Foto Elpais.com
D'entrada impressiona trobar-se els cos de guàrdia dels mossos format. Encara que sigui amb copalta i espardenyes no deixa de ser una guàrdia formada. Pujo les escales amb en Patxi López i l’Anna Pagans. En Patxi comenta, com qui no vol la cosa: vengo a aprender.
Em situen al costat esquerre del Saló de Sant Jordi, just sota el mural de la batalla de Las Navas de Tolosa. Voltat d’alcaldes (i alguna alcaldessa que arriba justíssima). Les brometes habituals entre els que ens sabem lliures de sospita de ser al govern o al sotogovern.
Saludo uns quants diputats i diputades del PSC. A la Montserrat Capdevila encara no l’havia pogut felicitar. Trobo la Carme Sanmiguel, repasso algun tema pendent amb la Consol Prados.
Per la pantalla gegant de televisió que tenim al davant anem seguint com entra la gent a Palau. Arriba el president Maragall, arriba el president Montilla i, a corre-cuita, arriba el president Pujol.
Comença la sessió amb un bon discurs d’en Pasqual Maragall. En el seu estil habitual. Ha estat un gran president. Valent i generós i l’Estatut és el seu llegat. Un llarg aplaudiment clouen les seves paraules. La sensació de tancar una etapa decisiva de la història de Catalunya.
El president Benach llegeix el reial decret de nomenament. En Montilla promet el càrrec i en Maragall l’imposa la medalla de president. Discurs mesurat, més emotiu del que m’esperava, reafirmant les idees del discurs d’investidura. A l’hora dels aplaudiments em pregunto si alguns de Convergència no tenen mans. El “ciudadano” Rivera s’ho mira hieràtic en la seva immensa solitud.
El cor de cambra del Palau de la Música canta Els Segadors i els demés fem el que podem per no desafinar.
Refrigeri al pati dels Tarongers. Petita decepció, en clau molt mataronina, al comprovar que no el serveixen els de can Miracle. Hora de saludar a tort i dret. Consellers que tornaran a ser consellers, consellers que ja són ex-consellers, ex-consellers que continuaran essent ex-consellers, ex-consellers que seran consellers, ..., alcaldes, disputats, periodistes, polítics diversos, alts funcionaris, ... Avui semblava que hi era tothom.
Un dia històric, del que si voleu una crònica més formal llegiu els diaris. Avui estic massa content per a ser excessivament correcte.
Em situen al costat esquerre del Saló de Sant Jordi, just sota el mural de la batalla de Las Navas de Tolosa. Voltat d’alcaldes (i alguna alcaldessa que arriba justíssima). Les brometes habituals entre els que ens sabem lliures de sospita de ser al govern o al sotogovern.
Saludo uns quants diputats i diputades del PSC. A la Montserrat Capdevila encara no l’havia pogut felicitar. Trobo la Carme Sanmiguel, repasso algun tema pendent amb la Consol Prados.
Per la pantalla gegant de televisió que tenim al davant anem seguint com entra la gent a Palau. Arriba el president Maragall, arriba el president Montilla i, a corre-cuita, arriba el president Pujol.
Comença la sessió amb un bon discurs d’en Pasqual Maragall. En el seu estil habitual. Ha estat un gran president. Valent i generós i l’Estatut és el seu llegat. Un llarg aplaudiment clouen les seves paraules. La sensació de tancar una etapa decisiva de la història de Catalunya.
El president Benach llegeix el reial decret de nomenament. En Montilla promet el càrrec i en Maragall l’imposa la medalla de president. Discurs mesurat, més emotiu del que m’esperava, reafirmant les idees del discurs d’investidura. A l’hora dels aplaudiments em pregunto si alguns de Convergència no tenen mans. El “ciudadano” Rivera s’ho mira hieràtic en la seva immensa solitud.
El cor de cambra del Palau de la Música canta Els Segadors i els demés fem el que podem per no desafinar.
Refrigeri al pati dels Tarongers. Petita decepció, en clau molt mataronina, al comprovar que no el serveixen els de can Miracle. Hora de saludar a tort i dret. Consellers que tornaran a ser consellers, consellers que ja són ex-consellers, ex-consellers que continuaran essent ex-consellers, ex-consellers que seran consellers, ..., alcaldes, disputats, periodistes, polítics diversos, alts funcionaris, ... Avui semblava que hi era tothom.
Un dia històric, del que si voleu una crònica més formal llegiu els diaris. Avui estic massa content per a ser excessivament correcte.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada