El camí del bosc és un camí ben curiós. Gairebé lineal però amb tobogans. Antiga carrua de desemboscar va fent pujades i baixades provocades per la brusca frenada i l’arrencada posterior dels matxos que estiraven els troncs. Poc a poc, sempre per dins del bosc, primer d’alzines, després de bedolls i més tard de pi roig, va guanyant alçada fins acabar trobant la pista forestal que porta a les bordes. El sotabosc de boixeroles, molses i claps de nabiu és com una catifa neta que només les restes de les tales barroeres embruten aquí i allà. Diu la llegenda que sota el pi, just quan el camí travessa el serrat, on primer toca el sol el dia de Sant Joan està enterrat el fabulós tresor dels bandolers. Per aquestes contrades de bandolers coneguts dos: Llíser d’Arcalís i Meco de Tírvia. Qualsevol dia en parlaré d’aquests personatges. Com que avui ni era de matinada ni dia de Sant Joan no hem sabut trobar el pi del tresor. El que si hem trobat ha estat el Pi Forcat, un curiós exemplar de pi amb forma de diapasó. Llàstima que el pi caigut del costat ha torçat un dels dos troncs. De tresor ens hem conformat amb l’aigua fresca de la font, que amb la mica de xocolata i quatre galetes ens han sabut a gran banquet. Amb el Monteixo, el Norís, el Gerri, l’Ascorbes i el Sanfonts de fabulós escenari.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada