Foto Vicenç Arís
Dijous ens va deixar en Vicenç Arís. Home afable, muntanyenc, inquiet. El podies trobar en qualsevol indret: Riera amunt, pels voltants de Mataró o en qualsevol muntanya del Pirineu. Recordo haver-me'l trobat pels camins de la Pica d'Estats, punjant els Vallivierna, al bell mig de la gelera de l'Aneto. En Manuel Cusachs, que el coneixia bé, en fa un bonic article al Capgros.com. El divendres al seu funeral, mentre els Diatònics de la UEC tocaven la popular "Cordada" de l'Elisard Sala i en Josep Punsola, vaig enrecordar-me del poema d'en Josep Carner: Sota el faig
Enmig de la boira que munta
l’estiu sospira: Me’n vaig,
i a penes rosseja una punta
de la brancada del faig.
El sòcol nuós d’una soca
em dóna pau i secret;
em sento segur com la roca,
de tota angoixa distret.
Creguts que he finat en mon lleure,
sense témer engany ni dol,
tranquil, el tudó baixa a beure
i em rasa el peu l‘esquirol.
I sona com tota allunyada
—formes, colors s’han perdut—
la font en la sorda cantada
de l‘absoluta solitud.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada