Recordant en Punsola

Un grup de gent de la UEC, de l’Òmnium, del C.A. Laietana i dels Amics de la ciutat de Mataró, han volgut recordar en Josep Punsola. Llegint poemes seus en els camins que envolten Agell. El dia s’ha llevat magnífic, el mar lluïa al fons i les pinedes brillaven després de les pluges d’aquests dies.

No he pogut fer tota la ruta, tenia un compromís al migdia, i per això només he pogut arribar fins el coll de Burriac. En aquest indret, sota mateix la mola del castell, els camins es separen, per l’esquerra es baixa cap a roca d’en Punsola, cap a la dreta el camí puja flanquejant cap a sota de Burriac. Hi ha un tercer camí que segueix recte i que porta cap els dos xiprers que a contrallum que afiten el pas cap el poblat ibèric.

Parada obligada per llegir el poema que en Punsola va dedicar al seu cunyat, en Vicenç Arís i Julià. Poema titulat Montcabrer, la muntanya que tanca el paisatge per l’esquerra i que fa poques setmanes cremava pel vessant del Sant Crist de Cabrera. Per sobre d’ell encara sobresurt Sant Mateu.

“Es corona amb una creu que no és barroca;

es perfuma amb un blau robat d’amples confins;

se li escampa, per la barba, un xic de roca;

i es rebel·la, per la cresta, un verd de pins.

Troba dolç el saladet que envia l’ona;

aquest dolç li penja un cor dintre del greny;

cor que bat, en català, vers Barcelona;

d’altra banda, noble i fort, cap a Montseny.

Ran de pit, grapat d’arròs, vetlla Cabrera;

més enllà, pal·lid pel fum, Mataró es fon;

davant seu, prim i allargat, Vilassar espera

d’una mar que, a l’latra banda, hi veu el món.

Si comença sempre el món per on es vol.

que comenci, avui, el món per Montcabrer!".