Síndrome pre-electoral

Si durant mesos la política catalana va estar afectada per l’efecte Estatut, les darreres setmanes el síndrome preelectoral l’està condicionat de manera determinant.

Les eleccions del novembre seran la darrera conseqüència política de la discussió estatutària. Ja vaig dir fa mesos que el president Maragall era qui més arriscava en tot el procés de l’Estatut i ara s’està demostrant. Per un costat, Maragall, va aconseguir, malgrat la complexa escena parlamentària catalana, el seu objectiu d’un nou Estatut per Catalunya. I precisament aquesta complexitat, i el desgast polític que li va comportar, el va decidir a posar punt i final a la seva trajectòria com a president de la Generalitat.

Tot el que ha passat des de la sortida d’ERC del govern i l’anunci d’eleccions al parlament de Catalunya cal llegir-ho en clau preelectoral. Polèmiques i picabaralles que s’han d’interpretar en aquesta clau preelectoral. També alguna sortida de to, d’en Pujol i d’en Maragall, han tingut un fort component personalista propi dels animals polítics que són. La resta dins del guió més suat. Declaracions i contradeclaracions. I tu, encara més! Buscar el fetge del contrincant per a deixar-lo sense aire.

Deia l’altre deia que m’estranyava el fet que la polèmica sobre el vot dels immigrants pràcticament només s’havia produït a Catalunya. Una bona prova del síndrome preelectoral que ens afecta.

Malgrat tot, cada dia que passa, l’escenari polític –al contrari del que pugui semblar- s’anirà clarificant. Els partits ajustaran les seves estratègies i començaran a diferenciar el seus perfils. Es produeixen els reajustaments necessaris i es focalitzen els discursos. Diguem que s’acaba la fase de tempteig i entrem en els rounds decisius. Tot plegat, i fins aquí, gairebé de manual.

El problema, per tant, no es troba en el que fan els polítics sinó en la percepció que en tenen els ciutadans i en el moment en el que ens trobem. Esgotada la ciutadania per un procés de redacció i aprovació de l’Estatut que ha estat llarg, dens i poc engrescador, ara li demanem que faci un sobreesforç d’atenció per les eleccions autonòmiques. O els partits polítics fan un autèntic esforç per parlar d’allò que interessa als ciutadans o la participació en les properes eleccions pot ser molt limitada.

Per això es fa necessari que les ofertes electorals siguin clares i ben definides. Qui cregui que en aquestes eleccions han de prevaldre les qüestions identitàries que ho expliqui així. Pel contrari els que creiem que el més important són els problemes reals de la gent, ho hem d’explicitar sense cap mania. Ens equivocaríem al PSC si caiguéssim en les trampes identitàries. No és el nostre discurs ni la prioritat del nostre electorat. El marc identitari de Catalunya està fixat en l'Estatut votat majoritàriament pels catalans i catalanes.

Nosaltres hem de parlar del que sabem, de les coses per les que la gent confia en els socialistes. El risc és evident, però vell i conegut. Tornaran a qüestionar el nostre catalanisme. De la mateixa manera que ho varen fer quan els candidats del PSC es deien Raventós, Obiols, Nadal o Maragall. Ni més ni menys, com sempre. O sigui que nosaltres a lo nostre, que els que ens importen són els ciutadans i ciutadanes de Catalunya.