El dia prometia ser intens. Però d’una intensitat diferent. La visita del president Montilla a l’Hospital de Mataró, per gravar el missatge institucional de Cap d’Any, ha estat una bona manera d’acabar l’any per la nostra ciutat. Poc a poc, malgrat alguns que s’empenyen en veure el got sempre mig buit, comencem a deixar enrere aquell vell tòpic que Mataró només surt als mitjans quan hi ha una mala notícia. Ara el president de la Generalitat de Catalunya ha triat la nostra ciutat per a adreçar-se, i per primera vegada, als catalans i catalanes en unes dates tan significades. El president ha preferit, tal com diu Ramon Bassas en el seu bloc, els palaus de la gent als palaus presidencials. Tot un gest que sabem valorar i agrair. Al president i a la consellera Geli.
El matí, però, es va torçar amb les que han estat les dues notícies del dia i de les darreres setmanes. La mort de Saddam i l’atemptat de Madrid.
No m’agrada la pena de mort, em repugna profundament. Encara que l’ajusticiat hagi estat un assassí i un dictador. La condició humana, la democràcia ha d’estar per sobre d’aquestes circumstàncies i saber resoldre una situació tan complexa com tenir al expresident iraquià viu i presoner. Avui res és millor a l’Iraq i al món que ahir. Almenys així ho crec.
L’atemptat de Madrid posa fi a la treva d’ETA dels darrers mesos. Una molt mala notícia per Euskadi i per Espanya. I un tornar a començar. En la recerca definitiva de la pau i la convivència democràtica. És veritat que si hi ha violència no es pot negociar. Escoltant les declaracions de la majoria de representants dels partits polítics –llàstima que alguns segueixin empantanats en els plantejaments radicals i maximalistes- tothom vol deixar una porta oberta, tan petita com vulgueu, a la negociació, a reprendre el diàleg. Deixem pas a la intel·ligència com a única forma de superar l’atzucac. Primer cal que cessi tota forma de violència, després cal tornar a explorar els camins que poden portar a la pau. Amb respecte estricte a la llei i a l’estat de dret. Amb responsabilitat i sentit de la història. El president Zapatero ho va deixar ben clar: serà un procés llarg, dur i difícil. Després d’ahir, -i si desgraciadament es confirmen les dues morts- encara més llarg, més dur i més difícil. La democràcia serveix ha de servir, precisament per resoldre els conflictes difícils i complexes. A Espanya, a l’Iraq i arreu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada