D'Amparito Roca a El Bequetero

Interessant debat aquest matí a can Palauet: Models de festa singular, Solsona, Tarragona i Mataró. En Dani Àlvarez moderava, en Pere Cuadrench, en Jordi Bertran i en Toni Vidal feien de ponents i en Ramon Radò tancava amb les conclusions.

Tres models de festa amb elements molt similars i que evidencia l’existència d’un tronc central festiu propi del país amb particularitats locals que les fan úniques i models organitzatius i evolucions històriques també pròpies. Coincidència, sobretot entre Mataró i Tarragona, en el procés de recuperació dels elements més tradicionals i la introducció de nous elements. El cas més paradigmàtic ha estat la similitud del paper que fan dos pasdobles: Amparito Roca a Tarragona i El Bequetero a Mataró.

Un parell de debats eterns sobre la introducció de nous elements en el corpus més tradicional de la festa i sobre la massificació d’alguns actes. Mesura i equilibri han de ser al meu parer les solucions. Mesura en quan que no es poden anant afegint elements als seguicis sense repeticions i fent-los desmesuradament llargs. Equilibri en l’assistència als actes que no poden quedar segrestada per uns quants, ni que siguin centenars, d’iniciats però que tampoc pot quedar desvirtuada per la presència massiva de persones desinformades del caràcter propi de la festa.

Un matí sencer parlant de festes que coneixem de sobres però que encara donen per debats intensos, contrast d’opinions i dubtes raonables sobre l’evolució que les festes populars fan de manera continua.

Necessitem cap altra excusa?

Cartell de Sebastián Cerdà Villa

Aquest cap de setmana tornen les festes de barri i de carrer: la Serenata del carrer de Sant Ramon, la Festa Popular de Cirera i la Festa del barri de Les Santes-Escorxador. Fa unes setmanes vaig escriure unes línies pel programa de la Serenata del carrer de Sant Ramon que crec que poden servir per a totes les festes d’aquest final d’estiu:

"Els dies comencen a escurçar-se una mica i ja es perceptible que la tardor s’acosta. La calor, que ens ha mortificat des de Sant Joan, comença a donar alguna treva i a la nit costa menys de dormir. La llum comença a guanyar en transparència i fins i tot és possible que alguna tronada hagi fet baixar les rieres. El soroll dels petards de les colles de foc, les músiques del Bequetero i de la Missa de Les Santes són ja un record al fons de les nostres orelles i els mataronins i mataronines ens disposem a la feina i a les rutines del dia a dia.

Però com si volguéssim que el temps es parés i l’estiu no acabés de passar ens afanyem a celebrar encara serenates i festes de carrer. I de les serenates la més antiga, la Serenata del carrer de Sant Ramon. De nou les taules i les cadires ocupen el lloc que ens havien robat els cotxes. De nou la gent al carrer retrobant l’ambient que la tele ens havia segrestat. La canalla amunt i avall, que aquests no es cansen mai. La gent més gran reposant mentre la fan petar i recorden gent i fets. El jovent en l’etern festeig. La música que només acompanya i que serveix d’excusa per sortir de casa. Els pallassos que fan riure els infants mentre els grans s’ho miren admirats que els mateixos acudits funcionen generació rere generació.

La gent de la comissió esgotats, que la feina la fan els cansats. I el veïnat feliç de retrobar-se, per recuperar l’esperit de carrer, d’espai i de sentiments compartits. Necessitem camp altra excusa per celebrar la Serenata? Necessitem cap altre motiu per desitjar-nos tots plegats una molt bona Serenata del carrer de Sant Ramon?

Doncs això, que tinguem una molt bona Serenata, i com si fos Nadal, un molt bon curs que ara comença."

Les Santes amb un, o varis, clic!

Amb tota precisió van seguint Les Santes el seu calendari. Poc a poc la ciutat va prenent un aire especial i la festa treu el cap a cada cantonada. Sense resoldre la qüestió de “I això quan comença” els actes comencen a multiplicar-se i els rituals a complir-se. I un d’aquests rituals diu que s’ha d’inaugurar l’exposició de fotografies de Les Santes de l’any anterior i que la comissió va encarregar a un fotògraf de la ciutat. Encara que ja fa uns dies que es va inaugurar fins aquests dies no m’he pogut acostar. I us ben asseguro que he gaudit i de valent veient l’exposició d’en Salvador Alsina a l’Ateneu de la Caixa Laietana. Unes magnífiques fotografies, molt treballades, que l’autor explica en l’entrevista que en Manuel Roca li ha fet a m1tv.

Postals per recordar

Parlar de gegants a Mataró és parlar de la família Robafaves. És cert que a la ciutat han proliferat, i de quina manera, els gegants i que no hi ha escola o entitat que no en tingui els seus de propis. Però tothom, grans i xics, professem una autèntica admiració pels gegants de la ciutat, per en Robafaves, la Geganta, la Toneta i en Maneló. Uns gegants seriosos que han fet de la solemnitat una qüestió d’identitat i que amb el seu posat majestuós han marcat un estil molt propi de fer les coses.

Gegants històrics que saben que la tradició no és només qüestió d’anys, que cal afegir-hi moltes altres coses per acabar esdevenint elements identitaris i centrals del costumari, i sobretot de l’imaginari popular, d’una ciutat o d’un poble. Tampoc peces de museu, tot el contrari, peces vives d’una tradició que es reinventa de manera continua, conservant l’essencial i afegint amb prudència nous elements que mantenen l’admiració ciutadana per la família Robafaves.

Els gegants de Mataró són seriosos, solemnes i majestuosos però també bons amfitrions com han demostrat en aquests 25 anys de Postal de Gegants, quan en el dies de Les Santes han rebut a Mataró la visita de gegants vinguts d’arreu. Vint-i-cinc anys de Postal de Gegants que ara podeu veure en aquesta exposició que aquests dies de Santes podeu visitar a can Palauet.

Una exposició que per a molts ens portarà records de quan portàvem els fills a coll, per aquests els servirà per recordar quan, embadalits pel posat dels gegants, varen aprendre a cridar el “no n’hi ha prou” reclamant un i altre ball. Tot un ritual iniciàtic que es repeteix any rere any i que ens fa ser com som: una ciutat oberta al món però orgullosa de la seva pròpia identitat.

Del meu escrit pel programa de l'exposició “Postal de Gegants. 25 anys. Colla de Gegants i Nans de Mataró” que demà s'inaugura a can Palauet.

De la festa i el seu sentit

¿Si la festa és l’expressió comunitària de l’alegria, què ens empeny un any més, quan les coses són prou difícils, quan alguns ens han deixat massa d’hora, a tornar a celebrar-les?

Segurament hi ha tantes respostes com persones llegeixin aquest escrit i per això només puc intentar donar la meva de resposta. Precisament perquè la festa, expressió d’alegria repeteixo, ens permet per damunt de tot compartir sentiments. Sentiments identitaris de passat, de present i de futur. Del que som, del perquè som com som, i del que volem plegats ser. Sentiments de comunitat que vol avançar sense deixar gent pel camí, sense exclusions i sense segregacions. I això, i amb els temps que corren, és absolutament imprescindible si no volem diluir-nos en l’anonimat anorreador i estèril. Orgullosos, malgrat tots els problemes i les contradiccions, del que som com a país, com a ciutat i com a barri. Sabedors que res és igual ni ho tornarà a ser, que els temps canvien i que les noves realitat ni tan sols les sospitem.

Per tot això, i segurament per mil raons més, val la pena la festa, l’alegria compartida, els moments de retrobament i els sentiments en primera línia. Ningú podrà dir-nos que l’esforç a estat debades, que el temps ho esborrarà tot i que no paga la pena. Ningú ens ho podrà dir perquè no som uns fracassats, perquè la feina ha estat molta i ben feta, per què encara tenim somnis i el ferm determini d’aconseguir-los. Com ho hem fet sempre i com ho volem continuar fent. Amb problemes sí, però encarant-los sense pors.

Quan el darrer espetec de la festa ens torni a la quotidianitat tindrem ben present el que som, el que hem compartit i els que volem continuar fent junts. I ens tornarem a conjurar per l’any vinent, per retrobar-nos de nou als carrers i a les places de Rocafonda.

Ni tot està per fer, ni tot és possible, però a il·lusions, esforç i ganes poca gent ens pot passar la mà per la cara. Ni per la festa, ni molt menys pel treball!

Text del meu escrit pel programa de festes de Rocafonda

Construint el futur

Foto Glòria Figuerola

Fa dos anys, en un escrit pel programa de festes i que titulava "Construint el futur" deia:

“Parlar del Palau és parlar de moltes coses. És parlar d’un barri que ha vist com, amb molta rapidesa, canviava el seu veïnat. Com noves llengües s’escoltaven a la plaça i al carrer, com nous comerços substituïen als de “tota” la vida, com altres veïns omplien les escales de sons i olors diferents a les habituals, com nous noms apareixien a les bústies dels portals. I els canvis, i aquests canvis no estan pas petits, provoquen incerteses i desconfiances.

Podem fer aleshores dues coses. Lamentar-nos i parlar obsessivament dels problemes, sense proposar cap solució viable, escoltar els cants de sirena dels que sempre tenen solucions per tot però mai s’arremanguen. Podem fer això i no canviar res. O podem arremangar-nos, apel·lar a un cert orgull de barri i posar-nos a treballar per canviar a millor les coses.

I això és exactament el que hem decidit fer. Generalitat, Ajuntament, entitats del barri i veïns i veïnes, sobretot veïns i veïnes, treballant plegats per millorar el barri. Pot semblar un treball titànic, segurament ho és, però que val la pena si volem construir el nostre futur i no ser únicament espectadors impotents dels fets.”

I avui dos anys després tornaria a escriure el mateix. Segurament algunes coses han millorat: tenim l’aparcament, tenim les obres de la nova biblioteca a l’antic Escorxador força avançades, tenim millors accessos al barri des de l’autopista.

També és cert que algunes coses han empitjorat. La feina, la feina sobretot. Però aquest és un problema que desgraciadament afecta a tota la ciutat i a tot el barri, que no és exclusiu del Palau, ni de Mataró ni de Catalunya.

Però tampoc ens hem quedat amb els braços plegats esperant que algú ho acabi resolent i per això hem continuat apostant i fort pel futur de la ciutat. No us cansaré amb la llista, no patiu, no us parlaré del Tecnocampus ni del Corte Inglès, que avui no toca.

Avui toca parlar de la festa, del que és i del que significa. La festa com a expressió col·lectiva de l’alegria, de tot allò que malgrat tot tenim per celebrar. Si més no el que som, el que volem ser. La festa com a ocasió per compartir els espais i els temps, la festa que permet el coneixement mutu, de nosaltres mateixos, dels nostres veïns i conciutadans.

I tot plegat amb la convivència com a objectiu final. La convivència i el respecte mutu en el marc dels drets i deures compartits. Els drets i deure que han de ser els mateixos pels que ja hi eren, pels que fa temps que varem venir i pels que acaben de fer-ho. Els drets i deures iguals per tots i al marge d’origens i procedències.

Aprofitem la festa per recuperar el carrer, per fer-lo nostre, per trobar el moment per la conversa tranquil·la o pel ball esbojarrat. Per parlar, per escoltar, per sentir. I donem les gràcies a tota la gent que la fa possible, a la gent de la comissió, de l’associació de veïns, de les entitats i els comerços del barri. Siguem agraïts i, a més de les gràcies, omplint de ciutadania i civisme tots els espais de la festa.

I ara prou discurs i que comenci la festa!

Text del pregó que he fet aquesta tarda a l'inici de les festes del barri del Palau

Torna Sant Simó

Foto Francesc Iglesias

Com cada any, just abans de Tots Sants, torna la festa de Sant Simó a la seva ermita marinera. Pels que no coneguin l’ermita cal explicar que és una petita església, situada a llevant de la ciutat, just on acaba la ciutat i comencen els camps de les Cinc Sènies. Per això l’ermita ha compartit feligresos entre mariners i pagesos. Ens ho recorden molt bé els seus gegants: en Paler i la Maria de Mata. L’ermita de Sant Simó és coneguda per haver exposat durant molts anys l’anomenada Coca de Mataró, una reproducció d’una embarcació del segle XV que passa per ser la miniatura naval més antiga d’Europa. A manca de l’original, propietat d’un museu holandès, es pot veure una fidedigna reproducció.

El vint-i-vuit d’octubre, el mateix dia que els mataronins celebrem l’arribada del primer tren peninsular, l’ermita acull les parades de “sabres, el típic pastís que s’elabora especialment per la diada i que els pastissers de Mataró venen a la porta de l’ermita. Encara que el dia vint-i-vuit sigui el dia fort, el cap de setmana més proper ja s’omple d’activitats festives: concerts barrocs (en un dels espais de millor acústica de la ciutat), cercaviles, tómboles, sardanes, actes religiosos, recitals, havaneres, danses populars, animació per la canalla, ..., que apleguen molts mataronins i mataronines en la darrera festa del cicle festiu de la ciutat. Un cicle que comença a la primavera amb Sant Jordi i acaba, a la tardor, per Sant Simó. Amb el punt i apart de Les Santes.

A Manresa també en diuen nans

M’invita l’alcalde Manresa, l’amic Josep Camprubí, a la inauguració de l’exposició “Nans, Gegants i els seus acompanyants”. És una mica la tornada cortès a la meva invitació a assistir a la Postal de Gegants de Les Santes. Aleshores l’alcalde Camprubí va acompanyar els gegants de Manresa en la seva visita a Mataró. La exposició, a la sala del Casino, és una interessant mostra interactiva dels elements populars del seguici festiu de la capital del Bages: gegants, nans, àliga i cavallets.

A Manresa estan de Festa Major hi han aprofitat per publicar un llibret, que declaren copiat de Mataró, amb imans de les figures de les comparses destinat als més petits. Una iniciativa que tenim ocasió de comentar amb en Dani Àlvarez que, amb La Coixinera, ha posat la part musical de l’acte d’inauguració de l’exposició.

Ens queda temps per poder visitar el teatre Kursal. Ja coneixia la sala del teatre i ara la visita amb l’alcalde em permet conèixer el que hi ha darrera el teló. El treball de recuperació –fruit d’una iniciativa ciutadana- d’aquest vell teatre ha estat magnífic i Manresa disposa d’un bon equipament teatral. Amb l’afegit de trobar-se –com el Casino- al bell mig del passeig de Pere III en ple cor de la ciutat.

Una cervesa en una de les terrasses del passeig em permet aclarir el dubte sobre les cadires que s’arrengleren a banda del passeig. M’expliquen que són cadires per l’estiu, doncs l’hivern és massa cru al Bages, que són de lloguer i que el negoci el regenta tota una institució ciutadana: la Rosita de les cadires.

Ciutats mitjanes, ciutats vives, on passen moltes coses que s’expliquen i que ens expliquem massa poc.

Tornen les festes

Acabem les vacances i les festes de finals de l’estiu tornen a omplir els caps de setmana. En l’ampli calendari festiu mataroní, que s’estén pràcticament sense interrupció des de Sant Jordi a Sant Simó, arriba l’hora de la Serenata del carrer de Sant Ramon, la Festa Popular de Cirera i l’Aplec de can Bruguera. Tres programes amb actes suficients per satisfer totes les demandes.

Fotos de Créteil

Foto Xavier Saborido

Un parell d’àlbums de fotografies sobre el viatge a Créteil: el d'en Michel Nöel i el que l'Institut Municipal d'Acció Cultural de Mataró ha obert per a que tothom que vulgui pugui penjar les seves fotos.

Els que vareu anar us podeu buscar i els que no varen anar es poden fer una idea de com va anar la cosa.

Construint el futur

Foto Santi Flores

Parlar del Palau és parlar de moltes coses. És parlar d’un barri que ha vist com, amb molta rapidesa, canviava el seu veïnat. Com noves llengües s’escoltaven a la plaça i al carrer, com nous comerços substituïen als de “tota” la vida, com altres veïns omplien les escales de sons i olors diferents a les habituals, com nous noms apareixien a les bústies dels portals. I els canvis, i aquests canvis no estan pas petits, provoquen incerteses i desconfiances.

Podem fer aleshores dues coses. Lamentar-nos i parlar obsessivament dels problemes, sense proposar cap solució viable, escoltar els cants de sirena dels que no tornaran a passejar pel barri fins a la propera i oblidant-se del que no varen fer quan tenien capacitats i sobretot responsabilitats de fer-ho. Podem fer això i no canviar res. O podem arremangar-nos, apel·lar a un cert orgull de barri i posar-nos a treballar per canviar a millor les coses. I això és exactament el que hem decidit fer. Generalitat, Ajuntament, entitats del barri i veïns i veïnes, sobretot veïns i veïnes, treballant plegats per millorar el barri. Pot semblar un treball titànic, segurament ho és, però que val la pena si volem construir el nostre futur i no ser únicament espectadors impotents dels fets.

