Santes 2.010 (amb el punt al mig)

Ja són història Les Santes 2010. Unes Santes, malgrat el final una mica accidentat per la pluja, per emmarcar. I per molts motius especialment per d’altíssima participació en tots els actes, per l’absència absoluta de cap incident remarcable i sobretot per la sensació que l’esperit “santero” s’estén per la ciutat i guanya adeptes any rere any. Això darrer no és gens baladí si volem que Les Santes siguin la Festa Major de Mataró o sigui la de tots els mataronins i mataronines, uns dies de l’any en els que recuperem plenament la nostra condició de ciutat.

És cert que queda feina per fer, actes que no acaben de funcionar, públics als que no s’arriba suficientment, però crec que el camí és correcte i la festa està plenament consolidada i en fem un acte coral i polifònic. Coral perquè està feta per molta gent, polifònic perquè tothom pot trobar el seu paper. De programes de Santes hi ha tants com mataronins i mataronines que acabem, a partir del programa oficial, configurant un programa individual fet a partir dels actes que interessen a cadascú.

Aquestes Santes també passaran a la història per haver estat plenament unes Santes 2.0. Les noves tecnologies de la informació poc a poc s’havien anat introduint en la festa, la prova més evident eren les diferents webs de Santes, però faltava el salt definitiu cap a les xarxes socials. Facebook o sobretot Twitter. La iniciativa d’un petit grup de “santeros” va fer que s’activés el Twitter @LesSantes2010 i el hashtag #lessantes. Comentaris en directe, vídeos (magnífica l’aportació d’en Toni Blanch), fotografies, enllaços, etc... La festa s’ha pogut viure en directe i han estat moltes persones que, des de Mataró mateix fins el Japó, han seguit els actes a través de les xarxes. Ho expliquen molt bé la Neus Pinart i en Rafa Liñan en els seus blocs. Ara s’ha de consolidar aquesta feina i començar a preparar les festes de l’any 2011. Si Les Santes 2.010 (així amb el punt al mig) ja són història ara comencem a treballar per @LesSantes2011.

Juliol profitós

Malgrat ser un més profundament marcat per Les Santes i el començament de les vacances, aquest mes de juliol ha estat especialment profitós. Molta feina feta i algunes bones notícies com a resum d’un juliol especialment convuls per la política nacional.

Inauguració de la nau Minguell i de la reurbanització del carrer Burriac, renovació de l’enllumenat del carrer Nou i de la plaça de Santa Maria, inici de la tercera fase de les obres de rehabilitació del cementiri del Caputxins, inauguració de la reurbanització de l’avinguda del Perú.

Visites a les obres d’eliminació de barreres arquitectòniques al passos subterranis del Cargol i del carrer Jorge Juan i de les cantonades del barri de Cirera i a les obres de reforma del vestíbul del Teatre Monumental. Inauguració del nou Centre de Valorització Integral de Residus del Maresme i del nou casal de la gent gran de can Gassol.

I les bones notícies tampoc han faltat: certificat de qualitat SICTED per la platja del Varador i l’Oficina de Turisme, descens i per tercer mes consecutiu del nivell d’atur a la ciutat, reconeixement de l’Ajuntament de Mataró en el segon lloc dels ajuntaments espanyols, nou descens del índex de delinqüència, increment en un 73% de les preinscripcions a les escoles universitàries mataronines.

Podeu ampliar totes aquestes informacions a l’apartat de notícies de la web municipal.

I la darrera bona notícia ens arriba avui mateix amb el Baròmetre de la Comunicació que atorga a m1tv, la televisió pùblica comarcal, una audiència de 50.000 espectadors amb un increment de més del 6% respecte el baròmetre anterior.

En resum que pels amics de les males notícies aquest no ha estat un mes especialment bo.

Santes d'avui, Santes d'ahir

Foto Xevi Ribas

Aquest dies m1tv, la televisió pública del Maresme, ens ofereix un parell de programes força interessant sobre Les Santes.

Per un costat l'especial "Les Santes" amb un ampli resum de cada dia i entrevistes a personatges de Santes. Marta Pedrico i Guillem Roset el presenten i molta gent hi treballa.

Per l'altra "Les Santes d'ahir" un programa fet a partir de filmacions de festes de Les Santes de fa uns anys. Curioses imatges d'altres temps que ara serien absolutament impensables i que també podeu veure a la web de Mataró Retro.

Vídeos de Santes: La Barram

Videos de Santes: La Dormida

Temps de castells:orgullós, agraït i emprenyat

Aquests són els tres sentiments amb els que avui he sortit de la plaça de Santa Anna després de la diada castellera de Les Santes. Orgullós amb la meva colla per la bona actuació que hem fet. És cert que no s’ha assolit l’objectiu de la torre de nou amb folre i manilles, però és cert que s’ha fet un intent més que solvent i que hem descarregat un tres i un quatre de nou folrat. Quantes colles, a dia d’avui, poden fer el mateix?

Agraït per l’enorme treball que s’ha fet aquests dies i per la quantitat de gent que s’ha mobilitzat. Als assaigs al local, divendres a la mateixa plaça de Santa Anna. S’ha creat un ambient casteller únic a la ciutat que s’ha demostrat en una plaça en la que hi ha hagut moments que semblava que no hi cabia ningú més. Agraït a la colla i a la ciutat. I als Castellers de Vilafranca i als Castellers de Lleida que avui a plaça han tirat el millor que tenien.

I emprenyat. Amb el puntet de mala llet necessària per tornar-hi, per tornar a ser molts i molts als assaigs, per treballar amb una mica més de ràbia i acabant descarregant aquest castell de gamma extra. L’objectiu està ben clar: pel concurs de Tarragona.

Santes 2010: La Crida

Foto Saül Gordillo

Mataronins, mataronines

Des del passat 30 de juliol hem anat arrencant un a un tots els fulls del calendari. No ha estat un any precisament fàcil, però cada dia que passava el cor se’ns accelerava una mica més pensant en Les Santes.

I ja hi som! Ja som a Les Santes!

Tornem a omplir La Riera, aquesta, la de veritat, la que la ficció copia i els mataronins i mataronines fem. La Riera, el nostre cor de la ciutat, on se sent el batec de Mataró, on les autèntiques estrelles som els ciutadans i les ciutadanes, on ens apleguem quan tenim quelcom important per celebrar.

I avui ho fem per celebrar l’inici de la Festa Major, una obra coral com ens deia en Nico Guanyabens fa uns dies en l’acte de celebració de Les Santes com a Festa Patrimonial d’Interès Nacional. Nacional, sí, que diguin el que diguin que nosaltres som una nació!

Una obra coral feta per molta gent, des dels començaments fins ara. Una obra, una festa de la que podem sentir-nos ben orgullosos. Amb especial record pels que avui ja no ens poden acompanyar, i l’agraïment, el profund agraïment, a tots i totes els que durant tots aquests anys heu treballant incansablement per la Festa Major.

I gràcies, moltes gràcies a tots els santers i a totes les santeres: sou qui realment doneu sentit a Les Santes. I de tots, de tots i totes, és el mèrit que avui puguem dir ben alt: Les Santes, quan els mataronins i mataronines fem Festa Major!

Ara ens arriba el reconeixement. Gràcies!. Però nosaltres fa temps que ho sabíem. Sabíem que Les Santes assumeixen el millor d’aquesta ciutat. Festa treballada, seriosa quan cal, rigorosa amb els orígens i el símbols. Però també, i al mateix temps, festa il·lusionant, desbordant que omple tots els espais i tots els temps d’aquests dies de finals de juliol en aquesta ciutat bimil·lenària i mediterrània.

Felicitats Diablesses! Felicitats pels 25 anys! Però sobretot felicitats per fer-vos imprescindibles per la festa. Sota les capes de la Nefer, heu omplert de llunes i foc les nits de festa de Mataró i de Catalunya. Amb un estil de fer propi, amb elegància femenina si em permeteu, però amb tot el sentiment que cal posar-li a les coses que són importants.

Felicitats Família Robaves! Felicitats pels 25 anys de Postal de Gegants. Per ser bons amfitrions i demostrar el que som: una ciutat oberta al món però orgullosa de la seva pròpia identitat. Amb tota la solemnitat que calgui però també amb tota la hospitalitat.

I Felicitats Capgrossos! Capgrossos de gamma extra! Avui no ha estat possible, però ho serà pel concurs de Tarragona. Hem fet una gran diada castellera en una plaça, la de Santa Anna, de la categoria de la plaça de la Vila, de la plaça del Blat, del Raval de Montserrat o de la plaça de la Font.

Que segueixi la festa, que ompli tots el racons de la ciutat i dels nostres cors. Feu que s’esgoti la pólvora, que s’acabi la Juliana, que quedem afònics cridant el “no n’hi ha prou” o comptant fins a quinze.

I que la matinada del dia 30, quan moixos enfilem cap a casa tinguem la satisfacció d’haver fet una gran Festa Major. Una gran Festa Major amb només el respecte i el civisme com a normes. Una gran Festa Major que haurem fet per nosaltres: per la ciutadania, pel poble.

Mataronins, mataronines:

Amb el desig que visqueu, que visquem, una molt bona Festa Major.

Amb la rauxa necessària

Amb el seny imprescindible

Del dret o del revés

Glòria a Les Santes!

Visca Mataró!

Visca Catalunya!

Temps de castells: Capgrossos de gamma extra!

Demà la plaça de Santa Anna tornarà ha ser una de les grans places castelleres. Castellers de Vilafranca, Castellers de Lleida i Capgrossos de Mataró en una de les diades importants del calendari casteller. I la plaça vol ser de gamma extra. Segur que el vilafranquins, com cada any, ho intentaran. Tenen la torre de nou amb folre i manilles i la tiraran a Mataró.

Però demà Santa Anna vol ser doblement de gamma extra: els Capgrossos també volen ser colla de gamma extra. S’ha treballat, i molt dur, les darreres setmanes per aconseguir-ho. Assaigs sovintejats, folres i manilles ben treballats, tronc molt consolidat. Només cal mirar el vídeo de l’assaig de dijous per veure, amb sisens col·locats, com ho tenen a l’abast.

I una il·lusió desbordant que han encomanat a tota la ciutat i la comarca. Demà a Santa Anna no s’hi cabrà perquè no pot faltar ningú. Demà Santa Anna tornarà a vibrar amb la colla de la camisa blava, la colla de casa, els Capgrossos de Mataró.

Les Santes amb un, o varis, clic!

Amb tota precisió van seguint Les Santes el seu calendari. Poc a poc la ciutat va prenent un aire especial i la festa treu el cap a cada cantonada. Sense resoldre la qüestió de “I això quan comença” els actes comencen a multiplicar-se i els rituals a complir-se. I un d’aquests rituals diu que s’ha d’inaugurar l’exposició de fotografies de Les Santes de l’any anterior i que la comissió va encarregar a un fotògraf de la ciutat. Encara que ja fa uns dies que es va inaugurar fins aquests dies no m’he pogut acostar. I us ben asseguro que he gaudit i de valent veient l’exposició d’en Salvador Alsina a l’Ateneu de la Caixa Laietana. Unes magnífiques fotografies, molt treballades, que l’autor explica en l’entrevista que en Manuel Roca li ha fet a m1tv.

Postals per recordar

Parlar de gegants a Mataró és parlar de la família Robafaves. És cert que a la ciutat han proliferat, i de quina manera, els gegants i que no hi ha escola o entitat que no en tingui els seus de propis. Però tothom, grans i xics, professem una autèntica admiració pels gegants de la ciutat, per en Robafaves, la Geganta, la Toneta i en Maneló. Uns gegants seriosos que han fet de la solemnitat una qüestió d’identitat i que amb el seu posat majestuós han marcat un estil molt propi de fer les coses.

Gegants històrics que saben que la tradició no és només qüestió d’anys, que cal afegir-hi moltes altres coses per acabar esdevenint elements identitaris i centrals del costumari, i sobretot de l’imaginari popular, d’una ciutat o d’un poble. Tampoc peces de museu, tot el contrari, peces vives d’una tradició que es reinventa de manera continua, conservant l’essencial i afegint amb prudència nous elements que mantenen l’admiració ciutadana per la família Robafaves.

Els gegants de Mataró són seriosos, solemnes i majestuosos però també bons amfitrions com han demostrat en aquests 25 anys de Postal de Gegants, quan en el dies de Les Santes han rebut a Mataró la visita de gegants vinguts d’arreu. Vint-i-cinc anys de Postal de Gegants que ara podeu veure en aquesta exposició que aquests dies de Santes podeu visitar a can Palauet.

Una exposició que per a molts ens portarà records de quan portàvem els fills a coll, per aquests els servirà per recordar quan, embadalits pel posat dels gegants, varen aprendre a cridar el “no n’hi ha prou” reclamant un i altre ball. Tot un ritual iniciàtic que es repeteix any rere any i que ens fa ser com som: una ciutat oberta al món però orgullosa de la seva pròpia identitat.

Del meu escrit pel programa de l'exposició “Postal de Gegants. 25 anys. Colla de Gegants i Nans de Mataró” que demà s'inaugura a can Palauet.

Reciclatge i energia

Un dels videos que avui han pogut veure les persones que han assistit a la inauguració del Centre Integral de Valorització de Residus del Maresme. Podeu veure la notícia a m1tv. També a la televisió pública del Maresme podeu veure el programa Pantalla Oberta sobre el tema del tractament dels residus.

Una obra coral

Foto Saül Gordillo

D’aquí cinc dies l’alcalde tindrà l’honor, un dels més grans honors que pot tenir l’alcalde de Mataró, de fer la crida de la Festa Major. Durant uns minuts serà el protagonista de la festa, un protagonista que retornarà immediatament als mataronins i mataronines els autèntics artífexs i protagonistes de la festa.

Una festa que, com molt bé ha dit en Nico Guanyabens, és una obra coral fruit d’un llarg procés. Un procés que fou reivindicatiu, tots recordem el “Les Santes, fent-ne Festa Major” o el fet que el primer acte de la democràcia municipal va ser la dormida dels gegants el dia de Sant Jordi del 1979. Va seguir un procés de recuperació d’aquells elements de la festa que s’havien pogut salvar i al mateix temps es produïa un procés de creació de nous elements. Un procés fet amb molt de rigor i cenyint-se al màxim a l’esperit de la pròpia festa.

Amb la festa consolidada s’iniciava un procés de renovació amb la incorporació de nous actes i elements que en un procés continu de destil·lació han desaparegut o s’han consolidat. És el cas del Desvetllament bellugós o del No n’hi ha prou.

Tot aquest procés no ha estat al marge de polèmiques ben vives, demostració que la festa ens interessa i ens apassiona. Una assegurança de vida per la mateixa festa.

Ara ens arriba el reconeixement, per part de la Generalitat, de Les Santes com a Festa Patrimonial d’Interès Nacional. Si bé el reconeixement és de les figures dels Gegants, els Nans, l’acte de la dormida i la Missa de Glòria de Mossèn Blanch, no podem oblidar tampoc la resta de comparses i figures i sobretot un model de festa consolidat amb un corpus tradicional molt important i central.

Però aquest reconeixement ens obliga encara més, en una mena de No n’hi ha prou, a seguir treballant per la festa de Les Santes. Ara en som deutors davant de tot Catalunya i per tant obligats a cuidar i potenciar la festa.

Certament la distinció ens honora i ens fa dir amb més orgull que mai, i ho podeu dir del dret o a l’inrevés: Glòria a Les Santes!

De la meva intervenció aquesta tarda a l'acte institucional amb motiu de la declaració de Les Santes de Mataró com a festa patrimonial d'interès nacional.

Platges esportives

Només cal donar una ullada als vídeos d'en Toni Blanch per adonar-se de la gran activitat esporti va que ha hagut aquest cap de setmana a la platja del Varador: rugbi a 7, regata de llaguts, handbol platja. Uns mil cinc-cents esportites fent ús de la platja de Mataró.

Els com i els per què

Avui tindria ganes de dir-vos moltes coses però fa molta calor, calor de Santes que estem a pocs dies de la Festa Major, i per això seré breu. Deixeu-me però que us expliqui els coms i els per què d’aquest Casal d’avis de can Gassol que avui inaugurem. El què ja ho he vist, un magnífic casal.

Els com s’expliquen per la coincidència de dues circumstàncies. La primera la promoció d’habitatge públic que ha fet l’empresa municipal PUMSA i que ha permès guanyar aquest local. La segona els diners que ens han vingut del fons Zapatero i que varem voler invertir en aquesta obra. No sé que pensaran ara els que sempre diuen que ni PUMSA ni els fons Zapatero eren necessaris.

Els per què s’expliquen per la necessitat de dotar el casal d’avis del Forn del Vidre d’un nou espai, molt més gran i millor equipat, per atendre les demandes de la gent de l’Unió Democràtica de Pensionistes. Però també per la voluntat del govern de Mataró de seguir treballant per millorar aquests barris de la ciutat. Una ciutat que creix cap a ponent, doncs hem decidit fermament que les Cinc Sènies no es toquen i han de ser espai agrícola protegit, i que per tant cal cuidar el que passa a llevant. Mireu la transformació que s’està produint: l’escola bressol Els Menuts, la biblioteca Antoni Comas, el local dels Capgrossos, la nau Mingell, can Marfà, les escoles Anxaneta i Montserrat Solà, l’escola Joan Coromines que s’ha de construir a can Marot, l’espai de dansa de can Gassol.

Deixeu-me també que faci referència un moment a la nostra pròpia memòria. Aquí hi havia can Gassol, alguns de vosaltres hi treballàreu, tots ho recordem. Hem volgut deixar les portes d’entrada per recordar que aquesta havia estat una de les grans fàbriques de Mataró. Com can Marfà, can Marot o la nau Minguell. Estem recuperant també aquests espais. És cert que ja no seran el que eren doncs els productes que es fabricaven ara els fan en altres indrets del món a un preu molt inferior. Però volem mantenir el record i per també per això hem volgut posar el nom de Pepa maca a aquesta nova plaça d’aquí davant. En homenatge a tants homes i dones que amb el seu treball han fet de Mataró una ciutat pròspera. Treballadors i treballadores que han estat sempre el millor que ha tingut aquesta ciutat.

Moltes gràcies a tots i a totes i moltes felicitats.

De la meva intervenció aquesta tarda a l’acte d’inauguració del Casal d’Avis de can Gassol.

Feina enllestida

Aquesta ha estat una setmana d’enllestir feines. Fins a tres visites he hagut de fer per veure com havien quedat les obres que s’han acabat.

El dilluns va ser la reurbanització del tram inferior, entre Picasso i Avinguda d’Amèrica, de l’Avinguda del Perú. Una obra contemplada dins de la llei de Barris que venia a donar continuïtat al tram superior ja inaugurat fa uns anys. Renovació del clavegueram i de l xarxa d’aigua potable, soterrament de cables, eixamplament de voreres, plantació d’arbres, soterrament dels contenidors de la brossa, eliminació de barreres arquitectòniques, ... donen un nou aire a aquest carrer del barri de Rocafonda.

Dimarts va ser el torn de visitar les obres que han permès l’eliminació de les barreres arquitectòniques dels passos subterranis del Cargol i del carrer Jorge Juan. Aquestes obres estaven pendents des de la reurbanització del passeig marítim i ara, després d’anys de feina als despatxos i visites a Madrid, s’han pogut acabar.

Dimecres va tocar visitar les obres de millora i adequació del vestíbul del teatre Monumental. Una vegada hem decidit que la construcció del nou teatre no té perquè suposar l’eliminació del Monumental prenen més sentit les obres de millora que en els darrers anys estem portant a terme. Amb les limitacions que té la finca actual i el fet de ser un teatre vell, el Monumental continua sent molt útil com a teatre de la ciutat.

Anem acabant coses, seguim amb d’altres i en comencen de nou. Allò de que els cansats fan la feina. No sé que en pensaran els que opinen que ho havíem de parar tot.

L'any d'en Setnas

No patiu que no escriuré sobre el cartell ni del personatge, que ja decidirem tots si l’incorporem a l’imaginari popular o haurà estat una flor d’estiu. A l’alcalde, com a qualsevol mataroní o mataronina, hi ha cartells de Les Santes que li agraden, alguns fins i tot l’entusiasmen, altres el deixen indiferents i d’altres estupefacte. Per això, i perquè una vegada fixades les regles del joc, cal respectar-les i acceptar el resultat. Però si que en parlaré del concepte que ha inspirat a l’artista. El concepte de Santes-Setnas, com un temps en el que les coses passen a l’inrevés. A l’inrevés sí, però no de qualsevol manera.

És cert que la festa comporta la subversió de la quotidianitat, que moltes coses canvien i que els temps i els espais tenen una altra dimensió. Pels joves i pels grans. Que les nits, en una ciutat no gaire noctàmbula, s’ajunten amb els dies, que la gatzara substitueix la tradicional laboriositat dels mataronins i mataronines, que fins i tot la ciutat discreta fa una ostentació barroca de la magnitud de la Missa de Les Santes.

Tot això és cert però també ho és que encara que ho puguem escriure a l’inrevés la festa segueix un esquema absolutament pautat, de consuetud rítmica, de rols ben definits i d’expectatives previstes. De partitura coneguda que reinterpretem any rere any. Del “Glòria a Les Santes” al “no n’hi ha prou”. De la sortida d’ofici –el moment més mediterrani de tota la festa- fins els precisos passos dels balls de les figures. I el que val per la tradició val per tot. Quin millor exponent de la mètrica exacte de la festa que la repetició del Bequetero i el comptar fins a quinze? O el ritual de la Juliana?.

Segurament deu ser per l’equilibri entre el seny imprescindible i la rauxa necessària. El que si sabem que és estar de festa, el temps de l’alegria compartida, quan els topalls socials i mentals s’eixamplen però no deixen d’existir. I no ho fan precisament per salvaguardar la festa, que això no és el campi qui pugui, ni tot si val, sinó tot el contrari. Que com una orquestra de jazz podem recrear una i mil vegades les peces, improvisar i enriquir la interpretació, però tots sabem que en el fons hi ha un ritme i un llenguatge ben definit. Que els solistes entren quan toca entrar i que l’harmonia no es perd mai. Que tothom té el seu moment de lluïment però que el compta és el resultat final de tots plegats.

És veritat que per Santes tots som una mica Setnas, sis lletres a l’inrevés que no pas desordenades i que tots sabem llegir en el seu exacte significat: Les Santes, quan els mataronins i mataronines fem Festa Major.

Glòria a Les Santes!

Que tingueu, que tinguem tots i totes una molt bona Festa Major.

Text del meu escrit pel programa de Les Santes d'aquest 2010. Podeu trobar tota la informació a la web de Les Santes.

Aquest catorze de juliol

No els hi negaré l’emotivitat d’un acte com aquest d’avui a Elna, al nord de Catalunya, i en aquest indret de la maternitat. Encara que fa molta calor, una calor de Santes que diríem a Mataró, vull allargar-me una mica més de l’estrictament protocol•lari i els hi vull explicar les raons de la meva presència a Elna.

A la ciutat de Mataró tenim dues fites que ens uneixen amb aquesta casa i amb el que hi va passar ja fa gairebé setanta anys. Una de les fites es troba a la platja del Callao i és el monument que dona inici al Camí del Nord. La circumstància geogràfica fa que Mataró i el Canigó, la muntanya dels catalans, es trobin en el mateix meridià. Aquest va ser l’origen del camí que avui uneix aquests dos punts de la geografia catalana. Un camí senyalitzat i que sempre cap el Nord travessa muntanyes i uneix ciutats, pobles i viles i sobretot uneix persones. Es dona a més el fet que una part important del camí coincideix amb la ruta de l’exili, la retirada, de les tropes republicanes i de la població civil en els primers dies del febrer del 1939. Això va originar un interès creixent pel que va passar aquells dies i que durant massa anys ens havia estat amagat.

La segona fita és ben viva i esperançadora: l’escola bressol Elna. La varem inaugurar fa uns anys i decidirem posar-li aquest nom en honor de la maternitat que va haver en aquesta casa i que ens va fer descobrir la mataronina Assumpta Montellà en el seu emotiu llibre.

Però més enllà d’això hem volgut ser-hi presents pel que significa aquesta casa. Un espai de llibertat i de fraternitat. I permeteu-me que precisament avui, un catorze de juliol, reivindiqui els vells principis republicans de la llibertat, la igualtat i la fraternitat. Que els reivindiqui perquè continuen sent importants i necessaris en la lluita contra un feixisme que no està derrotat i que per poc que badem despertarà. No reivindiquem la memòria històrica per remoure el dolor o per venjança contra ningú. Ho fem per un acte de justícia pels que patiren el feixisme i perquè, abans de passar pàgina, tenim dret a saber la veritat. Precisament per poder evitar que mai es pugui repetir.

Compteu alcalde amb Mataró per donar suport als projectes que teniu de convertir aquesta casa en un Lloc de Memòria i un alberg humanitari.


De la meva intervenció aquesta tarda a la maternitat d’Elna.

Olor de violetes

Foto Centre Excursionista de Terrassa

“Quan desperto només hi ha un petit problema. Quan desperto mai no recordo el que he somiat. Sé que si fos capaç de recordar el que he somiat no em caldria tornar a inventar. Tindria una vida de somnis. Els somnis m’acostarien a la realitat. Somiar em faria persona. En faria ser jo.
Quan desperti, vull recordar.”

Fragment del llibre “Olor de violetes” d’en Josep Campmajó que aquests dies estem comentant a la tertúlia del Twitter #llegimipiulem .

M1: la que parla de tu

De la festa i el seu sentit

¿Si la festa és l’expressió comunitària de l’alegria, què ens empeny un any més, quan les coses són prou difícils, quan alguns ens han deixat massa d’hora, a tornar a celebrar-les?

Segurament hi ha tantes respostes com persones llegeixin aquest escrit i per això només puc intentar donar la meva de resposta. Precisament perquè la festa, expressió d’alegria repeteixo, ens permet per damunt de tot compartir sentiments. Sentiments identitaris de passat, de present i de futur. Del que som, del perquè som com som, i del que volem plegats ser. Sentiments de comunitat que vol avançar sense deixar gent pel camí, sense exclusions i sense segregacions. I això, i amb els temps que corren, és absolutament imprescindible si no volem diluir-nos en l’anonimat anorreador i estèril. Orgullosos, malgrat tots els problemes i les contradiccions, del que som com a país, com a ciutat i com a barri. Sabedors que res és igual ni ho tornarà a ser, que els temps canvien i que les noves realitat ni tan sols les sospitem.

Per tot això, i segurament per mil raons més, val la pena la festa, l’alegria compartida, els moments de retrobament i els sentiments en primera línia. Ningú podrà dir-nos que l’esforç a estat debades, que el temps ho esborrarà tot i que no paga la pena. Ningú ens ho podrà dir perquè no som uns fracassats, perquè la feina ha estat molta i ben feta, per què encara tenim somnis i el ferm determini d’aconseguir-los. Com ho hem fet sempre i com ho volem continuar fent. Amb problemes sí, però encarant-los sense pors.

Quan el darrer espetec de la festa ens torni a la quotidianitat tindrem ben present el que som, el que hem compartit i els que volem continuar fent junts. I ens tornarem a conjurar per l’any vinent, per retrobar-nos de nou als carrers i a les places de Rocafonda.

Ni tot està per fer, ni tot és possible, però a il·lusions, esforç i ganes poca gent ens pot passar la mà per la cara. Ni per la festa, ni molt menys pel treball!

Text del meu escrit pel programa de festes de Rocafonda