L’home i el compromís

Foto Quico Melero
L’anunci del president Maragall de no presentar-se a les eleccions de la tardor al Parlament de Catalunya m’agafa fora de Catalunya. Segueixo com puc els aconteixements polítics i ahir no em vaig atrevir a escriure-hi res sobre el tema. Volia llegir, ja que no havia pogut escoltar ni veure, les paraules del president. I volia fer-ho abans d’escoltar o llegir cap article o comentari. Per tant la meva reflexió d’avui la faig, de manera volguda, únicament amb el text del discurs del president al davant.
El llegeixo amb calma, amb el bolígraf a la mà per anar subratllant les idees bases i les frases més importants. Em sembla un bon discurs. Ple de lucidesa i sobretot de determinació. De saber molt bé que, com deia aquest matí l’Antoni Bassas, la història estava passant per davant nostre. Diu el president que marxa després d’haver acomplert els objectius, que diumenge farà vuit anys, es va marcar a la torre de Collserola. Crec que ho pot fer convençut de dir la veritat. Malgrat els errors possibles, malgrat haver governat Catalunya escassament dos anys i mig, malgrat l’enorme soroll mediàtic que la gestió del tripartit ha generat, malgrat haver estat objecte d’una enorme pressió política, Maragall ha aconseguit tres fites polítiques d’una transcendència fonamental pel futur del país. La primera trencar amb el monopoli i el segrest que el pujolisme havia fet de Catalunya. L’Estatut, el que he anomenat públicament Estatut Maragall, trenca definitivament el miratge del pal de paller que Convergència s’atorgava. Un partit no nacionalista, el PSC, i ho reconeixia públicament el president ha estat determinant en la consecució d’un nou Estatut per Catalunya. La segona fita és el propi Estatut que ens permetrà, una vegada desenvolupat, tenir els nivells d’autogovern mes alts de la història catalana dels darrers segles. Ara tenim l’eina, el marc estatutari, i només cal omplir-lo d’acció i de gestió política. S’han acabat els victimismes i comença l’hora de governar. I no serà indiferent quin govern hi faci, com s’ha demostrat, sobretot amb les polítiques socials, en aquests dos anys i mig del govern catalanista i d’esquerres. La tercera fita té a veure amb l’encaix polític de Catalunya amb Espanya. I d’Espanya amb ella mateixa. El pas donat, amb l’aprovació de l’Estatut, es demostrarà d’una importància fonamental pel projecte de l’Espanya plural del president Zapatero. El PP ho sap i per això ha fet de Zapatero el seu objectiu polític principal. Però el que els espanta no és en Zapatero, són les idees polítiques d’aquest respecte a Espanya. I per tant faran tot el possible per parar l’Estatut. Bé sigui al Tribunal Constitucional, bé sigui modificant l’Estatut si mai les majories parlamentàries li ho permeten. Al marge del que hagi decidit, lliure i sobiranament el poble de Catalunya. Perquè saben que darrera Catalunya hi aniran tots els pobles d’Espanya.
“Hem fet el que havíem de fer –deia ahir el president Maragall- he complert els meus objectius, els he complert com a persona i els hem complert com a partit i els hem complert com a govern”.
Gràcies president.