I la festa del barri, ara que toca la festa, ajuda i de forma important. Una festa que aquest any haurem de fer en un espai més reduït per les obres de construcció de l’aparcament al parc del Palau, però que servirà per fomentar coneixement entre veïns, per anar teixint la preuada convivència en el respecte mutu i en el marc dels drets i dels deures compartits.

Aprofiteu l’ocasió, ompliu la plaça, els carrers, de bon veïnatge. La gent de la comissió de festes ha treballat amb tota la il·lusió per fer-la possible. Els veïns i veïnes s’ho mereixen i realment val la pena.

Que tinguem tots junts una molt bona festa del Palau.

Text del meu escrit al programa de Festes del Palau

Festa i identitat

La casualitat ha fet que aquest matí, tornat de París, l’avió sobrevolés el Canigó encara esquitxat de neu.

Tornava de Créteil on, aquest cap de setmana, un nombrós grup de mataronins i mataronines hem estat invitats per l’Ajuntament de la ciutat agermanada. Es tractava de participar en Le Jour de Fête i portar els elements festius tradicionals de la nostra festa major de Les Santes: castellers, diablesses, el drac, la momerota, els gegants i l’àliga. Com si fos una mena de tastet de Santes.

Créteil és una ciutat pràcticament nova, creada a partir d’un petit poble i que va acollir un nombre molt importat de ciutadans repatriats durant el procés d’independència de les antigues colònies franceses. Una ciutat doncs que busca elements d’identitat que els serveixi en la seva cohesió social. I també els busca en les seves festes.

Perquè la festa por servir per això. Com a element d’identitat col·lectiva. Fonamentada en la tradició, oberta als canvis que es produeixen en la societat i sobretot amb l’esperit d’integrar a tothom. La festa que cohesiona, que permet sentir-se membre d’una comunitat. La festa que fem, com aquesta de Sant Joan, entre tots. Cadascú la viu a la seva manera, però tothom té el dret de sentir-la com a pròpia. Això és el que hem portat aquests dies a Créteil i això és el que farem aquesta nit quan, amb el foc renovem els nostres sentiments de poble i de ciutadania.

Extracte de la meva intervenció aquesta tarda en l’acte de rebuda de la Flama del Canigó.

Pels carrers de Créteil, aquest matí

Crònica des de Créteil

Ha fet calor. Una vegada superat l’entrebanc d’Air France i els canvis obligats de vol per overwoking, el viatge es presenta amb mig avió ple de mataronins i mataronines que acaben de completar el pont aeri que aquest dies s’ha muntat entre Mataró i Créteil. Al final tothom, o gairebé tothom, ja és a Cretéil.

L’assaig, a la plaça Salvador Allende, ens deixa anècdotes i imatges si més no curioses. Els francesos entusiasmats, s’han abocat a la festa i esperen veure demà una mostra de Santes. Cal agrair l’enorme esforç i la quantitat de gent que s’han mobilitzat per aquest Jour de Fête. La nostra gent amb «mono» santero i que demà encara s’incrementarà més. M’expliquen el pilar dels Capgrossos davant l’Òpera que acaba entre aplaudiments espontanis de la gent.

Retrobament amb vells amics de Créteil, xerrada amable mentre sopem al bosc de Vincennes i la sorpresa d’un París amb el jovent omplint de gom a gom carrers i places per celebrar el Dia de la Música. Macrobotellón als bulevards parisencs.

Camí de París

És el que explica l'Anna Baron en el seu fotolog.

Ara toca la festa

Foto Quico Melero

Sempre val la pena acostar-s’hi a Vista Alegre. El barri que va néixer al capdamunt de la serra, en terrenys de vinyes i garrofers, lluny de tot i sense gairebé de res. Ha costat molt d’esforç canviar les coses. Treball, discussions i diàleg, il·lusions compartides i els acords necessaris per a poder fer-ho. Ara, Vista Alegre, és un lloc envejable per viure-hi i ho saben molt bé els nous i els vells veïns, que orgullosos del seu barri ens inviten a visitar-lo i a compartir les seves festes.

Si durant tot l’any podem admirar-nos, des del magnífic belvedere que és la plaça de Vista Alegre, de les panoràmiques de la ciutat i del mar o contemplar, asseguts al pedrís del nou equipament cívic del Parc del Nord, com el sol es posa calmosament darrera Montcabrer o Burriac, ara toca deixar-se impregnar de l’esperit de la festa.

Dels jocs de la canalla, de la música estrident dels més joves, de la poesia de la “copla” que tant agrada als més enyorats, de l’olor de la pólvora del correfoc, de l’emoció de les activitats esportives, de la taula compartida sota el tendal que ombreja la plaça, de la conversa amable amb els veïns a la fresca de la nit que s’escola mandrosa.

Ara toca la festa. I celebrar-la com cal, que ens la mereixem i val la pena viure-la intensament.

Que tinguem tots una bona festa.

Text del meu escrit al programa de la Festa Popular de Vista Alegre

Compartint els espais i els temps

Arriba el bon temps i els barris es posen en festa. Festes populars per celebrar tot el que som i tenim. Una ciutat mediterrània, densa, complexa i diversa. Amb ciutadans i ciutadanes disposades a compartir l’espai públic, la festa, el ball, la música, la xerrada tranquil·la. Construint ciutat.

Ara li toca al Pla d’en Boet, el meu barri. De nou els jocs per la canalla, el sopar popular, el ball, les havaneres, els gegants, el correfoc, … tots els elements que fan la festa. I sobretot els veïns i veïnes, retrobant-se més enllà del dia a dia, de la salutació ràpida pel carrer, a l’ascensor o a la botiga. Amb temps per parlar, per teixir les confiances mútues que fan comunitat, que fan barri. Moments per compartir il·lusions, fer repàs de la feina feta, engrescar-se amb nous projectes comuns. Perquè feina se n’ha fet i molta, però encara en queda per fer.

Acabar la Pollancreda i els nous pisos socials del carrer Sant Cugat i els habitatges adaptats del carrer Nuñez de Balboa, la gespa del camp de futbol, un nou tram del passatge Pau Claris. I el que quedarà per fer. Perquè un barri, una ciutat, es construeix de manera continua. Físicament i social. Sense parar, renovant les il·lusions i compartint els espais i els temps.

Una molt bona festa del barri a tothom.

Text del meu escrit al programa de la Festa del barri del Pla d'en Boet

Comencen les festes

Amb una setmana de retard, per culpa de la pluja de la setmana passada, arriba la Festa dels veïns de la Via Europa-Nou Parc Central. Comencen les festes dels barris. Setmana a setmana, fins Les Santes i l’aturada de l’agost. Després, reinicia Cirera i es multipliquen les Serenates dels carrers. Fins Sant Simó.

Sant Jordi, patró de Catalunya

El dia s’allarga, els arbres estrenen fullam, la primavera que madura. El so dels tabals, dels flabiols, de les gralles, les melodies de la festa omplen l’espai. Els gegants surten del llarg son hivernal i enfilen Riera amunt amb la quitxalla bocabadada amb en Robafaves majestuós. Els castellers aixequen els primers pilars i castells, amb els enxanetes apuntant al cel. L’olor de pólvora que omple els narius quan les bèsties de foc empaiten els més atrevits. Les roses esclaten a cada cantonada i els llibres es fan protagonistes. Roses de tots colors, vermelles sobretot. Llibres per llegir, per mirar, per fer. Roses i llibres que canvien de mans com a testimonis d’amor i d’amistat. Senyeres als balcons, espigues amb les quatre barres. La tenora respon a la crida del flabiol i aplega la rotllana sardanista. La ciutadania s’aboca als espais públics, als carrers, les places. El passeig, el badar, la conversa, el festeig. La ciutat mediterrània en estat pur.

És Sant Jordi, patró de Catalunya.

Tot esperant els Reis

En Pere Vàzquez m’envia aquesta foto, original d'en Romuald Grané, de l’arribada del Patges del Reis d’Orient, ahir a la tarda a Mataró. La il·lusió dels més petits i també dels grans.