Foto Lluís Gerard
De Santes –com a concepte global i més enllà de les patrones- només hi ha unes, però si em permeto titllar-les de polifòniques és pel fet que és poden viure des de registres, veus i tons molt diferents. Això sí, en perfecta harmonia per poder fer una obra realment polifònica i no un orgue de gats.
I no em refereixo, és clar, únicament al vessant musical, que donaria per parlar-ne i molt. Sóc dels que considero que l’element central de Les Santes és la Missa de Mossèn Blanch, un monument únic que els mataronins i mataronines bastim de forma fugissera cada vint-i-set de juliol. Podríem afegir la nombrosa i diversa oferta musical del programa de festes. Dels conjunts instrumentals que acompanyen les figures, fins els concerts al Parc, les havaneres, les sardanes, la música de banda i afegiu el que calgui.
Em refereixo al conjunt de la Festa Major que es pot viure amb intensitats i des de punts de vista ben diferents i no comparables. Ni la quantitat ni el tipus de gent de La Barram tenen res a veure amb l’Escapada a Negra Nit o el Sarau. Això no vol dir que els públics no siguin complementaris. Ben al contrari. El que es dona és una tria personal entre totes les propostes per acabar confegir un programa propi. Per això, una vegada es té a mà aquest programa, tots correm a triar aquells actes que no ens pensem perdre. I aquí cadascú hi posa el seu to personal.
Hi haurà qui no ens perdrem cap dormida dels gegants i d’altres que seran omnipresents a les sardanes o als concerts. Fins i tot hi ha els que saben entrar i sortir de Santa Maria en segons quins moments de l’ofici –ja sabeu que hi ha a qui agrada el Glòria i d’altres que prefereixen el Kyrie- o els que apareixen a la segona part dels Requisits amb el risc de quedar-se sense Juliana.
Un programa personal, però, que va evolucionant amb el temps i adaptant-se no només als gustos sinó també a la resistència física. Ben diferent deu ser una dormida quan et porten a coll-i-bè que estar exactament en la posició inversa, amb la canalla, que cada any pesa una mica més, a sobre i que ja ha aprés a cridar “no n’hi ha prou” i que aviat voldrà campar al seu aire a la Revolta dels Nans o al Correguspira.
Una canalla que uns pocs anys després no es perdrà per res del món la Nit boja i que esperarà amb candeletes, com a demostració de que s’han fet grans, l’any que podran enllaçar el ball al Parc amb les matinades i l’anada a Ofici. Pels més madurs quedaran els Requisits, el ball a La Brisa, les havaneres, les sardanes i els concerts de la banda. I pels encara més madurs el ball a la Residència o els concerts a l’Hospital o al Parc Central.
Alguns actes tenen públics reduïts i d’altres són multitudinaris. Pels Focs tot Mataró sembla present a la platja. I encara queda molt gent en balcons i terrats. O a la plaça de Vista Alegre que s’omple de gom a gom per veure, des d’una perspectiva molt diferent, l’espectacle pirotècnic.
Cada acte, però, té la seva litúrgia, el seu sentit, el seu públic i el seu escenari. I quan, com aquest any, s’incorpora un nou acte al programa de Santes estarem expectants per veure com s’acaba configurant aquest “No n’hi ha prou” de després dels Requisits. Un nou acte que pinta bé i que pot ser aviat un altre clàssic de Santes.
Sigui com sigui, tots i totes trobarem la manera de viure intensament aquests dies de festa popular, omplint carrers i places, ajuntat la nit amb el dia. Cadascú al seu gust, amb veu pròpia, però sabedors de formar part d’una obra polifònica: Les Santes, just quan els mataronins i mataronines fem Festa Major.
Per tot això, amb la rauxa necessària i el seny imprescindible: Glòria a Les Santes.
Bona Festa Major a tothom.
De Santes –com a concepte global i més enllà de les patrones- només hi ha unes, però si em permeto titllar-les de polifòniques és pel fet que és poden viure des de registres, veus i tons molt diferents. Això sí, en perfecta harmonia per poder fer una obra realment polifònica i no un orgue de gats.
I no em refereixo, és clar, únicament al vessant musical, que donaria per parlar-ne i molt. Sóc dels que considero que l’element central de Les Santes és la Missa de Mossèn Blanch, un monument únic que els mataronins i mataronines bastim de forma fugissera cada vint-i-set de juliol. Podríem afegir la nombrosa i diversa oferta musical del programa de festes. Dels conjunts instrumentals que acompanyen les figures, fins els concerts al Parc, les havaneres, les sardanes, la música de banda i afegiu el que calgui.
Em refereixo al conjunt de la Festa Major que es pot viure amb intensitats i des de punts de vista ben diferents i no comparables. Ni la quantitat ni el tipus de gent de La Barram tenen res a veure amb l’Escapada a Negra Nit o el Sarau. Això no vol dir que els públics no siguin complementaris. Ben al contrari. El que es dona és una tria personal entre totes les propostes per acabar confegir un programa propi. Per això, una vegada es té a mà aquest programa, tots correm a triar aquells actes que no ens pensem perdre. I aquí cadascú hi posa el seu to personal.
Hi haurà qui no ens perdrem cap dormida dels gegants i d’altres que seran omnipresents a les sardanes o als concerts. Fins i tot hi ha els que saben entrar i sortir de Santa Maria en segons quins moments de l’ofici –ja sabeu que hi ha a qui agrada el Glòria i d’altres que prefereixen el Kyrie- o els que apareixen a la segona part dels Requisits amb el risc de quedar-se sense Juliana.
Un programa personal, però, que va evolucionant amb el temps i adaptant-se no només als gustos sinó també a la resistència física. Ben diferent deu ser una dormida quan et porten a coll-i-bè que estar exactament en la posició inversa, amb la canalla, que cada any pesa una mica més, a sobre i que ja ha aprés a cridar “no n’hi ha prou” i que aviat voldrà campar al seu aire a la Revolta dels Nans o al Correguspira.
Una canalla que uns pocs anys després no es perdrà per res del món la Nit boja i que esperarà amb candeletes, com a demostració de que s’han fet grans, l’any que podran enllaçar el ball al Parc amb les matinades i l’anada a Ofici. Pels més madurs quedaran els Requisits, el ball a La Brisa, les havaneres, les sardanes i els concerts de la banda. I pels encara més madurs el ball a la Residència o els concerts a l’Hospital o al Parc Central.
Alguns actes tenen públics reduïts i d’altres són multitudinaris. Pels Focs tot Mataró sembla present a la platja. I encara queda molt gent en balcons i terrats. O a la plaça de Vista Alegre que s’omple de gom a gom per veure, des d’una perspectiva molt diferent, l’espectacle pirotècnic.
Cada acte, però, té la seva litúrgia, el seu sentit, el seu públic i el seu escenari. I quan, com aquest any, s’incorpora un nou acte al programa de Santes estarem expectants per veure com s’acaba configurant aquest “No n’hi ha prou” de després dels Requisits. Un nou acte que pinta bé i que pot ser aviat un altre clàssic de Santes.
Sigui com sigui, tots i totes trobarem la manera de viure intensament aquests dies de festa popular, omplint carrers i places, ajuntat la nit amb el dia. Cadascú al seu gust, amb veu pròpia, però sabedors de formar part d’una obra polifònica: Les Santes, just quan els mataronins i mataronines fem Festa Major.
Per tot això, amb la rauxa necessària i el seny imprescindible: Glòria a Les Santes.
Bona Festa Major a tothom.
Text del meu escrit al programes de Les Santes 2007
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada