El que ha aportat el discurs d’ahir de l’Artur Mas. Tampoc és que jo sigui massa objectiu a l’hora de valorar les idees del líder convergent, però les opinions majoritàries semblen opinar quelcom semblant: que sense fer un mal discurs, les propostes d’en Mas resten molt lluny de poder considerar-se ni una refundació del catalanisme ni l’inici de la construcció de la casa comuna del catalanisme. Més enllà dels ja convençuts ningú més s’atreveix a qualificar el discurs d’ahir com un discurs històric.
I les raons són ben senzilles. Per a que un discurs esdevingui històric cal que canviï substancialment alguna cosa, que eixampli les perspectives polítiques i socials i que sumi adhesions. De moment cap d’aquestes coses té, ni tan sols, expectatives de ser realitat a curt i mig termini. També cal que a les forces de les paraules es sumi la capacitat real d’influència. Al marge de la dialèctica, la capacitat d’influència de Mas, i del conjunt de Convergència és avui per avui molt petita degut a la seva manca de poder real en les administracions catalanes. Si voleu resumir-ho en una frase podríem dir que el discurs d’ahir de l’Artur Mas ha estat una mica predicar en el desert.
És cert que els mitjans de comunicació li han dedicat força atenció, però caldrà veure fins quan i quanta gent es suma a la crida. De moment ni el soci demòcrata cristià sembla entusiasmat, més enllà de l’escenificació imprescindible, ni els potencials “habitants” de la casa comuna i que haurien de provenir d’altres famílies nacionalistes han mogut fitxa ni semblen disposats a fer-ho. L’acte d’ahir pot convertir-se fàcilment en un acte de consum intern, que reforça el perfil propi, motiva les bases (cosa interessant en els temps que corren), fixa momentàniament l’agenda política, però fracassa en el seu intent de centrar el debat, de fixar estratègia, de redefinir conceptes i de suscitar complicitats. Segurament les calculades ambigüitats de l’Artur Mas no són la millor manera de provocar entusiasmes Massa expectació per tan poques expectatives. La millor prova l’ha donat el mateix Oriol Pujol en la seva compareixença pública per explicar la conferència d’en Mas, desqualificar les reaccions dels partits polítics catalans i acabar parlant de la intervenció d’en Montilla a la televisió ahir al vespre. Pobre bagatge per tant soroll.
Del tema n’han parlat en Saül Gordillo, en Marc Vidal, en Carles Campuzano, en Xavier Mir, en Joan Ferran.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada