes i per visions de curta mirada. Apel·lar a “l’enemic extern” serà ara absolutament estúpid i només la nostra voluntat política d’avençar-nos a les necessitats de la ciutadania o quedar-nos ancorats en apriorismes estèrils serà determinant. Ara, potser per primera vegada, només depèn de nosaltres. I bo seria recordar que els ciutadans esperen dels polítics que els ajudem a resoldre els problemes i no els hi generem de nou.

Publicat al Capgròs.com

Més val que ens ho prenguem a broma!

Matança dels Sants Innocents, Duccio de Buoninsegna

Avui ha estat el dia dels Sants Innocents. Potser caldria recordar pels més joves el que avui celebra la tradició cristiana, però tal com està el panorama igual s’haurien d’explicar massa coses i tampoc es tracta d’això. Al Wiquipèdia segur que es pot trobar molta informació sobre aquesta “festa”. I no és cap broma.

Escric “festa” entre parèntesi perquè darrerament no m’agraden determinades expressions i formes d’aquesta diada. No em tinc per un antipàtic ni per allò que en castellà diuen un soso, però sempre he defensat que una broma és una broma quan el bromista i la “víctima” s’ho passen bé. Quan només riu un dels dos, evidentment el bromista, malament i de broma res, més aviat una bretolada o coses pitjors. I trobo que en dia dels Innocents s’ha anat passant d’una cosa a l’altra. Segurament perquè poques coses ens poden sorprendre, i s’ha perdut una mica de la frescor de l’humor més popular, que el to d’algunes diguem-ne “bromes” ha anat pujant de to. La fina ironia, la broma divertida ha anat deixant pas a la sal gruixuda que cou però no sala igual de bé. Digueu-me sinó si es pot considerar una broma tirar ous als vidres dels autobusos urbans o posar silicona als panys d’algunes portes. Sembla com si sota el paraigües del dia dels Innocents s’acaben refugien els pobres diables que ni divertir-se en saben. Passa una mica com amb el Carnestoltes que cal fer-la i dir-la grossa o sembla un dia qualsevol. Estarem també davant d’un procés de pornografia de la broma que ha de ser llarga i dura? Sort que a les xarxes socials encara trobes brometes innocents del tipus: “em caso” o “aviat seré pare”.

Enyoro una mica les llufes enganxades sàviament a les esquenes o les infantils tifes de plàstic col·locades en llocs estratègics. Ara les llufes, en sentit metafòric i res a veure amb el divertit ninotet de paper de diari, te les col·loquen sense miraments i sense esperar el dia vint-i-vuit de desembre que per això hi ha que som “presumptes culpables”. I de tifes només cal obrir la televisió i mirar segons quins canals i quins programes. Perquè lo de la Belén Esteban donant les campanades de Cap d’Any és una broma, no?

Deu ser per tot això que els mitjans de comunicació, només resisteixen alguns i de locals, han deixat de fer l’innocentada clàssica d’aquest dia. Tal com està el panorama cada dia podem trobar notícies que semblen pròpies del dia dels innocents i el que és pitjor algunes fins i tot ho són. Després vindrà els desmentit, petit i que es vegi poc, però la llufa ja està penjada. Clar que a diferència del dia dels Innocents no podem argumentar que es tractava d’una broma! O sí?

En la mort de Enrique

Ahir, dia de Sant Esteve, ens va deixar Enrique Gutíerrez Navarrete. Malgrat el seu delicat estat de salut res no feia presagiar un final tan sobtat. De fet diumenge passat mateix varem compartir taula a l’Associació Cultural Murciana amb motiu del tradicional dinar de Nadal de l’entitat. Com sempre un magnífic arròs amb conill, cuinat amb tot l’amor del món, i que es converteix en un àpat sensacional pel bon ambient que es respira sempre en aquella casa.

Enrique, també com sempre, en un segon pla, pendent que tot estigués a punt, servint taules, venent la loteria que ajuda a finançar les activitats, alegre i atent. Diumenge la Junta va aprofitar per retre-li un merescut homenatge posant el seu nom a la sala principal de la seu social. Un acte senzill i emotiu de reconeixement de tot el treball que aquest home ha fet per la seva gent i per la ciutat. Vaig voler ser-hi per diverses causes. La primera per la bona amistat que ens unia des de feia molts anys. La segona per reconèixer el que homes com Enrique han significat per Mataró. Gent que va arribar a Mataró només amb dues mans per treballar i un cor per estimar. Persones imprescindibles per explicar que és Mataró avui dia.

Amb esforç, amb molt d’esforç, varen obrir-se camí i en el cas d’Enrique la seva botiga de queviures va convertir-se en tot un referent pel barri com avui s’ha demostrat en un església plena a vessar malgrat les festes. Cordial i afable, conciliador, constructiu, bona persona. El trobarem a faltar sens dubte. Com molt bé ha dit mossèn Jordi en el funeral, Enrique era d’aquelles persones que es troben a faltar quan no hi és, per la seva discreció però sobretot per la seva immensa capacitat de servei i estima.

Descansi en pau.

Haikus d’hivern -1-

Amarg or d’hivern
casolà taronger bord
d'humil eixida

Els galls no cantaran

Gall mort, Gabriel Metsu


El matí, de Sant Esteve
els galls no cantaran
i amb el fred i la vila deserta
la tristor, serà molt gran.

Quan el gris desperti l'alba
i s'aixequi el sol brillant
sense els galls cantat-li l'arribada
la gent no es despertaran.

Dormiran com soques d'arbre
i el Nadal se n'haurà anat,
però el seu somni encara farà festa
de tips i morts que estaran.

Apa vinga, nois i noies,
vingueu tots aquí a cantar!
Correrem pels carrer de la vila
despertant a la gent gran.

Prendrem pals, i pots i olles
farem gran terrabastall,
diran: "Ai, a què ve tanta gresca?
"direm: "és que volem galls!!

"No volem, no no senyora
que els mateu tots per Nadal
i volem que cada matinada
ens despertin bo i cantant!

No ens agraden les gallines
nosaltres volem els galls;
si els mateu altre cop farem vaga
perquè ah, aha, aha...

Bon Nadal!

Nativitat de Piero della Francesca

Molt Bon Nadal a tots i totes!

Nit de Nadal

1. Llum als carrers, de colors,
campanetes i estrelles,
cançons i nadales que s´emporta el vent
pels racons dels carrers plens de gent.
Lluminosa nit de Nadal!

2. Panderetes, simbombes,
trompetes de festa, barrets de paper, grans bigotis postissos, disfresses
i gresca, guitarra i timbal.
La joiosa nit de Nadal!

3. Amb el pas vacil·lant, la trompeta a la boca i l´ampolla a la má, de conyac, tot tocant, tot bevent,
caminant solitari i va i ve
per les Rambles avall.
La serena nit de Nadal!

4. heus aquí la baralla!
La dona que enmig del carrer vol que torni a la casa el marit
i no es gasti els diners convidant embriac
els companys a xampany.
L´amigable nit de Nadal!

5. heus aquí les riuades de gent que només perqué avui és Nadal s´han llançat al carrer disfressats,
fent soroll i cantant i cridant,
i els petits com els grans.
Es la plàcida nit de Nadal;

6. I heus aquí com les putes vestides de festa
quan entren i surten, avui mes que mai,
de les habitacions van cantant,
fent els preus molt mes alts
les cançons del suc de Nadal!

7. I del que era la Fira de Santa Llúcia,
les branques d´avet i de grèvol i els trossos de pi,
ara en resta sols una foguera
a sota de la catedral.
És la santa nit de Nadal!

8. I una cega velleta s´hi acosta i s´adorm
i una dona gitana hi apropa la cara i les mans
dels seus fills que gemeguen
de fred i de gana
és la clara nit de Nadal!

9. Mentre el fum se´n va ple de guspires i mentre un caixó vell s'enfonsa en el foc,
grups de gent que han anat a l'església
se'n va cap a prendre turrons i xampany.
Són poquets que han anat a la missa del gall.
Aquesta és la nit de Nadal!

Decebut, profundament decebut

Foto R. Gallofré

Difícilment hagués fet servir aquest mitjà per expressar la profunda decepció que sento davant la notícia apareguda avui als mitjans de comunicació local sobre la marxa del Cruïlla de Mataró. I ho faig perquè m’he hagut d’assabentar formalment per la premsa, sense que els promotors del Cruïlla hagin tingut almenys la deferència de comunicar-m’ho personalment. Disposen del meu número de telèfon i del meu correu electrònic i sempre, sempre, que ho han hagut de menester els he atès personalment i sovint per resoldre petits problemes logístics o organitzatius. Així, cara a cara, ho varen fer quan em presentaren el projecte de la Casa de la Música Popular i del mateix Cruïlla. Així ho varen fer moltes vegades quan el festival perillava per problemes diversos. No entenc perquè davant d’una decisió com aquesta han preferit el silenci.

Decebut també per la pròpia decisió, per imprevista i per absolutament injustificada i injusta. Imprevista perquè res no feia presagiar-ho i el balanç que es va fer, pels propis promotors i que es pot trobar a qualsevol hemeroteca, dels resultats del festival d’aquest any i del funcionament de l’Espai l’Arquera va ser més que satisfactori. Injustificada perquè les raons argumentades no s’aguanten per enlloc i injusta perquè la ciutat no s’ho mereix. Hem fet durant aquests anys esforços importants, també econòmics quan la primera edició se’ns va explicar que el projecte seria financerament autosuficient, per poder desenvolupar el Cruïlla a Mataró. Si la criatura ha crescut i ara pot marxar és perquè aquí s’ha consolidat i s’ha guanyat un espai en el difícil mercat dels festivals d’estiu.

És clar que els promotors podien fer amb el “seu” festival el que creguessin oportú, però d’això a intentar justificar la seva decisió apel·lant a problemes que al setembre, quan es va fer la valoració del Cruïlla d’aquest any, no existien hi va tot un món. Poden marxar però, si us plau, les raons de mal pagador se les poden estalviar .

Nadala

Un any de noms propis

L’exposició d’Opisso que aquests dies es pot veure a la sala de la Caixa Laietana de la plaça de Santa Anna, és una magnífica antològica amb un centenar d’obres que permeten redescobrir en tota la seva amplitud l’obra del pintor. Com també és magnífic el catàleg, amb fotos de Ramon Manent i texts de Pere Pascual, que s’ha editat per aquesta exposició.

Es clou un any artístic que ha estat, com sempre passa amb els artistes, un any de noms propis, Un any que va començar amb en Comabella i que ara acaba amb Opisso. Pel mig un reguitzell de noms importants, difícil de llistar si no es vol córrer el risc de deixar-se’n algun, que han anat omplint les sales d’exposicions de la ciutat i del país. Un bon any, malgrat tot, per les arts plàstiques mataronines. Malgrat tot, perquè la desaparició d’en Novellas ha marcat tot el calendari artístic de la ciutat. Per això el 2010, que ha de veure com la nau Gaudí acull les primeres exposicions de la col·lecció Bassat i el Fons Miralles és una realitat, també ha de veure com la ciutat programa l’exposició antològica que en Novellas es mereix.

Nadales

Un acte de justícia

Inaugurar la gespa artificial d’aquest camp d’hoquei és un acte de justícia. Justícia per una gent que, sense cap tradició prèvia, varen iniciar la pràctica d’un esport absolutament desconegut a la nostra ciutat com l’hoquei.

Han estat molts anys de treball constant, al club, a les escoles, a les federacions, per anar consolidar una estructura esportiva sòlida i solvent. Moltes hores d’entrenament i de competició en camps que no eren propis però amb l’esperança de poder arribar on ens trobem: amb una pràctica esportiva ja arrelada a Mataró, un club consolidat i una bona instal·lació.

Les coses, però, mai venen soles i darrera tots aquests anys de treball hi ha persones amb noms i cognoms. Des d’en Mario Keudell que introduí l’esport a la ciutat, fins els diferents juntes, presidents i jugadors que ha tingut l’Iluro Hoquei Club. De tots ells és fonamentalment el mèrit.

Ara inaugurem la gespa del camp, que ha estat possible gràcies als diners que Mataró ha rebut de l’anomenat fons Zapatero, i comença una nova etapa en la que no caldrà peregrinar pels camps catalans per poder jugar com a local. Una etapa, que estic segur, serà magnífica i que permetrà a l’hoquei mataroní situar-se entre els grans de l’hoquei català i espanyol.

Felicitats per la nova instal·lació, gràcies per tot el treball fet per l’esport de Mataró i molta sort en el futur.

Text de la meva intervenció en l'acte d'inauguració de la gespa artificial del camp d'hoquei.

La pau és el camí

Les paraules del Mahatma Ghandi prenien avui tota la seva dimensió a l’acte de clausura, a la remodelada sala de l’Institut Politècnic Municipal Miquel Biada, del cicle que l’Associació de la Gent Gran de la Gatassa ha organitzat per parlar precisament de la pau. Un col·lectiu de gent gran, moguts per l’incansable Romuald Grané, que ha portat ha Mataró un bon grapat d’intel·lectuals compromesos amb la cultura de la pau.

Aquesta tarda ha estat el catedràtic d’història Antoni Segura qui ens ha parlat dels conflictes del segle XX, dels seus orígens i de les noves perspectives per la pau en aquest inici del segle XXI. Ha fet una reivindicació de la política com la forma d’evitar els conflictes davant un cúmul d’interessos que els atien en benefici propi. I ha parlat de la necessitat de cedir sobiranisme precisament per gestar la cultura de la pau. Un acte que ha acabat amb la interpretació d’algunes cançons de pau per la Coral Primavera per la Pau.

Reflexionar sobre la pau mai és balder i l’exemple de la Gent Gran de la Gatassa és quelcom elogiable en uns temps en que la tendència és parlar i amb mirada miop dels interessos propis i immediats. Tota un lliçó de generositat i d’amplitud de mires precisament per una generació que va patir plenament les conseqüències de les guerres del segle XX.

Cròniques des de Copenhaguen: el ball del fanalet!

Passaven pocs minuts de les nou de matí quan la gent, en un moviment espontani s’abocava les grans vidrieres de l’aeroport de Copenhaguen per veure com arribava el president Obama a bord del Air Force One. Màquines de fotografiar i de vídeo, telèfons mòbils, tot ha servit per enregistrar un moment que podia ser històric. Començava el darrer dia de la cimera i, malgrat tots els avisos, es mantenien totes les esperances d’arribar a algun acord.

No podien els líders mundials sortir de Copenhaguen sense acord. Però quin acord? Significatiu però insuficient, en termes dels propis representants d’Estats Units. Un pacte tancat entre americans, brasilenys, indis i xinesos i que va ser comunicat posteriorment, i pel propi Obama, als europeus. De nou un paper ben galdós pels membres de la Unió Europea que ara, malgrat no haver-se arribat a un acord suficient no pot fer-se enrere del compromís anunciat de reduir les emissions en un 30%. Si es podia amb acord, també es pot sense acord, encara que la mesura tenia un punt important d’element de pressió durant la negociació. Una Unió Europea que ha de recuperar protagonisme i que en tindrà una bona ocasió en la conferència que la cancellera Merkel ha anunciat per la primavera a Bonn.

L’acord queda molt lluny de les expectatives i esperances que s’havien posat en el COP15 de Copenhaguen. Els resultats de la conferència de Barcelona ja feien témer el que ha passat i al significatiu i insuficient caldria afegir inconcret. Deixa el nou tractat massa temes oberts, sense concretar i gairebé a la lliure voluntat dels països i dels governs sense compromisos legalment vinculants. I això en política sempre és una mala notícia.

Ara es poden fer moltes lectures, i caldrà estar especialment atent als detalls de l’acord i a com s’ha anat gestant, però cal seguir treballant. Si l’acord és insuficient i inconcret caldrà buscar-ne un de nou, i a Mèxic d’aquí un any i amb Kyoto ja pràcticament caducat, que sigui precisament el contrari: suficient per aturar l’escalfament del planeta i prou concret per determinar els compromisos de tothom i les mesures imprescindibles per reduir les emissions i mitigar els efectes del canvi climàtic. El temps juga de manera implacable a la contra.

Caldrà analitzar els comportaments de cadascun dels països i dels seus líders. Vaig presenciar en directe l’expectació que Hugo Chávez va aixecar el dimecres a primera hora de la tarda en la seva intervenció populista i plena de tòpics. Carregar contra el capitalisme com a únic culpable no deixa de ser un argument recurrent i simplista en un fòrum on la Xina, avui per avui encara un país comunista, ha jugat un paper determinant.

També s’haurà de revisar el paper que han de jugar les organitzacions no governamentals, destriant aquelles que tenen un solvència contrastada i actuen responsablement de les només juguen a l’estirabot, l’impacte mediàtic o al “quan pitjor millor”. Certament el caos organitzatiu de Copenhaguen és evitable, però cal pensar si una conferència amb desenes de milers de participants pot ser eficient i resolutiva. I això no vol que les ONGs no hagin de tenir veu ni dret a ser escoltades i tingudes en compte. Tot el contrari, el que cal evitar és el circ que sovint s’organitza en aquests fòrums, amb centenars de minúscules organitzacions parlant en nom de tothom i reclamant un paper que pel seu pes específics no els hi correspon.

I queda la ciutadania, que al final serà qui farà els esforços necessaris per reduir les emissions, amb mesures i gestos personals i col·lectius. Difícilment es podrà demanar més compromís a la població veient com de més de cent presidents i primers ministres de tot el món han estat incapaços de donar passos decisius per començar a resoldre un problema que amenaça seriosament el futur dels nostres fills i filles.

Deia ahir que començava el ball. Avui tinc la sensació que es tractava del ball del fanalet i com passa quasi sempre a mig ball el fanalet s’ha encès i ens hem quedat sense fanalet i sense ball.

Cròniques des de Copenhaguen: comença el ball

Quan aquest matí travessàvem el Bàltic dalt del ferry, des de la sueca Helsinborg a la danesa Helsingorg, ja sabíem que no valia la pena acostar-se al Bella Center. Si ahir les organitzacions no governamentals disposaven de set mil passis, que cali presentar conjuntament amb l’acreditació per poder entrar, avui només ens disposaven de mil i demà només seran noranta. Noranta passis per totes les ONGs presents a Copenhaguen. I això tampoc garanteix poder assistir en directe al plenari doncs només hi ha quatre places per delegació estatal.

No valia doncs la pena arribar-se per perdre el temps i era millor aprofitar-lo d’una altra manera. És el que ens ha proposat ICLEI posant a la nostra disposició una sala al Milko Center, just al costat de l’hotel Marriod literalment pres per la policia mentre no paraven de passar caravanes oficials amb els mandataris mundials, per poder treballar, atendre a la premsa i intercanviar algunes idees. Una preocupació compartida sobre la metodologia de treball d’aquestes cimeres, amb moltíssima gent i molt diversa, molt poc operatives i que provoca que per un costat les organitzacions socials es sentin poc escoltades i uns representants estatals que semblen jugar al gat i la rata. El convenciment també que s’arribarà a algun acord, sense que ningú s’atreveixi a determinar l’abast d’aquest, i que alguns presidents han de jugar un paper clau. Tothom parla d’Obama, però també de Zapatero.

Justament el president espanyol ha intervingut avui, després de la matinal de sainet del Congrés de Diputats, posant sobre la taula alguns dels temes claus i ressaltant la necessitat d’arribar a un acord i posant una xifra de l’aportació espanyola als 70.000 milions d’euros d’ajuda als països pobres liderats, sorprenentment per la Xina. Una intervenció valenta i decidida del president, demanant a Xina i EU que assumeixin les seves responsabilitats i que sembla haver remogut una mica la calma de la que ahir parlava. També la Hillary Clinton ha parlat per primera vegada d’una aportació americana al fons i sembla que les coses comencen a desentortolligar-se i que el ball de debò ha començat tot esperant a Obama. El president americà té una prova de foc si vol reivindicar-se definitivament com un líder de talla mundial i un fracàs de les negociacions erosionarà molt fortament la seva imatge política.

Mentre tant, en un ambient absolutament glacial, amb les temperatures per sota zero i el carrers de Copenhaguen nevats, els milers i milers de participants de la cimera ens ho mirem a distància obligada, seguint les notícies per la premsa i esperant el desenllaç final una vegada acabada la nostra participació en els debats. Demà toca tornar cap a casa i esperar que durant la darrera sessió l’acord sigui possible.

Cròniques des de Copenhaguen: la calma expectant

Més o menys és la sensació dominant avui. Els rituals de qualsevol negociació (fins i tot amb les més que previsibles protestes dels grups "alternatius") s’estan complint i, vull ser optimista, estem vivint les hores prèvies a un acord que a hores d’ara sembla molt lluny però que tots volem veure més que possible. L’arribada entre avui i demà de més de 150 caps d’estat i primers ministres fa preveure un dijous i un divendres d’infart. Com sempre l’acord, si hi és, serà a última hora i fregant el pal.

Si ahir l’ambient era fred, avui ja era directament gèlid. I meteorològicament igual: fred i neu a estones. Una hora llarga de cua, a l’aire lliure, nevant, amb un fred glacial i l’exèrcit repartint cafè, per aconseguir acreditar-se i gràcies als bons oficis de la gent de l’ICLEI,. L’embolic sembla que tot plegat consisteix en haver inscrit quaranta tres mil participants, quant al Bella Center en caben quinze mil en condicions normals i unes vint mil atapeïdes. Certament tot l’espai bull de gent i activitats. Que ningú però es quedi amb aquesta imatge de la cimera, l’important són els texts que s’estan treballant i els acords que es puguin assolir. I tot el debat que es genera amb motiu d’una cimera com aquesta, amb gent vinguda d’arreu del món i per tant amb visions prou diferents.

Puc fer la meva intervenció amb normalitat en el Comitè de les Regions i després assistir a un parell de xerrades prou interessants. Visites a les delegacions catalana i espanyola i intercanvi d’opinions amb la ministra Elena Espinosa. El comentari general que els dies que venen seran decisius i l’acord encara és possible. Veurem demà com va encara que ja ens han anunciat que l’accés serà molt i molt restringit per motius de seguretat.

Cròniques des de Copenhaguen: l’ambient està fred

La setmana crucial pel desenllaç de la Cimera del Clima de Copenhaguen coincideix amb els debats dels governs regionals i locals i el paper que han de jugar en les estratègies de lluita i mitigació del canvi climàtic. He escrit prou vegades sobre la importància dels governs locals en tot aquest assumpte i dels compromisos que hem adquirit amb la signatura del Pacte d’Alcaldes. Dies previs als dijous i divendres que es quan s’esperen els resultats finals.

I l’ambient està fred, més aviat gèlid. Com el temps, encara que sembli una paradoxa parlar de canvi climàtic mig nevant i amb un fred que pela. Arribo a Copenhaguen de nit, just per arribar a la recepció que la delegació catalana, amb el president Montilla al capdavant, ofereix a la residència de l’ambaixador espanyol a Dinamarca. Salutacions i ràpida posada al dia de com estan les coses, pel que expliquen i es pot saber, que no es gaire més que el que surt als diaris. Satisfacció per què l’anomenada “esmena catalana” s’incorpora al text del possible acord.

Cal marxar ràpids per agafar el tren cap a Helsinborg a l’altre costat del Bàltic i ja a Suècia. Hora i mitja de tren per arribar en mig de la nevada. Demà caldrà refer el camí ben dematí per arribar d’hora a les cues per acreditar-se. Pel que expliquen tota una aventura que pot durar hores i amb resultat incert. Però això ja serà demà dimecres.

Tramvies

Aquests dies s’ha retirat de la plaça de Granollers, els populars Burots, la Tereseta. Era el tramvia número tres de la línia Mataró-Argentona que es va instal·lar a la rotonda quan es va urbanitzar la plaça. El tramvia, que durant anys va estar arraconat a les antigues cotxeres situades a la mateixa plaça, va passar uns quants anys al Parc Central a tocar de la casa del “negrito”. Per la plaça de Granollers, aleshores un solar sense asfaltar, hi passaven els tramvies que s’enfilaven camí de la Font Picant.

La restauració del tramvia es va fer amb un conveni amb la Caixa Laietana que va pagar-ne el cost i que se’n cuida del manteniment ordinari. El temps però ha anat fent necessari una nova rehabilitació i, a partir d’un altre conveni també amb Caixa Laietana, el tramvia ha estat retirat per ser transportat als tallers on es faran els treballs necessaris per tornar a deixar-lo en perfecte estat abans de retornar-lo, d’aquí uns mesos, als Burots.

En el mateix conveni s’ha acordat la rehabilitació del tramvia número 4, el més grani per això conegut com el "Gros" i l’únic construït a Mataró. La rehabilitació es farà quan es el tramvia pugui ser instal·lat en alguna de les rotondes del sector del Sorrall, també en el camí d’Argentona, quan es desenvolupi el sector.

D’aquesta manera seran quatre els tramvies de Mataró que estaran restaurats: el número 1 al Museu del Transport a Castellar de n’Hug, el número 2 a l'entrada d'Argentona, i els números 3 i 4 a Mataró mateix.

Aquesta Marató l'hem de guanyar!

El Banc de Sang i Teixits conjuntament amb l’Ajuntament de Mataró, l’Associació de Donants de Sang del Maresme, Creu Roja Mataró, Voluntaris per al futur i Foment Mataroní, preparen la Marató de Donació de Sang de Mataró 2009 per aquest dimarts 15 de desembre de 2009, de 10h a 22h, al Foment Mataroní.

Hi haurà un ampli desplegament de mitjans i serveis (activitats i regals, refrigeri atractiu, guarderia gratuïta, espai atractiu i cèntric, ambient agradable, ampli desplegament de mitjans...) per donar el màxim de facilitats. L’objectiu és sensibilitzar sobre el greu problema de la manca de sang i així captar nous donants i aconseguir un important nombre de donacions durant aquesta jornada.

Entre tots ho hem de fer possible, hem de batre un rècord! Ara tens l’oportunitat de fer un gest solidari, només 10 minuts i salvaràs vides! Només cal tenir més de 18 anys i pesar més de 50 quilos , i no has d’anar en dejú. Fes-ho córrer!!

ACTIVITATS I REGALS:

10h Acte d’inauguració (amb la presència d'autoritats de la zona)

12h-14h Jocs infantils (Creu Roja Mataró)

Per als més grans: portarem un memory cívic.
Per als més petits i pels que disposin de menys temps: farem un taller de postals de Nadal


17h-20h Jocs infantils (Creu Roja Mataró)

Per als més grans: portarem un memory cívic.
Per als més petits i pels que disposin de menys temps: farem un taller de postals de Nadal


Durant tot el dia:

Servei de guarderia gratuïta (Creu Roja Mataró)
Obsequi sorpresa de perfumeria per a tots els donants (Perfumeries Mañach, Unió de Botiguers de Mataró)
Obsequi de vals 2x1 en Spa (Berga Resort)
Regals de Caixa Laietana (Caixa Laietana)
Sorteig d’un patchwork (Didals)
Sorteig de peces de moda per a sortejar (MAR CASANOVAS-alta costura)
Sorteig d’un descompte de 20% en un menú (Restaurante ESTO ES MEXICO)
Sorteig d’un sopar per a dues persones (Restaurant Les mil i una nits)
Sorteig de 30 vals d'1 mes gratuït pel gimnàs (Gimnàs Paradise)
Sorteig de 15 entrades gratuïtes (LA COVA)


SERVEIS:

Servei d’orientació i informació (Voluntaris per al Futur, amb samarretes personalitzades amb la Marató de “El Marino Uniformes”)
Refrigeri atractiu gratuït (Confiteria Pastisseria Uñó, Confiteria Garriga, Pastisseria Sacher, Casa Graupera, Pastisseria Miracle)
Ampli desplegament de mitjans
12h ininterrompudes
Espai atractiu i condicionat
(espai agradable...)

Marcador electrònic
(temps i núm. de donants)

Música ambient


... i altres sorpreses que anirem preparant i anunciant...


Mireu el Facebook de la Marató de Mataró!:

http://www.facebook.com/photo_search.php?oid=182866582667&view=user#/event.php?eid=182866582667&ref=mf

(o buscant al Facebook: Marató de Mataró)

I ara què?

Doncs l’habitual. Cadascú, i m’incloc, farà les interpretacions que li convinguin sobre els referèndums per la independència que avui s’han celebrat en 166 ajuntaments catalans. Quan escric aquests línies només conec algunes dades provisionals sobre la participació i algunes primeres reaccions. I tot això sense conèixer els resultats, encara que això està més que cantat.

Per uns haurà estat un gran èxit, altres diran que han estat un fracàs. Tothom haurà guanyat. Res que no hàgim vist cada nit electoral. Fins i tot hi haurà coincidència en celebrar que no s’han produït incidents.

El mateix a l’hora de repartir les responsabilitats. I gairebé tothom apuntarà al PSC. Els nacionalistes catalans amb el gastat argument de la dependència del socialisme estatal. Els nacionalistes espanyols acusant directament als socialistes catalans de connivència i fins i tot d’estar al darrera de les consultes. O sigui que tornem on érem: una legítima iniciativa popular que acaba en una picabaralla entre polítics. O algú pensava que podia ser d’una altra manera tractant-se d’una qüestió política i amb polítics, dels de carnet i dels altres, pel mig?

Per no parlar dels mitjans de comunicació que tornaran a esbiaixar la informació en funció de les seves línies editorials i dels seus interessos econòmics i polítics. Alguns magnificaran els resultats, altres els minimitzaran, els de sempre els ridiculiritzaran.

Ho sento pel meu elevat escepticisme, però al final del dia em quedo amb la frase d’un veí de Santa Coloma: avui ha estat un dia històric. Es referia a la inauguració de la línia 9 del metro.

Per l’Estatut

Des del més absolut respecte per tots els posicionaments però amb les idees ben clares respecte de com volem l’encaix de Catalunya i Espanya, que pels socialistes passa per l’Estatut aprovat en referèndum pels catalans i les catalanes. Convençuts de la seva constitucionalitat i de la seva utilitat per l’autogovern i el progrés del país i per això avui, el Consell d'alcaldes del PSC ha volgut deixar ben clar que la nostra prioritat és defensar l'Estatut de Catalunya.

Completant el Passeig

Foto Carlos Fernández

Encara que formalment i a efectes de nomenclàtor el Passeig Ramon Berenguer III sempre ha portat aquest nom de passeig, en realitat ens trobàvem amb un carrer fet a trossos i que calia completar. És el que hem fet ara amb la reurbanització del tram entre la Gatassa i el carrer València.

Tinc prou anys (suficients, com he volgut recordar aquest matí, per saber que el Sevillano no era un senyor nascut a la capital d’Andalusia) per recordar com era aquest carrer, que limitava el barri de Cerdanyola amb els camps de can Morros i la bòbila d’en Noè, fa uns quants anys. I per haver vist com es desmantellaven línies d’alta tensió, es connectava el carrer per dalt i per baix, apareixien les escoles i el parc de bombers, el parc de Cerdanyola, la plaça d’Andalusia, el casal d’avis, el centre cívic i el casal de joves i s’anava reurbanitzant. A finals dels noranta el tram entre el carrer València i la ronda Tarradellas, a començament del 2000 les voreres de davant de l’escola Tomàs Viñas i ara, aprofitant els diners del fons Zapatero, el tram que avui hem reurbanitzat.

Un carrer que es converteix en passeig, amb voreres amples, arbrat, contenidors soterrats, aparcament ordenat i tots aquells elements imprescindibles per a que la ciutadania l’ocupi cívicament i el converteixi en un carrer important del barri. Un pas més en el treball de fer que tot Mataró sigui Mataró. Un treball que no concedeix cap treva però que fem, amb encerts i amb errors, amb tota la intensitat de la que som capaços.

Ras, curt i a la barraca

Amb aquestes paraules acostumo a acabar les meves intervencions a la Festa del Futbol. Algun any fins i tot ha estat, donada l’hora en la que em tocava parlar, la única frase del meu discurs. Aquest any també he acabat d’aquesta manera, però com sigui que la festa ha canviat de format i ja no hi ha sopar m’he pogut estendre una mica més.

Esportivament la temporada no ha estat precisament bona pel futbol mataroní, però això forma part de la pròpia dinàmica de la competició. El més important és que sapiguem consolidar estructures socials i esportives sòlides, clubs amb projecte i viabilitat econòmica. A l’esport les aventures s’acostumen a pagar i de manera molt cara. Exemples, desgraciadament, no ens falten. No es poden gastar els diners que no es tenen i menys encara els que mai es tindran.

Ara fa cinc anys que vaig llençar la idea d’un Pacte pel Futbol que fixés el full de ruta amb el que Ajuntament i clubs havíem de treballar en el futur. Un any després, també en una Festa del Futbol, varem signar el Pacte amb la majoria de clubs de futbol de la ciutat. Només dos varen decidir quedar-se al marge. Ara podem fer un cert balanç i veure com en els darrers tres anys hem destinat més de tres milions i mig d’euros en la instal·lació de gespes artificials en els camps de futbol de la ciutat: can Xalant, Rocafonda, Pla d’en Boet, Cirera, camp de futbol a set de Cirera i reposició del Carles Padrós. I per l’any vinent La Llàntia i reposició del Camí del Mig amb vuit-cents mil euros més. Tot un esforç importantíssim i sense igual en la història de la ciutat.

Caldrà ara redefinir els objectius, marcar-ne de nous, revisar les estructures i avançar en la cooperació entre clubs. El que importa és continuar treballant en l’extensió de la pràctica del futbol a la ciutat, augmentant el nombre de jugadors i jugadores, enfortint les entitats i millorant en la competició. I això en darrer terme i com a conseqüència de tot l’anterior.

El Maresme modernista

El podeu veure en aquest vídeo del programa Espai Terra de TV3 que la Cori Calero ha fet a partir del llibre "Maresme Modernista" de la mataronina Marga Cruz.

Consell de ciutat

Sessió aquesta tarda del Consell de Ciutat per tractar els temes del Pressupost i del Pla d’Actuació Municipal pel 2010. El d’avui era un Consell dels que anomenem oberts doncs hi poden participar, a més dels membres del propi Consell, membres de tots els consells territorials, sectorials, organismes autònoms i empreses municipals. Una molt ampla representació de la ciutadania que és cridada a opinar i fer propostes.

De fet aquest era el segon Consell de Ciutat per tractar el pressupost del 2010. El primer va ser al mes de juny quan el govern municipal va presentar les línies prioritàries per l’any vinent. Aleshores el Consell va fer una sèrie d’aportacions que s’han incorporat a la proposta que avui s’ha treballat i que també ha passat pels consells territorials i sectorials. Tot un llarg procés de participació que fa que els documents siguin treballats i enriquits progressivament.

Sense cap pedanteria ni cofoisme, perquè segurament ens queda encara molt de treball, crec que estem davant d’un dels processos de participació més complexos dels que conec en el món municipal. I encara queden dos debats en el Ple i una Audiència Pública.

Haikus de tardor -7-

Festival d’ocres
de les fulles caduques
amb llum d’occident

Haikus de tardor -6-

Colors d’almanac
d’un solitari bedoll
dalt la carena

Haikus de tardor -5-

Nines trencades
de finestres inútils
en la solitud

Haikus de tardor -4-

Fantasmagòrics
en la llum de la tarda
ciris encesos

Recordant en Solé Tura

No puc començar aquest acte sense tenir un record emotiu per en Jordi Solé Tura, que avui ha mort. En Solé Tura forma part, per mèrits propis, de la història de la democràcia d’aquest país. Per la seva llarga lluita contra la dictadura i per la seva participació fonamental al gran pacte polític, social i cívic que va representar la transició espanyola i que va tenir el seu màxim exponent en la redacció i aprovació de la Constitució del 78. Ara que la política sembla més dual que mai, gairebé en blanc i negre, cal recordar l’enorme esforç de pacte que va significar la Constitució. Una llei de lleis, que ni és perfecta ni és, com pretenen alguns, eterna. Caldrà refer-la quan sigui necessari i adaptar-la a les noves necessitats que la societat espanyola li demandi. I caldrà fer-ho amb el mateix esperit de pacte polític com es va fer l’any 1978. Amb la generositat i la intel·ligència suficient de fer-la útil als ciutadans i a les ciutadanes i a tots els pobles i nacions que conformem Espanya.

La Constitució, obra d’humans, no és perfecta de la mateixa manera que tampoc ho som els humans. La seva lectura i interpretació està donant peu a llargues discussions que es desenvolupen més en l’àmbit de l’interès partidista i del repartiment del poder que en la sincera voluntat de resoldre els problemes que la complexa societat espanyola planteja.

L’esperit constitucional, que tan bé va encarnar en Jordi Solé Tura, necessita ser reeditat si realment creiem que els nostres països poden tenir una nova oportunitat per redefinir i garantir el seu futur. Mentre tant només ens queda el record emocionat a qui va ser un gran polític, un home honest, i per damunt de tot, un demòcrata integral.

Els hi demano un minut de silenci en record i homenatge a en Jordi Solé Tura.

Text de la meva intervenció en l’acte institucional sobre la Constitució d’aquest vespre a l’Ajuntament de Mataró.

Que segueixi l'espectacle

Dijous va ser un d'aquells que toca Ple municipal. Gairebé com a excepció la sessió va tenir una durada per nosaltres raonable. Dic per nosaltres perquè comparada amb altres ajuntaments estar-hi més de quatre hores discutint els temes del Ple és gairebé maratonià. Però clar si es compara amb altres sessions, per exemple la del més de novembre en la que el Ple va durar set hores i mitja, la d’ahir va ser relativament curta.

No em referia, però, al posar el títol a l’espectacle (que d’u no do) del ple municipal sinó a uns dels acords que per unanimitat dels grups es va adoptar ahir. Em refereixo a la prohibició dels circs amb animals exòtics a la nostra ciutat. A partir d’una proposta de la CUP que es va deixar sobre la taula al ple d’octubre s’ha anat treballant un text alternatiu que pogués ser votat afirmativament per tots els grups. Així va ser i cal felicitar-nos per l’acord i agrair a tota la gent que hi ha treballat i ho ha fet possible.

Aquest acord no apareix com un bolet en les polítiques animalistes de l’Ajuntament de Mataró. Dels errors s’aprèn i després d’una experiència nefasta i dolorosa, Mataró ha anat desenvolupant polítiques de protecció dels animals que són referents arreu del país. És cert que una bona part del mèrit cal compartir-lo amb l’Spam i altres persones prou sensibles a aquest tema, però també és cert que hem obert camí i que per davant tenim importants projectes i idees noves de com s’ha de governar des del món local el fenomen social dels animals de companyia.

L’acord dels circs, que ara caldrà desenvolupar normativament, és un pas més en aquestes polítiques i a Mataró ara podem dir: “Que segueixi l’espectacle, però sense animals si us plau!”.

Treballats, austers i rigorosos

Aquestes són tres paraules que podrien definir força bé els pressupostos de l’Ajuntament de Mataró per l’any 2010 i que avui hem presentat públicament.

Treballats, perquè la seva elaboració ha estat especialment complicada pels escenaris econòmics en els que s’ha hagut de treballar. Uns escenaris d’ingressos amb baixes importants en les aportacions de l’Estat, baixes en la recaptació alguns impostos com ara el de construcció i la voluntat política de no incrementar l’esforç fiscal dels mataronins i mataronines.

Austers, perquè al disminuir els ingressos s’han hagut de reduir les despeses amb caràcter general però posant èmfasi en aquelles que no eren prioritàries i mantenint les que fan referència a promoció social, foment de l’ocupació, habitatge i escolarització. En una situació de crisi com la que estem patint ens cal mantenir l’esforç en l’ajut a les persones que circumstancialment ho estan passant pitjor i en la recerca de treball.

Rigorosos, perquè malgrat la crisi es manté un important esforç inversor municipal i es focalitza en aquells sectors que són apostes de futur per la ciutat. Les més paradigmàtiques d’aquestes inversions són els més de vint-i-cinc milions d’euros que es destinen a la construcció del Tecnocampus o els més de quatre milions que es destinen a la rehabilitació de la nau petita de can Marfà per instal·lar-hi el Museu del Gènere de Punt. Inversions que han de servir per situar Mataró en una bona posició de sortida quan canviï el cicle econòmic.

Atendre les necessitats de les persones i impulsar els grans projectes de futur han estat els dos criteris fonamentals per distribuir els més de dos-cents quatre milions d’euros que conformen el pressupost de l’Ajuntament de Mataró, les seves empreses i organismes autònoms.

Valors i política

Presentació aquesta tarda del llibre “Valors i política” d’en Daniel Ortiz, publicat per la Fundació Lluís Carulla. Un interessant i oportú llibre que fa una aproximació a la relació entre valors i política. En moments com aquests s’agraeix disposar d’elements de reflexió que ens permetin afrontar el dilema entre aquests dos conceptes, per a molts consubstancials, que sovint plantegen una relació difícil.

El tren d'en Biada a l'Espai Terra

En el camí de Copenhaguen -11-

Important informe el que s’ha presentat aquests dies a Sevilla dins de la Tercera Trobada de Pobles i Ciutats cap a la Sostenibilitat. L’informe Canvi Global Espanya 2020/50 Programa Ciutats, proposa un Pacte de les ciutats espanyoles davant el canvi global. Un Pacte que neix vinculat a la necessitat d’adaptar les estratègies urbanes al canvi global, establin t entorn d’una sèrie de temes claus, objectius operatius i terminis definits que concretin la vinculació de les ciutats als compromisos nacionals i internacionals sobre aquests temes: energia, canvi climàtic, aigua, etc...

De fet les jornades de Sevilla han tingut una claríssima component local entenent les ciutats com l’àmbit on acabaran desenvolupant-se bona part de les polítiques ambientals i el lloc de referència per la connectivitat social imprescindible per impulsar els canvis en les polítiques, la gestió i els comportaments.

Precisament el Pacte es sustenta en una visió integral de la sostenibilitat, contemplant les seves vessants ambiental, social i econòmica de les nostres ciutats que han de revaloritzar-se reduint el seu impacte ecològic, contenint el seu creixement i apostant per la ecoficiència urbana. Ens trobem davant un canvi important de paradigmes i d’escenaris que han de possibilitar que la rehabilitació estructural i els nous models energètics contribueixin decididament en una nova economia més sostenible.

Un document i unes jornades importants, amb el món local de referent, i en uns moments on s’estan plantejant qüestions transcendentals per les nostres ciutats i pels nostres ciutadans i ciutadanes. Res del que aquests dies s’estan predefinint, a l’espera de Copenhaguen, ens és aliè i quedar-se al marge ens pot acabar costant especialment car.