Velocitat de creuer

Foto pedro_qtc's
Aquesta tercera setmana després de les vacances, i amb tothom al seu lloc de treball, ha agafat definitivament la velocitat de creuer. En remarco alguns i us estalvio el seguit de reunions i entrevistes. Són aquelles que ara no val la pena explicar però que d’aquí a un temps donen fruits.

Dilluns. Viatge de matinada de tornada de Londres per ser aviat a la feina. Junta de portaveus per preparar el Ple del mes de setembre. Junta de govern amb temes importants per aprovar.

Dimarts. Concert a Santa Maria de la coral Inrodiac. Cançons veneçolanes i algunes clàssiques sud-americanes de Víctor Jara, Quilapayún.

Dimecres, actes ja postejats. Primera pedra de l’ampliació dels llits de salut mental i presentació del llibre d’en Romuald Grané. I acte institucional de l’Onze de Setembre. En Josep Termes ens parla dels orígens populars del catalanisme. Convé recordar la història sobretot quan alguns pretenen apoderar-se’n. Llegiu el que ha escrit en Josep Puig Pla a Capgrós.

Dijous, Ple de setembre. Temes importants: TDT, Can Fàbregas, normes urbanístiques. Molta i bona feina i una bronca absolutament estèril i innecessària. Clima pre-electoral massa aviat.

Divendres, més plens. En aquest cas a Barcelona. Ple de comiat d’en Clos i Ple de presa de possessió d’en Jordi Hereu. Més de quatre hores al Saló de Cent. Un bon discurs de l’Hereu. Barcelona té un bon alcalde.

Dissabte. Obertura dels actes del Dia Mundial dels Primers Auxilis. La cultura de la prevenció i de la autoprotecció. Acte d’inauguració de MataróRàdio. Sopar veïnal a la Ciutat Jardí.

Diumenge, missa de canvi de rector a Maria Auxiliadora. Benvinguda a Jordi Espí i comiat agraït a Manuel Seliva. De tot el que s’ha dit em quedo amb la frase del nou rector: “espero guanyar-me les claus dels vostres cors”.

89.3: MataróRàdio

Foto Capgrós.com

Quan dilluns, 11 de setembre, aquesta emissora municipal comenci les seves emissions s’haurà tancat una etapa i en començarà una de nova.

S’haurà acabat un llarg període sense ràdio pública a la ciutat i s’haurà culminat el procés de reivindicació que la “Plataforma per la ràdio” va impulsar durant molt de temps.

Molta gent, i la ciutat els haurà d’agrair el seu treball i la seva persistència, han treballat de valent per aconseguir tenir una ràdio pública a Mataró. Gent amb noms i cognoms i gent més anònima que ha treballat fins aconseguir aquesta emissora.

Han estat hores i dies de reivindicacions primer, de reunions per definir el model després i de planificació i execució en darrera fase.

A tots moltes gràcies.

Tanquem, doncs una etapa, i encetem una de nova. Més complexa i més difícil: aconseguir que Mataró Ràdio sigui l’emissora de la ciutat i sobretot dels ciutadans i ciutadanes. Una ràdio on els mataronins i les mataronines siguin els protagonistes.

Aquest és l’objectiu que el govern municipal i el consell d’administració s’han marcat i pel que treballaran.

Per aconseguir-ho caldrà tenir en compte tres principis bàsics: la proximitat, la participació i la democràcia.

La proximitat, perquè aquesta emissora ha de parlar de les coses quotidianes de Mataró. Aquelles coses de les que no parlen els diaris ni les emissores nacionals. El dia a dia, el respir de la ciutat s’han de notar a MataróRàdio.


La participació, perquè aquesta emissora ha de servir de plataforma a les entitats de la ciutat per a explicar qui són i que fan. I us ben asseguro que ho aprofitaran. A hores d’ara una vintena d’entitats de la ciutat ja tenen un programa propi a Mataró Ràdio. Els estudis i els micròfons estan oberts per a que tothom que tingui quelcom a explicar ho pugui fer.

La democràcia, que serà el pilar fonamental on es sustentarà la programació d’aquesta casa. Rigor informatiu, respecte a les idees i a les persones, ràdio constructiva que treballi per la convivència i la cohesió social de la ciutat. I aquests haurien de ser els límits. Ni l’exabrupte, ni l’insult, ni la falsedat, ni la desqualificació de les persones haurien de tenir cabuda en aquesta freqüència radiofònica.

MataróRàdio, és una bona oportunitat per aprofundir l’aposta tecnològica de la ciutat. Una aposta tecnològica que ens de servir per a seguir guanyant-nos la vida, per crear riquesa i ocupació. Poc a poc anem configurant i omplint de contingut el projecte Tecnocampus. Les obres del parc tecnològic començaran a finals d’any i es van posant en marxa moltes iniciatives al seu voltant.

La ràdio també forma part d’aquest projecte. Vivim en la societat de la informació i per tant necessitem professionals i estructures sòlides per poder posicionar-nos com a ciutat i com a comarca. Els estudis de graduat en mitjans audiovisuals, que imparteix l’Escola Universitària Politècnica de Mataró, la Ràdio i el futur canal de Televisió Digital Terrestre ens ajudaran en l’aposta tecnològica i de futur.

Dilluns s’obrirà una nova etapa en la comunicació de la ciutat. Un nou mitjà públic que complerta el conjunt de mitjans de comunicació de la ciutat. Amb l’objectiu compartit de treballar per Mataró i pels ciutadans i ciutadanes de la nostra ciutat.

A casa, a la feina, al cotxe, tindrem una ràdio propera i mataronina que ens acompanyarà i informarà.

Una ràdio que, us convido, feu ben vostra. Al 89.3 de la FM: MataróRàdio.

La Torna d'en Rubianes

Joan Antoni Poch (El Punt)

No vaig riure amb la facècia d’en Rubianes al programa de l’Albert Om. No vaig riure perquè vaig pensar en el que passaria. I efectivament ha passat. Feia temps que li tenien ganes i ara l’han enxampat. Poden dir el que vulguin. Que si ha estat el mateix Rubianes, que si patatim, que si patatam. A qui volen enganyar? Tothom, almenys a aquest costat de l’Ebre, sap que ha passat. I a la resta d’Espanya també ho saben.

Ara es produirà una mena de cursa a veure qui la diu més grossa. La caverna mediàtica i la crosta social no pararan aquí i es creuran amb patent de cors per a repetir la jugada cada vegada que els hi convingui. I ho faran, i això em sembla terrible, en nom de la llibertat d’expressió.

De poc li ha servit a Rubianes donar explicacions, més aviat crec que encara ha estat pitjor. Perquè en Rubianes no ha despotricat d’Espanya, ho ha fet d’una Espanya: “ que mató a Lorca, permitió que Machado muriera de pena en Cotlliure y dejó morir a Miguel Hernández en la cárcel. La Espanya que paseó a miles de demócratas y llenó el apís de fosas comunes y nos sumió en el silencio más largo, cruel y sanguinario de la historia”. Qui s’ha sentit al·ludit? Pel que sembla alguns molt poderosos i que tenen una afecció especial al verb “manar”.

I a Catalunya hi haurà una mena d’entronització celestial d’en Rubianes. Gent a qui fins ara li feia ben poca gràcia el seu humor –ja sabeu: groller, irreverent, poc nostrat, ...- el convertiran en una mena d’icona de la repressió anticatalana. Els mateixos que s’esveren amb les bufonades d’en Boadella i el titllen de tot.

Creiem o no creiem en la llibertat d’expressió? Aquesta és la qüestió. Què hi ha límits? Clar que sí. El conseller Mascarell els ha definit perfectament: “en un escenari s’ha de poder dir qualsevol cosa sempre que no s’atempti contra la democràcia”.

I com diu el mateix Rubianes: “a qui no li agradi el meu humor, no cal que vagi al teatre a veure’m”.

Una reflexió vital

Foto Anna Notícies

Assisteixo, ahir a la tarda, a l’acte de presentació del llibret: Una reflexió sobre la darrera fase. El seu autor, l’amic Romuald Grané, va tenir la deferència de convidar-me a l’acte que té lloc a l’auditori de La Pedrera. La sala plena de gom a gom. Molta gent d’Iniciativa, companys polítics d’en Romuald, i molta gent gran de Mataró, companys de la residència i del Consell de la Gent Gran de Mataró. Entre el públic dos ex-consellers de la Generalitat: Salvador Milà i Anna Simó. Presideix Rafael Ribó, Síndic de Greuges de Catalunya.

El llibre d’en Grané és d’aquells d’obligada lectura. Les seves reflexions, escrites amb un llenguatge senzill i directe, tenen la virtut de generar inquietuds i interrogants. Les dues coses màximes que se li pot demanar a un text escrit.

La seva tesi, coneguda doncs vaig fer la presentació del mateix opuscle a Mataró fa uns mesos, gira entorn a la necessitat de poder disposar de residències per la gent gran on es barregi la gent vàlida amb els dependents. Grané manté que moltes residències actuals, on els estadants són majoritàriament dependents, funcionen quasi com a pretanatoris.

No pretén l’autor pontificar sobre quines han de ser les solucions socials per atendre degudament la gent gran, però defensa de forma vehement les residències com a lloc on es pot trobar seguretat i companyia. A partir de la seva experiència, i de la seva esposa traspassada fa pocs dies, ens explica els avantatges de viure en una residència. I ens planteja algunes qüestions molt importants sobre els darrers anys de la vida i com afrontar-los de forma digna.

La seva frase, que recull l’Ignasi Riera en el pròleg, és tota una declaració de principis: la Residència no és la gran solució però sí una gran solució.

Salut i Educació

Foto Capgrós.com

Aquest matí, amb la consellera Marina Geli, hem posat la primera pedra de l’ampliació de l’Hospital de Mataró. Les obres permetran augmentar de forma significativa el nombre de llits disponibles per a malats mentals aguts. S’inicia la resolució d’un dels dèficits sanitaris de la ciutat i de la comarca. Esperem, en les properes setmanes, signar el conveni per convertir la Llar Cabanelles en un centre de tractament per a malats mentals crònics i subaguts i iniciar la construcció de l’edifici per a l’assistència ambulatòria mental en el mateix Hospital de Mataró. Tot plegat representarà una inversió a l’entorn dels 25 milions d’euros.

El treball fet per la consellera Geli en aquests tres anys de govern ha estat impressionant. A més ho ha fet treballant conjuntament amb els ajuntaments. Ara que alguns, i que es diuen municipalistes, obstaculitzen transferències –escrites i signades en el Pacte del Tinell- de la Generalitat als ajuntaments, reconforta treballar amb una consellera disposada a compartir la capacitat de decisió amb el món local.

La casualitat ha fet que entre les portades dels diaris del dia, que s’han posat dins del cilindre de la primera pedra, hi hagués la portada de El Punt. Recollia aquest diari la notícia de la futura construcció d’una escola a l’espai de l’antiga fàbrica de Fàbregas entre els carrers Lepanto i Churruca.

El Pla General d’Ordenació de l’any 1996 definia aquest espai com a residencial i d’equipaments. Amb l’operació urbanística que es proposa, i que demà ha de ser votada al Ple, una part del sòl residencial s’ha situat al Rengle i d’aquesta manera s’ha augmentat el sòl d’equipament. El resultat serà menys habitatges dels que preveia el Pla General, una escola i una zona verda. Es preserva la nau de la fàbrica i l’antiga xemeneia. Comença ara la feixuga tramitació administrativa que ha de permetre iniciar les obres de la nova escola l’any 2008.

Diàspora?

Foto El Punt

Hi ha qui s’entesta en fer veure allò que li agradaria veure. Ho dic per l’anunciada diàspora que l’Artur Mas vaticina al PSC. No sóc endeví i per tant no puc endevinar el futur. Per això no m’agrada fer prediccions i prefereixo els fets objectius. Avui per avui, en Montilla és el candidat del PSC a la presidència de la Generalitat. La decisió va ser presa amb el vot favorable del 98% dels membres del Consell Nacional. Com es costum en el PSC la votació fou secreta i els consellers i conselleres nacionals varen dipositar el seu vot en una urna. Alguns profetes de la diàspora, fins hi tot el fill pròdig, haurien d’explicar com s’elegeixen els candidats en el seu partit.

Dit això, i abans ningú faci esment del famós “aparato” del PSC, caldrà explicar que els membres del Consell Nacional del PSC són triats per les agrupacions locals i les federacions territorials també en elecció secreta i amb una urna al davant. El resultat és un conjunt d’homes i dones ben plurals i diversos. Gent amb opinió pròpia i que acostuma a manifestar-les sense embuts en les sessions del Consell Nacional.

Deia que no sóc endeví i per tant no m’aventuraré a predir les conseqüències de les darreres notícies generades en l’entorn personal del president Maragall. Conec de primera mà la intensitat amb la que es viu la política en l’entorn familiar d’un polític i per tant puc entendre, que no compartir, algunes reaccions. No faré doncs prediccions però si m’atreveixo a fer alguna constatació. Al famós dilema -maragallista o montillista?- la resposta, gairebé unànime, dels meus companys de partit és: jo? del PSC. Que certament no és la terra promesa, ni tant sols el paradís universal. Però tampoc ens agraden els falsos profetes.

O sigui que parlar en parlem. De fet ens agrada el debat polític i acostumem a fer-ho amb vehemència. Però no cal que l’Artur Mas em truqui. Catalanistes, com a mínim, tant com ell. I com que a més som socialistes sabem molt bé quins són els nostres objectius polítics prioritaris. Poc a veure amb els del senyor Mas i les caramelles del senyor Duran i Lleida.

En definitiva i per continuar en clau bíblica més val llegir a Sant Mateu: “També sorgiran molts falsos profetes que enganyaran molta gent”.

O si voleu, per allò del laïcisme i encara que us amenacin amb no votar enlloc de l’infern, podeu llegir el Dant: “Allà es troba el vuitè cercle, el dels fraudulents, que inclou seductors, falsos profetes, bruixes i aduladors”.

Castells a Regent’s Street

Foto Joana d'Arc Castellà

Intens, emotiu i profitós viatge a Londres amb motiu del Festival Regent’s Street. La colla castellera representava a Catalunya en el Festival que aquest any ha estat dedicat a Espanya.

Intens, perquè han estat poc menys de trenta-sis hores a Londres que han donat per a fer molts castells, molts pilars i molts vanos. Des de abans de les dotze del migdia fins les vuit del vespre. Tota la gamma de castells de set, el tres de sis aixecat per sota i un tres de vuit. Pilars de quatre i de cinc i vanos de cinc. Aixecats, com deia l’altre dia, amb criteri i solvència. Viscuts intensament pels londinencs, que no paraven de meravellar-se amb cada nova construcció que es tirava al carrer. Centenars de milers de persones –hi ha qui parla de mig milió- que s’aturaven al voltant del cordó de seguretat que formaven els membres de l’Exèrcit de Salvació, i cridaven i aplaudien molt abans que els enxanetes fessin l’aleta.

Emotiu, pel que representava aquest viatge. Prendre la decisió de mantenir el compromís amb Turisme de Catalunya i anar a Londres, em consta que no ha estat una decisió fàcil. L’actitud de la Quima i en Mario han estat decisives i només per ells ha valgut la pena viatjar fins la capital anglesa. Gràcies Quima, gràcies Mario. Especialment emotiu el tres de vuit. L’ambient a la pinya, concentració, tensió i una continguda i profunda emoció. No crec que ningú pensés en res que no fos el pas que s’estava fent. Un pis més que ens acosta a la normalitat. També això ho farem al estil Capgrossos: pas a pas, pis a pis. A La Vanguardia ho han entès molt bé posant-li un semàfor verd a en Xevi Castellví. Felicitats, Xevi!

Profitós perquè hem fet bons contactes de promoció de ciutat que ara caldrà treballar des d’aquí. I profitós pe l’amplíssim ressò que ha tingut el Festival, els Capgrossos i Mataró en la premsa. Aconseguir un directe de la BBC no crec que sigui una cosa corrent i ficar-se a les llars britàniques és quelcom molt interessant. Cobertura mediàtica de les televisions catalanes i espanyoles. Cobertura dels principals diaris: El País, La Vanguardia, El Periòdico, El Punt, l’Avui, l’ABC. Una magnífica promoció de ciutat que cal aprofitar. I per suposat els mitjans locals, Capgros, TVM, que van cobrir la notícia sobre el terreny.

Contra la pobresa

Foto Elpaís.es

Avui l’ Oriol Batista, regidor de Benestar Social, ha presentat el Pla d’Actuació Social de Mataró. I ho ha fet conjuntament amb representants de la Taula de Promoció Social, plataforma integrada per més d’una vintena d’entitats i serveis que treballen en l’àmbit social.

L’objectiu del Pla és ben clar i concret: impulsar la cohesió i lluitar contra la exclusió social. A Mataró quasi 14.000 persones es troben en risc d’exclusió social. Treballar per una ciutat socialment cohesionada és un dels primers objectius de l’acció del govern municipal. De fet és un dels quatre eixos de l’Acord de Govern signat entre les forces polítiques que conformen el govern de la ciutat. Amb aquest Pla volem dotar-nos de més i millors eines per combatre l’exclusió i coordinar esforços amb les entitats ciutadanes que també treballen en aquest àmbit.

Sabem que es treballa contra el temps i que la xifra de persones en situació de pobresa és massa elevada com per permetre’ns qualsevol cofoïsme sobre el tema. Manca de salut, desestructuració familiar i personal, vellesa, qüestions laborals, de gènere, entre altres motius, aboquen a milers de persones en el nostre país a una situació d’exclusió social greu.

L’estudi sobre la pobresa a Catalunya, elaborat per la UGT a partir de les dades de l’Institut Català d’Estadística, són prou contundents com per haver-les de comentar.
Quasi un 18% de la població catalana viu amb ingressos per sota dels 450 € mensuals, quantitat que es marca com a frontera de risc d’exclusió.

Treballar per millorar aquesta situació, des de polítiques socials i laborals, ha de ser la prioritat de qualsevol govern. No valen excuses i cal trobar els recursos, els mecanismes i tota la solidaritat possible per posar remei a la autèntica malaltia social que significa la pobresa al nostre país i a la nostra ciutat.

De bloggers

Vés per on també havia d’existir el dia del blogger (Blocday en anglès, o sigui el mateix però segur que més car). De fet avui també és el dia de la solidaritat.

Diuen que ha estat idea d’un tal Nir Offir, a qui se li va acudir l’any passat i davant l’èxit ha decidit repetir l’experiència. I com que això de la xarxa és com una taca d’oli que s’estén sense parar, aquí em teniu parlant del Blocday i caient de quatre potes en una piràmide Meme. Com que no admeto comentaris al meu bloc –ho sento però no em vull passar el dia esborrant segons quins tipus de comentaris- m’assabento que m’han enviat un parell d’aquests endimoniats memes mirant el Technorati. Trobo un meme que m’envia en Rafa Liñan i -com que miro això del Technorati “de higos a brevas” que diria el castís- trobo un altre d’en Naya de fa algunes setmanes. Ho sento nois.

Pel que veig haig de recomanar cinc blogs que em semblin interessants. Glups! Tants?

A veure si seré capaç?

D’entrada dos de referència: Ramon Bassas i Saül Gordillo. El primer, pare carbasser de la blogesfera mataronina -la blogesfera més potent de totes les que es fan i es desfan-. El segon, malgrat evidents discrepàncies d’opinió, de lectura obligada per saber que pensa de les coses un sector de la societat catalana. El seu llistat d’enllaços sense competència possible per part de ningú.

M’interessen els blogs dels joves periodistes mataronins. Aprenen ràpid i llegir-los em suposa una alenada d’aire fresc. Joan Salicrú, Oriol Burgada (Farrera, Oriol, Farrera), Eli Solsona, Núria Peidro, Jose Spa (aquest cap de setmana estarem per Londres), Eloy Aymerich (ànimes de càntir?), Maria Rodríguez (sempre recordarem aquell dia!).

Com que veig que ja m’he passat de cinc, no ve d’un parell més: la Joana Torres i la Care Santos. Diferents, però vitals les dues.

Què tot molt mataroní? Doncs que esperàveu?

I prometo actualitzar, algun dia, el meu llistat d’enllaços!

Menú d’alcalde

Foto Elpaís.es

Mentiria si digués que m’han sorprès el munt de declaracions i comentaris que, entre la “classe” política catalana i espanyola, ha generat l’anunci del nomenament d’en Joan Clos com a ministre d’Indústria, la seva renúncia a l’alcaldia de Barcelona i la postulació d’en Jordi Hereu per aquesta.

I no m’ha sorprès perquè els arguments, de tant repetits, tenen poca credibilitat i cap originalitat. Repasseu el bloc d’en Gordillo i trobareu autèntiques “perles”. Només el PSC té aparell? Algú s’atreveix a repassar hemeroteques a la recerca d’electes que han deixat el seu càrrec a mig mandat? Fem un concurs de frases tretes de context? De nou un debat per polítics i periodistes. Tot plegat, com deia l’altre deia, atacat de síndrome pre-electoral.

Els ciutadans, molt més pragmàtics, ja diuen el que esperen del futur alcalde de Barcelona. Interessant article a El Periódico d’avui: “Barcelona en veu alta. Els ciutadans demanen solucions al nou alcalde”.

La llista de demandes, com és habitual, llarga i ben diversa. Personatges famosos i ciutadans dits “anònims”. Seguretat, millores del transport públic, habitatge, escoles bressol, lluita contra l’incivisme, promoció exterior de la ciutat, atenció als veïns, aparcament, la gestió del Prat, .... Un bon menú pel nou alcalde.

La meva opinió, ben personal, és que en Jordi Hereu ho farà molt bé. Molta sort, Jordi!

Bialet Massé, cien años después

De bon matí, en Manuel Cuyàs, m’informa de la projecció a l’Argentina d’un documental titulat: Bialet Massé, cien años después.

En Joan Bialet Massé, que va néixer a Mataró l’any 1846, va emigrar l’any 1873 a l’Argentina on va desenvolupar una intensa vida professional, empresarial i política. Existeix, a la província argentina de Córdoba, un poble que porta el seu nom. L’any 1904 el govern argentí el comissiona per a fer un estudi sobre els obrers i les seves condicions laborals.

Aquest estudi és el que dona origen al documental actual. Demolidors els comentaris que fa Osvaldo Bayer, en un article al diari País Mapuche, sobre la comparació entre l’Argentina de Massé i l’Argentina actual. Una frase com a resum: Nada que ver con las palabras del Himno Nacional: “Ved en trono a la noble igualdad. Libertad, libertad, libertad”.

El que, potser, ignora Bayer és que l’autor de la música de l’himne argentí va ser un altre mataroní: Blai Parera.

Matí institucional

Aquest matí ha estat dedicat a les relacions institucionals. A primera hora visita al Parlament de Catalunya per signar, amb el president Ernest Benach, el conveni per portar a Mataró l’exposició sobre els 25 anys del Parlament de Catalunya. El president em va parlar d’aquesta exposició, tot anant a ofici, durant la seva visita a Mataró amb motiu de Les Santes de l’any 2004. Li vaig manifestar el meu interès per a que aquesta exposició, en la seva versió itinerant, pogués venir a Mataró. En va prendre nota i avui hem signat el conveni. L’exposició s’inaugurarà el dia 12 de setembre, forma part del programa d’actes de la Diada Nacional de Catalunya, i s’instal·larà a les sales de Can Palauet i del Museu.

Aprofito la ocasió per agrair al president, reconegut casteller, el seu interès i atenció per l’accident de la diada de Les Santes i pel condol que va fer arribar a la colla i a la família de la Mariona. Com no podia ser d’altra manera acabem parlant de Sant Fèlix. El president em diu que s’arribarà durant el matí. Després de veure les notícies de com han anat les coses a Vilafranca: quina enveja. president!

A mig matí visita institucional del conseller Xavier Sabaté. Reunió de treball per avaluar els programes en els que participa el Departament de Governació de la Generalitat i visita a les obres de l’escola bressol de la Via Europa. Aquesta escola bressol, que es construeix conjuntament amb una nova escola d’Educació Infantil i Primària, ha estat subvencionada pel Pla únic d’obres i serveis (PUOSC) amb 354.853 €.

Foto Capgros.com

Síndrome pre-electoral

Si durant mesos la política catalana va estar afectada per l’efecte Estatut, les darreres setmanes el síndrome preelectoral l’està condicionat de manera determinant.

Les eleccions del novembre seran la darrera conseqüència política de la discussió estatutària. Ja vaig dir fa mesos que el president Maragall era qui més arriscava en tot el procés de l’Estatut i ara s’està demostrant. Per un costat, Maragall, va aconseguir, malgrat la complexa escena parlamentària catalana, el seu objectiu d’un nou Estatut per Catalunya. I precisament aquesta complexitat, i el desgast polític que li va comportar, el va decidir a posar punt i final a la seva trajectòria com a president de la Generalitat.

Tot el que ha passat des de la sortida d’ERC del govern i l’anunci d’eleccions al parlament de Catalunya cal llegir-ho en clau preelectoral. Polèmiques i picabaralles que s’han d’interpretar en aquesta clau preelectoral. També alguna sortida de to, d’en Pujol i d’en Maragall, han tingut un fort component personalista propi dels animals polítics que són. La resta dins del guió més suat. Declaracions i contradeclaracions. I tu, encara més! Buscar el fetge del contrincant per a deixar-lo sense aire.

Deia l’altre deia que m’estranyava el fet que la polèmica sobre el vot dels immigrants pràcticament només s’havia produït a Catalunya. Una bona prova del síndrome preelectoral que ens afecta.

Malgrat tot, cada dia que passa, l’escenari polític –al contrari del que pugui semblar- s’anirà clarificant. Els partits ajustaran les seves estratègies i començaran a diferenciar el seus perfils. Es produeixen els reajustaments necessaris i es focalitzen els discursos. Diguem que s’acaba la fase de tempteig i entrem en els rounds decisius. Tot plegat, i fins aquí, gairebé de manual.

El problema, per tant, no es troba en el que fan els polítics sinó en la percepció que en tenen els ciutadans i en el moment en el que ens trobem. Esgotada la ciutadania per un procés de redacció i aprovació de l’Estatut que ha estat llarg, dens i poc engrescador, ara li demanem que faci un sobreesforç d’atenció per les eleccions autonòmiques. O els partits polítics fan un autèntic esforç per parlar d’allò que interessa als ciutadans o la participació en les properes eleccions pot ser molt limitada.

Per això es fa necessari que les ofertes electorals siguin clares i ben definides. Qui cregui que en aquestes eleccions han de prevaldre les qüestions identitàries que ho expliqui així. Pel contrari els que creiem que el més important són els problemes reals de la gent, ho hem d’explicitar sense cap mania. Ens equivocaríem al PSC si caiguéssim en les trampes identitàries. No és el nostre discurs ni la prioritat del nostre electorat. El marc identitari de Catalunya està fixat en l'Estatut votat majoritàriament pels catalans i catalanes.

Nosaltres hem de parlar del que sabem, de les coses per les que la gent confia en els socialistes. El risc és evident, però vell i conegut. Tornaran a qüestionar el nostre catalanisme. De la mateixa manera que ho varen fer quan els candidats del PSC es deien Raventós, Obiols, Nadal o Maragall. Ni més ni menys, com sempre. O sigui que nosaltres a lo nostre, que els que ens importen són els ciutadans i ciutadanes de Catalunya.

Antoni Sors, la passió per la muntanya

Foto FEEC

Aquesta tarda hem inaugurat un monument en homenatge i record a l’Antoni Sors. Es troba situat a la placeta que porta el nom del desaparegut alpinista al Parc Central de Mataró.

L’arquitecte municipal Dolors Periel ha dissenyat un senzill monument que, en acer corten, reprodueix la silueta de la muntanya més alta del planeta. A terra, sobre una placa d’acer s’han escrit unes frases del propi Sors. Són un fragment de les dues llargues cartes que va escriure als companys de l’Agrupació Científico Excursionista de Mataró i que van ser publicades a “Cingles”, el butlletí de l’entitat.

La primera des del camp III a 6.500 metres d’alçada, datada del 17 d’agost: La segona, de data 23 de setembre, la va escriure després de fer cim i tornar a Catalunya, durant les llargues sessions en la càmera de descompressió on es recuperava de l’alçada.

“Les muntanyes són unes deeses capricioses que als alpinistes ens oposen barreres com el vent o la neu i altres vegades es queden per sempre amb els millors dels muntanyencs”

En Sors no era especialment afeccionat a escriure i aquestes dues cartes són dels pocs escrits que es conserven del muntanyenc mort al Lhotse Shar l’any 1987. La seva vida va ser una gran passió per la muntanya.

Aquest capvespre ens hem aplegat un grapat d’amics d’en Toni Sors. L’alcalde de Sant Vicenç de Montalt, en Lluís Bisbal, que ha vingut acompanyat del gegantó que reprodueix la figura d’en Sors. I molts dels companys de l’Agrupació que el varen conèixer de molt jove. És coneguda l’anècdota d’en Sors preguntant a un policia local on era el local dels Científics el primer dia que va posar els peus en la vella baluerna del Cercle Catòlic a la Riera.

Amb aquest monument, la ciutat salda el deute que tenia amb la figura de l’Antoni Sors i ho hem fet precisament avui, un 28 d’agost, vint-i-un anys després que a l’Everest onegés un petit banderí de l’Agrupació Científico Excursionista de Mataró. Una fita per l’esport de Mataró només igualada amb l’ascens al Lhotse Shar, tres anys després de la tragèdia que va costar la vida a en Sors, l’Escalera, en Porras i en Quiñones.

Criteri i solvència

Quatre de set amb agulla de la diada de Sant Jordi

Foto Conxi Duro

Cap de setmana de castells. Ahir a la festa de Les Santes-Escorxador. Aquest matí a Igualada. Actuació dels Capgrossos de Mataró que tornaven a tirar castells després de la diada de Les Santes. A ningú se li escapa l’emoció amb que han estat rebuts a plaça. L’aplaudiment d’ahir, davant l’Escorxador, i el d’avui a la plaça de la Creu d’Igualada, han estat dels que posen la pell de gallina. Intensos, sincers i plens de sentiment. Emotives paraules dels Moixiganguers d’Igualada que s’agraeixen profundament. Significativa presència del conseller de cultura, Ferran Mascarell, al balcó de l’arxiu comarcal d’Igualada.

Després, els Capgrossos han fet les coses com saben fer-les. Amb criteri i amb solvència. Castells de set perquè és el que s’havia decidit. Tota la gamma de castells de set. Ahir, tres de set, quatre de set amb l’agulla, quatre de set, pilar de cinc. Avui, cinc de set, torre de set, quatre de set amb l’agulla i vano de cinc. La canalla, enxaneta i aixecadora, amb casc.

Aliens a l’expectació que aixecaven entre els mitjans de comunicació. La colla concentrada, pendents com mai els uns dels altres. Pinyes silencioses que les paraules sobraven. Sons de gralles que volien trencar tants dies de silenci i de dolor. Sons de gralles com revolta contra la fatalitat i a favor de la vida. Jornades importants, on s’ha demostrat que el més important no és quin castell es fa sinó com es fa. Criteri i solvència deia abans. I un sentiment de colla, de gent que viu intensament el que fa i que sap que depèn dels altres, de l’esforç i del treball col·lectiu per assolir l’objectiu.

Avui, al marxar de la plaça d’Igualada, la tristor no s’havia esvaït, que ens acompanyarà durant molt de temps. Però un nou sentiment s’anava obrint camí. S’ha fet el que s’havia de fer. Plantar-se a plaça i aixecar castells. I ho tornaré a repetir, amb criteri i solvència.

Demà llegirem les cròniques dels periodistes que hi entenen. Espero que parlin de castells. D’altres coses ja n’han parlat massa altres periodistes. Indocumentats i insolvents. Esclaus del morbo i enemics del rigor informatiu. En mitjans que mai han dedicat una línia als castells i ara han fet l’agost a partir d’una fatalitat.

Polèmica i blocs

Foto El País
Faig un repàs del seguiment que en la glogesfera s’ha fet de la polèmica sobre el vot dels immigrants. Segurament les dates en les que ens trobem fa que un tema, que en qualsevol altra època de l’any donaria molt de joc a les opinions, passi bastant desapercebut.

D’entrada els dos blocs que tinc com a referència, i que faig servir per accedir a la resta dels blocs, pràcticament ni en parlen. Em refereixo als blocs d’en Ramon Bassas i d’en Saül Gordillo.

El mataroní porta tot l’agost en la publicació d’una mena de “canon Bassas”, fent un repàs de les seves lectures d’estiu i molt allunyat de l’actualitat política.

El de Calella, després de molts dies de vacances blocaires, tampoc en parla massa en la seva reentreé. Només una referència al trasllat, no comunicat a la Generalitat, d’un grup d’immigrants des de les Canàries fins Barcelona i una referència a la picabaralla dialèctica entre el regidor d’ERC a Manlleu, Jordi Casals, i l’Andreu Espasa, historiador.

El comentari de l’Espasa és l’únic que trobo de l’entorn d’ICV, cosa estranya donat que aquest que és un tema que els acostuma a interessar especialment.

Rebusco en la blogesfera socialista i trobo poca cosa. Un llarg post de Josep Burgaya, regidor socialista a l’ajuntament de Vic, un altre post de l’Albert Balada de Lleida i un de l’Albert Fauria d’Arbúcies. No podia faltar el comentari d’en Jordi Pedret, titulat “més lluny pel bon camí” i que té l’encert d’incloure el text complert de la proposta presentada al Congrés pels grups socialista i ecosocialista.

Per la banda d’ERC destaco un parell de post del president del Parlament, Ernest Benach, en la seva web oficial. I el d’en Joan Puigcercós, de consum estrictament intern, en la seva línia dels darrers dies i capficat en fer-nos oblidar el recolzament majoritari dels catalans a l’Estatut.

Els blocs convergents en la més estricta ortodòxia. En destaco els de dos maresmencs. La Montserrat Candini i en Joaquim Fernàndez.

No trobo res entre els pocs blocs dels del PP.

De moment, l'anunci de la vicepresidenta del govern, pot servir per calmar els ànims i recomençar el debat sobre el tema del vot dels immigrants. Debat que caldria fer amb tranquilitat, sense demagogies i electoralisme, i escoltant l'opinio dels alcaldes que han estat els grans ausents de la polèmica actual.

Preguntes induïdes que no necessiten resposta

Foto El País

La notícia a El Punt Maresme d’avui: El gest –la retirada de l’estàtua eqüestre del dictador Francisco Franco del pati de l’Acadèmia General Militar de Saragossa- va ser criticat pel PP que, a través del seu secretari d’economia, Miguel Arias Cañete, va lamentar que l’acció formi part d’una estratègia “per acontentar els electors radicals d’esquerra”.

La pregunta induïda: ¿a quins electors vol acontentar el PP amb el manteniment de les estàtues de Franco?

Foto El País

També a El Punt Maresme: Quatre dies abans que la Diputació Permanent de les Corts Valencianes tracte com a punt únic la greu situació de sequera que afecta el País Valencià, vora un centenar d'alcaldes socialistes han acordat una sèrie de mesures encarrilades a l'estalvi d'aigua, respecte al que han qualificat d'incapacitat de reacció del govern Camps en vista d'aquesta circumstància, que preocupa llauradors, ramaders i consumidors en general.

La pregunta: culpable la ministra Narbona?

De la formiga i la cigala

Il·lustració Jean-Jacques Grandville

Com a la faula de Jean de la Fontaine, el treball constant acaba donant fruits. Les llargues hores de despatx, de reunions, les trucades per telèfon, les cartes, els correus electrònics, o sigui tot allò que ocupa la part més important de les jornades de treball, acaben donant els resultats esperats. Cal constància i perseverança. I al final, mentre la cigala que s’ha passat els dies cantant i ballant no té res a presentar, la formiga pot veure el fruit del seu treball.

Passa, però, que a vegades les estacions s’alteren i el treball de l’hivern permet gaudir a l’estiu. I aquest estiu ens ha passat una mica això. Unes quantes coses, en les havíem estat treballant tot l’hivern, es fa realitat just a l’estiu.

Coses tan importants com el nou Parc de Bombers de Mataró. L’inici de les obres ja és una realitat i per la primavera tindrem parc nou. Just un any en el que els bombers de Mataró tindran moltes coses a celebrar.

La quantitat de feina feta en temes de Salut només s’explica pel treball incansable de la consellera Geli. La seva aposta, decidida i des del primer dia, per treballar conjuntament amb els ajuntaments permet visualitzar un conjunt d’actuacions molt considerable i importants: Salut mental, Agència de Salut comunitària, Transport Sanitari, Salut i Noves Tecnologies, Govern Territorial de Salut.

Discretes reunions amb les parts implicades han servit per a que la restauració Santa Maria estigui inclosa en el conveni signat entre el Departament de Cultura i l’església catòlica. Ara caldrà concretar les aportacions que falten i executar les obres.

Igualment laborioses han estat les negociacions per a aconseguir l’acord que, el dia 27 de juliol, es va signar entre el Departament de Política Territorial i Obres Públiques amb l’AMTU. Amb aquest acord el transport públic de les nostres localitats quedarà inclòs en l’acord marc de finançament que ara ja tenen els ajuntaments de l’àmbit metropolità.

A la residència Sant Josep no cal fer obres, només calia tancar l’acord amb el Departament de Benestar i Família per posar en marxa, pel setembre, un nou servei d’hospital de dia.

No només amb la Generalitat la tasca de formiga ha donat resultat. També amb l’administració de l’estat. La prova són els nous trens Civia i la instal·lació dels ascensors a l’estació de Renfe. Es soluciona un greuge històric i un nyap monumental i es dona resposta, i d’ells és fonamentalment el mèrit, a la demanda del GIMM.

No és tracta de cap faula però, com a exemple, serveix. I com a estímul per a seguir treballant també!

Polèmica estèril

Foto El País.es

Dues polèmiques centren l’actualitat política catalana: el vot dels immigrants i les crítiques de Jordi Pujol a un part de la jerarquia eclesiàstica catalana. Són polèmiques de calat i projecció ben diferents. Avui escriure sobre la primera que em sembla molt més important i transcendent.

Sobre el vot dels immigrants recomano llegir dos articles publicats avui a la premsa diària catalana. El primer d’en Josep Maria Terricabres que aprofundeix conceptualment sobre drets i deures. M’agrada la diferenciació que fa entre drets socials i drets polítics. L’educació i la sanitat són drets inalienables a la pròpia condició humana i tothom ha de poder accedir al marge del que posi en el seu document d’identificació. Qualitat i universalitat han de ser les característiques bàsiques d’aquests drets socials. En una altra esfera cal situar els drets polítics, que comporten ineludiblement una sèrie d’obligacions derivades de l’acceptació del sistema democràtic i que són irrenunciables: la igualtat de gèneres, la laïcitat institucional i la llibertat individual. No s’arriba al dret de vot pel sol fet de pagar impostos sinó per la voluntat de ser ciutadans i ciutadanes i de respectar i compartir les normes de convivència bàsiques d'una societat. Paguem impostos i votem perquè som ciutadans, no som ciutadans només pel fet de votar o pagar impostos.

El segon article el firma en Francesc-Marc Álvaro a La Vanguardia. Fa una excel·lent aproximació al tema trencant algun dels tòpics que aquests dies utilitzen els polemitzadors. D’entrada s’agraeix que situí el tema a ran de terra o sigui a nivell municipal. És en els pobles i els barris de les ciutats on es viu, en primera línia, la complexitat del fenomen migratori i recau en el sentit comú dels electes locals fer caps i mànegues per a evitar que es trenqui el més preuat dels valors: la convivència. Desmunta el periodista certes teories sobre el destí final –partits de dreta o d’esquerra- del possible vot dels immigrants i reclama que no es subverteixi el principi d’una persona, un vot. En definitiva qui vota són els ciutadans i ciutadanes i no els col·lectius.

Paradoxalment, una qüestió que hauria de ser tema de debat polític a nivell espanyol, només ha aixecat polèmica –i quina polèmica més barroera i electoralista- a Catalunya. Les declaracions d’en Josep Antoni Duran i Lleida, que avui intenta explicar-se en La Vanguardia- tenen una part important de culpa d’aquesta estèril i desgraciada polèmica que de res servirà a la convivència i la cohesió social del país.

Notícies, si més no, curioses

Durant l’agost els diaris adopten aquest format tipus quadernet d’estiu. La manca de notícies o l’estat anímic dels possibles lectors, deu recomanar a les redaccions per omplir el diari de notícies, si més no, curioses. Llegint els diaris d’avui en trobo algunes de ben sucoses.

El Periódico explica el retorn, per part d’un escamot independentista gracienc que l’havia “segrestada”, de la bandera de Barcelona. Curiosa manera de donar protagonisme a alguns.

No us perdeu l’article, també a El Periódico, de l’Alfred Rodríguez Picó titulat “El temps i la música”. Almenys és refrescant.

Si us agraden les “mates” podeu seguir les peripècies d’en Grigori Perelman i la seva renúncia a recollir la medalla Fields. Especialment recomanable l’article d’en Gonzalo Aragonés a La Vanguardia.

De la política internacional a destacar la polèmica sobre un partit de críquet que segons el corresponsal a Londres de La Vanguardia “azuza la guerra de civilizaciones”. Compte que aquestes coses acaben embolicant-se de debò.

No us penseu que les notícies “curioses” són exclusives només dels diaris d’abast nacional. També a la premsa comarcal hi per sucar-hi pa. Llegiu sinó, la notícia apareguda a El Punt sobre un voltor perdut a Badalona.

I pels fans de Tom i Jerry la notícia de la censura, per part del canal britànic Boomerang, de les escenes on els populars personatges surten fumant. De les trompades, explosions i altres peripècies, sembla que la censura no diu res.

Informar no informen massa però serveixen per passar l'estona. Una mica com passa amb el “tinto de verano” o la “clara” que, diuen, treuen la set.