Dues polèmiques centren l’actualitat política catalana: el vot dels immigrants i les crítiques de Jordi Pujol a un part de la jerarquia eclesiàstica catalana. Són polèmiques de calat i projecció ben diferents. Avui escriure sobre la primera que em sembla molt més important i transcendent.
Sobre el vot dels immigrants recomano llegir dos articles publicats avui a la premsa diària catalana. El primer d’en Josep Maria Terricabres que aprofundeix conceptualment sobre drets i deures. M’agrada la diferenciació que fa entre drets socials i drets polítics. L’educació i la sanitat són drets inalienables a la pròpia condició humana i tothom ha de poder accedir al marge del que posi en el seu document d’identificació. Qualitat i universalitat han de ser les característiques bàsiques d’aquests drets socials. En una altra esfera cal situar els drets polítics, que comporten ineludiblement una sèrie d’obligacions derivades de l’acceptació del sistema democràtic i que són irrenunciables: la igualtat de gèneres, la laïcitat institucional i la llibertat individual. No s’arriba al dret de vot pel sol fet de pagar impostos sinó per la voluntat de ser ciutadans i ciutadanes i de respectar i compartir les normes de convivència bàsiques d'una societat. Paguem impostos i votem perquè som ciutadans, no som ciutadans només pel fet de votar o pagar impostos.
El segon article el firma en Francesc-Marc Álvaro a La Vanguardia. Fa una excel·lent aproximació al tema trencant algun dels tòpics que aquests dies utilitzen els polemitzadors. D’entrada s’agraeix que situí el tema a ran de terra o sigui a nivell municipal. És en els pobles i els barris de les ciutats on es viu, en primera línia, la complexitat del fenomen migratori i recau en el sentit comú dels electes locals fer caps i mànegues per a evitar que es trenqui el més preuat dels valors: la convivència. Desmunta el periodista certes teories sobre el destí final –partits de dreta o d’esquerra- del possible vot dels immigrants i reclama que no es subverteixi el principi d’una persona, un vot. En definitiva qui vota són els ciutadans i ciutadanes i no els col·lectius.
Paradoxalment, una qüestió que hauria de ser tema de debat polític a nivell espanyol, només ha aixecat polèmica –i quina polèmica més barroera i electoralista- a Catalunya. Les declaracions d’en Josep Antoni Duran i Lleida, que avui intenta explicar-se en La Vanguardia- tenen una part important de culpa d’aquesta estèril i desgraciada polèmica que de res servirà a la convivència i la cohesió social del país.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada