I fou “sí”

Foto Quico Melero
Durant mesos hem sentit parlat de Catalunya a molta gent. Alguns amb molt poca autoritat i amb massa fatxenderia. Ahir tocava parlar als catalans i a les catalanes. I ho varem fer clarament i a les urnes. Ni Estatut tutelat per ETA, ni estatuet. Estatut amb totes les conseqüències. Vaig avisar que el PP intentaria apoderar-se de tot el vot del “no” i de fins i tot del no “vot”. Dit i fet. Els hi va faltar temps per atribuir-se tot el vot negatiu i tota l’abstenció. Un partit demana el vot negatiu i després s’apunta l’abstenció i a sobre ho celebra. Si no fos perquè el PP ha deixat de sorprendre a ningú, no ens ho podríem creure. Per acabar-ho d’adobar surt en Rajoy i diu que aquest Estatut és el que ha estat aprovat per menys gent. Com a gallec hauria de recordar que l’estatut de Galícia va ser votat per menys del 30%. La baixa participació en aquest referèndum ha de preocupar tots els partits i sobretot a tots els polítics. Quelcom no funciona quan la meitat dels catalans i catalanes es queden sense anar a votar en la consulta més important dels darrers anys. En Ramon Bassas en parla al seu bloc. Sense que serveixi ni d’excusa ni de consol, com que s’ha comparat la participació d’ahir amb la del referèndum del 1979, seria convenient tenir en compte que aquell referèndum es va fer en dia laborable, amb quatre hores pagades per anar a votar, un dia plujós i en plena transició política. Teníem ja llibertat, s’havia produït l’amnistia i votàvem l’Estatut d’Autonomia. La participació va ser deu punts per sobre de la d'ahir. Penso que cal tenir-ho en compte amb l’espectacle que tots plegats hem donat durant aquests dos anys de tramitació de l’Estatut.
Tots els partits han de reflexionar sobre els resultats d’ahir, però especialment els del front del “no”. El PP hauria de reflexionar profundament sobre el resultat. Autoenganyar-se amb l’abstenció no desligitima l’Estatut i molt menys impedeix el seu desplegament. Amenaçar amb portar-lo al Tribunal Constitucional pot obrir una fractura insalvable, durant molts anys, amb el poble de Catalunya. Molt em temo que, en l’espiral que s’han situat els populars, compliran la seva amenaça per intentar justificar la patacada electoral d’ahir.
Pitjor, però, ho té Esquerra. Els electors, el seu electorat, no li ha perdonat tants dubtes i tant tacticisme i el càstig d’ahir és dels que fa mal de debò. Segurament han llençat per l’aigüera la feina de molts anys i ara els hi caldrà, per enèsima vegada, recomençar el seu projecte polític.
També el PSC haurà de reflexionar. Malgrat el bon resultat obtingut no hem aconseguit mobilitzar una part del nostre electorat i davant les eleccions d’aquesta tardor al Parlament de Catalunya serà vital que això no es repeteixi.
Però la feina més important i immediata ha de ser desenvolupar ràpidament l’Estatut. Que la ciutadania pugui palpar, en poc temps, que el text aprovat ahir és útil pels interessos generals del país. Que les polítiques que se’n derivin serveixin per resoldre els problemes dels catalans i catalanes. Si som capaços de fer-ho, de l’abstenció no se’n recordarà ningú. Bé ningú, tampoc. Els del PP donaran la llauna durant bastant temps. Fins que es converteixin al nou estatut. Aleshores seran els seus màxims defensors. Quan això passi els catalans i catalanes estarem dissenyant un nou projecte polític per Catalunya. Perquè aquest Estatut tampoc serà etern.