Foto Marcel·li Sàenz
Demà farà 159 anys que el tren va arribar a Mataró. És coneguda per tothom la història d’aquest primer ferrocarril de la península –en aquest cas no es tracta de cap eufemisme per evitar la paraula Espanya- i el paper jugat per en Miquel Biada. Per això i malgrat que ho celebrarem com cal, avui no escriuré sobre el tren d’en Biada. Només una anotació sobre comentaristes despistats que diuen que el tren triga, per anar de Mataró a Barcelona, el mateix ara que al viatge inaugural. Dit així és veritat però s’obliden que el primer tren no va parar enlloc i ara para a un munt d’estacions. La qual cosa tampoc justifica que no tinguem trens semidirectes Mataró-Barcelona, amb parada a Badalona com havien existits en temps, també cal dir-ho, de freqüències molt més baixes. I no es cap detall menor el tema de les freqüències, ben al contrari, doncs amb les infraestructures actuals es impossible tenir trens semidirectes i a l’hora mantenir les freqüències actuals.
Tot plegat el que vull dir és que si el tren està d’actualitat no és per l’efemèride sinó pel caos ferroviari en el que estem immersos. Hi ha tres preguntes claus, segons el meu parer, en tot aquest assumpte: què està passant?, per què està passant?, com es resoldrà?. Que està passant ens ho expliquen, amb major o menor alarmisme, els mitjans de comunicació. Per què està passant intenten explicar-ho els columnistes d’opinió. Com es resoldrà tot plegat sembla encara un misteri malgrat ser la pregunta més important de totes.
El què si queda suficientment clar és que els ciutadans i ciutadanes de Catalunya no ens mereixem –algú s’ho mereixeria?- el que està passant. I també és cert -i veig que el ministre Rubalcaba també ho deia ahir- que s’havia d’haver explicat a la ciutadania la complexitat de les obres i l’embolic, l’enorme embolic, en el que ens estàvem ficant. Ara ningú sembla voler assumir responsabilitats. Ni els que decidirem, a l’època dels governs del PP i de CiU, que el corredor de Bellvitge era el més adequat i l’estació de l’alta velocitat es situaria a la Sagrera. Decisió que considero la millor per Mataró malgrat que portés associada la pèrdua del tren directe a l’aeroport que justament ara reclamen els partits que ho varen decidir. Tampoc semblen voler assumir responsabilitats els tècnics i les empreses responsables de les obres. Són ells qui han de garantir la viabilitat real de les mateixes després que ho feren en les pliques dels concursos als que es varen presentar.
I s’han d’assumir responsabilitats polítiques. Tanta ineficàcia i tants problemes no poden quedar políticament impunes. Dubto que aquesta sigui la prioritat principal i que serveixi realment per resoldre els problemes que tenim, però algú ha d’assumir les responsabilitats polítiques. Crec, però, que tots els esforços cal dirigir-los clarament a garantir que les obres d’arribada de l’alta velocitat a Barcelona es puguin realitzar amb la màxima seguretat i celeritat i afectant el menys possible la mobilitat obligada de centenars de milers de persones cada dia. Prioritat molt per sobre de la tempesta mediàtica i de l’espectacle polític.
Ho explica en Manuel Castells en un article, titulat “Lejanías de Renfe”, a La Vanguardia d’avui: “La gestión de las infraestructuras de un país no puede depender del politiqueo. Si no cambiamos de estilo, seremos el país subdesarrollado de siempre en lo concreto, por mucho que saquemos pecho con un crecimiento económico sin productividad aprovechando el turismo, la construcción especulativa, el blanqueo de dinero y el maná de la inmigración”.
Demà farà 159 anys que el tren va arribar a Mataró. És coneguda per tothom la història d’aquest primer ferrocarril de la península –en aquest cas no es tracta de cap eufemisme per evitar la paraula Espanya- i el paper jugat per en Miquel Biada. Per això i malgrat que ho celebrarem com cal, avui no escriuré sobre el tren d’en Biada. Només una anotació sobre comentaristes despistats que diuen que el tren triga, per anar de Mataró a Barcelona, el mateix ara que al viatge inaugural. Dit així és veritat però s’obliden que el primer tren no va parar enlloc i ara para a un munt d’estacions. La qual cosa tampoc justifica que no tinguem trens semidirectes Mataró-Barcelona, amb parada a Badalona com havien existits en temps, també cal dir-ho, de freqüències molt més baixes. I no es cap detall menor el tema de les freqüències, ben al contrari, doncs amb les infraestructures actuals es impossible tenir trens semidirectes i a l’hora mantenir les freqüències actuals.
Tot plegat el que vull dir és que si el tren està d’actualitat no és per l’efemèride sinó pel caos ferroviari en el que estem immersos. Hi ha tres preguntes claus, segons el meu parer, en tot aquest assumpte: què està passant?, per què està passant?, com es resoldrà?. Que està passant ens ho expliquen, amb major o menor alarmisme, els mitjans de comunicació. Per què està passant intenten explicar-ho els columnistes d’opinió. Com es resoldrà tot plegat sembla encara un misteri malgrat ser la pregunta més important de totes.
El què si queda suficientment clar és que els ciutadans i ciutadanes de Catalunya no ens mereixem –algú s’ho mereixeria?- el que està passant. I també és cert -i veig que el ministre Rubalcaba també ho deia ahir- que s’havia d’haver explicat a la ciutadania la complexitat de les obres i l’embolic, l’enorme embolic, en el que ens estàvem ficant. Ara ningú sembla voler assumir responsabilitats. Ni els que decidirem, a l’època dels governs del PP i de CiU, que el corredor de Bellvitge era el més adequat i l’estació de l’alta velocitat es situaria a la Sagrera. Decisió que considero la millor per Mataró malgrat que portés associada la pèrdua del tren directe a l’aeroport que justament ara reclamen els partits que ho varen decidir. Tampoc semblen voler assumir responsabilitats els tècnics i les empreses responsables de les obres. Són ells qui han de garantir la viabilitat real de les mateixes després que ho feren en les pliques dels concursos als que es varen presentar.
I s’han d’assumir responsabilitats polítiques. Tanta ineficàcia i tants problemes no poden quedar políticament impunes. Dubto que aquesta sigui la prioritat principal i que serveixi realment per resoldre els problemes que tenim, però algú ha d’assumir les responsabilitats polítiques. Crec, però, que tots els esforços cal dirigir-los clarament a garantir que les obres d’arribada de l’alta velocitat a Barcelona es puguin realitzar amb la màxima seguretat i celeritat i afectant el menys possible la mobilitat obligada de centenars de milers de persones cada dia. Prioritat molt per sobre de la tempesta mediàtica i de l’espectacle polític.
Ho explica en Manuel Castells en un article, titulat “Lejanías de Renfe”, a La Vanguardia d’avui: “La gestión de las infraestructuras de un país no puede depender del politiqueo. Si no cambiamos de estilo, seremos el país subdesarrollado de siempre en lo concreto, por mucho que saquemos pecho con un crecimiento económico sin productividad aprovechando el turismo, la construcción especulativa, el blanqueo de dinero y el maná de la inmigración”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada