Fa dies, des del moment de la bomba d’ETA a Barajas, que les paraules de Borges em corren pel cap. Va ser desaforada l’esperança? Hem caigut en una depressió excessiva?
Buscant les respostes he llegit molt aquests dies, he escoltat moltes opinions, he pensat força. Altres vegades he manifestat la meva dificultat per entendre les claus de l’anomenat problema basc. Em sembla que sóc massa mediterrani per entendre aquest conflicte. Un conflicte que es planteja en claus profundament espanyoles. De l’Espanya més profunda. Per un costat i un altre.
Primer, el per què?. Per què ETA ha dinamitat el procés? Perquè, com ha dit el conseller Imaz, només ETA és responsable del fracàs del procés. Em resisteixo a pensar que siguin tan il·lusos com per creure’s que amb un cop de puny damunt la taula podien accelerar les negociacions. Segurament caldrà esperar algun temps per saber exactament les raons. No seria la primera vegada que les divisions dins la banda han fet fracassar les negociacions. Si són certes les informacions aparegudes aquests dies en els diaris, Josu Ternera tindria seriosos problemes i el seu lideratge estaria molt qüestionat. Per aquí es podrien trobar algunes de les claus del que ha passat.
Segon, i ara què?. El president Zapatero és un home valent. Sap de la dificultat del procés, sap del risc polític que està corrent. Però com diu ell mateix: “también, para ésto, me eligieron los ciudadanos”. Qualsevol possibilitat de sortida negociada al terrorisme basc sembla impossible en aquesta legislatura. La bomba d’ETA ha fet molt més que destruir un aparcament i assassinar a dues persones innocents. Ha dinamitat qualsevol diàleg durant un temps. Perquè continuo pensant que cal trobar sortides polítiques al conflicte, sense deixar d’aplicar amb tot el rigor les lleis vigents i dins els estrictes límits de l’estat de dret. Caldrà, però, veure durant quan de temps s’ha invalidat el procés. I això dependrà també en part com es gestioni aquesta crisi.
A diferència de la ruptura del procés que va liderar José María Aznar, els partits democràtics bascos han estat contundents i han culpat amb unanimitat l’actitud dels terroristes i de les forces polítiques que els hi donen suport. Però, lamentablement i no és cap novetat, l’actitud del partit majoritari a l’oposició també ha estat diferent. Si aleshores els socialistes van donar suport al govern popular, ara els populars qüestionen de forma inequívocament electoralista el treball del govern socialista. Fins a extrems que incomoden a bastants militants i dirigents del mateix Partit Popular.
En els propers dies, segurament, ens jugarem una part de les possibilitats reals d’aconseguir la pau a Euskadi en un temps prudencial. Per això es fa necessària la unitat sense fissures dels demòcrates i l’aïllament polític i social dels terroristes. I la determinació que ha demostrat Rodríguez Zapatero: “estoy dispuesto a empeñar todo lo que sea necesario para que en Espanya no haya bombas”.
Buscant les respostes he llegit molt aquests dies, he escoltat moltes opinions, he pensat força. Altres vegades he manifestat la meva dificultat per entendre les claus de l’anomenat problema basc. Em sembla que sóc massa mediterrani per entendre aquest conflicte. Un conflicte que es planteja en claus profundament espanyoles. De l’Espanya més profunda. Per un costat i un altre.
Primer, el per què?. Per què ETA ha dinamitat el procés? Perquè, com ha dit el conseller Imaz, només ETA és responsable del fracàs del procés. Em resisteixo a pensar que siguin tan il·lusos com per creure’s que amb un cop de puny damunt la taula podien accelerar les negociacions. Segurament caldrà esperar algun temps per saber exactament les raons. No seria la primera vegada que les divisions dins la banda han fet fracassar les negociacions. Si són certes les informacions aparegudes aquests dies en els diaris, Josu Ternera tindria seriosos problemes i el seu lideratge estaria molt qüestionat. Per aquí es podrien trobar algunes de les claus del que ha passat.
Segon, i ara què?. El president Zapatero és un home valent. Sap de la dificultat del procés, sap del risc polític que està corrent. Però com diu ell mateix: “también, para ésto, me eligieron los ciudadanos”. Qualsevol possibilitat de sortida negociada al terrorisme basc sembla impossible en aquesta legislatura. La bomba d’ETA ha fet molt més que destruir un aparcament i assassinar a dues persones innocents. Ha dinamitat qualsevol diàleg durant un temps. Perquè continuo pensant que cal trobar sortides polítiques al conflicte, sense deixar d’aplicar amb tot el rigor les lleis vigents i dins els estrictes límits de l’estat de dret. Caldrà, però, veure durant quan de temps s’ha invalidat el procés. I això dependrà també en part com es gestioni aquesta crisi.
A diferència de la ruptura del procés que va liderar José María Aznar, els partits democràtics bascos han estat contundents i han culpat amb unanimitat l’actitud dels terroristes i de les forces polítiques que els hi donen suport. Però, lamentablement i no és cap novetat, l’actitud del partit majoritari a l’oposició també ha estat diferent. Si aleshores els socialistes van donar suport al govern popular, ara els populars qüestionen de forma inequívocament electoralista el treball del govern socialista. Fins a extrems que incomoden a bastants militants i dirigents del mateix Partit Popular.
En els propers dies, segurament, ens jugarem una part de les possibilitats reals d’aconseguir la pau a Euskadi en un temps prudencial. Per això es fa necessària la unitat sense fissures dels demòcrates i l’aïllament polític i social dels terroristes. I la determinació que ha demostrat Rodríguez Zapatero: “estoy dispuesto a empeñar todo lo que sea necesario para que en Espanya no haya bombas”.
2 comentaris:
Tan de bo s'obri un nou diàlegi i aquest porti a la pau.
Espero que abans d'acabar l'any poguem obrir l'ampolla de cava per celebrar la fi del pànic. Recordo l'il·lusió amb que vaig rebre l'anunci de treva i encara ara(uns quants dies després¨) em qüestiono el perquè del final.
No aconsegueixo entendre-ho i segur que no sóc l'únic.
Zapatero és un valent; la postura fàcil ara mateix es tallar de socarrel tota porta a la negociació, i tornar entrar en la "guerra oberta". Possiblement mig país li demana. Això seria fàcil
Però la postura políticament difícil es arriscar-se a pagar un alt cost electoral, mantenint-se en la postura del diàleg; ETA s'adonarà que té al davant l'home i el govern que ha de donar el pas definitiu.
És molt dur ara... però hi seguim creient.
Publica un comentari a l'entrada