Repesco un interessant article d’en Xavier Batalla a La Vanguardia de dissabte. En transcric un fragment:
“Una antigua fábula griega, retomada por Isaiah Berlin en su ensayo sobre Tolstoi, explica que algunas personas son como los zorros, que saben muchas cosas, y otras, como los erizos, que saben una sola cosa pero grande. Un erizo en política exterior es aquel que sostiene una gran teoría de la historia y la aplica continuamente a todo tipo de conflictos o contenciosos, se impacienta con quienes no la comparten y se muestra convencido de que, a la larga, su teoría se demostrará acertada. Un zorro, por el contrario, no se agarra a una única explicación de la historia, se muestra escéptico sobre la bondad de los grandes esquemas y prefiere extraer las enseñanzas de la práctica. En definitiva, el erizo se agarra a una idea simple (a menudo simplista), y el zorro suele ser más complejo. La idea que tuvo Isaiah Berlin es que no hay una gran idea”.
Vaig escriure fa temps, parlant d’Europa i en clau dreta-esquerra, d’aquest tema. I no fa gaires dies, en el Ple Municipal, vaig intervenir per explicar la complexitat del govern d’una ciutat i la necessitat de cercar respostes complexes a realitats també complexes. Precisament aquest dies la dreta espanyola està donant tot un recital d’aquesta actitud d’eriçó. Aferrada a la gran idea de la conspiració i sense aprendre res de la realitat, amb una tossuderia digna de millors causes i intransigent amb qui gosa pensa diferent.
Però la qüestió va més enllà de dretes o esquerres. Segurament té més a veure amb l’actitud de cada polític i la seva estratègia per enfrontar-se amb la realitat. El 1996, Time, va fer l’exercici de classificar els presidents americans en guineus o eriçons.
Zapatero, guineu? Rajoy, eriçó? Aznar, sense cap dubte, eriçó! Algú s’atreveix a seguir la llista?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada