Rituals

Com atrapats en el temps, any rere any, repetim els rituals que ens són propis de les festes. Opina en Cuyàs en l’article publicat en El Punt que cada casa té el seu costumari i és ben cert. Com ho és el fet d’incorporar de manera continua nous elements a aquest costumari domèstic i propi. Si Nadal acostuma a tenir un corpus festiu més estable, amb totes les variants que vulgueu, Cap d’Any s’incorpora decididament en un corrent molt més globalitzador malgrat mantenir el raïm com a tradició pròpia catalana i espanyola. Repasseu sinó com fan el trànsit a l’any nou les vostres amistats, hi trobareu tot tipus de coses diverses i novedoses. La qüestió consisteix, a l’inrevés de Nadal, en procurar ser fora de casa i en un lloc diferent cada any. Les agències de viatge, els restaurants, les botigues de moda i fins -i tot les cotilleries- fa temps es varen adonar i fan el seu agost pel desembre.

Hi ha però clàssics que aguanten mentre altres es derrumben. Per la meva generació – la que veure aparèixer la tele al menjador de casa- el matí de Cap d’Any incloïa tres clàssics gairebé d’obligat compliment: el Sant Pare a Roma, els salts d’esquí de Garmisch-Partenkirchen i el concert de Viena. A l’Espanya del tardofranquisme, els rituals de la plaça de Sant Pere de Roma no ens sorprenien de la mateixa manera que ho feien l’escenari del Wiener Musikverein, guarnit de forma espectacular amb els milers de flors arribades expressament de Sant Remo, o les envolades dels saltadors dels trampolins en un temps en que l’esquí no s’havia democratitzat i en Bernat Solà encara no havia familiaritzat els mataronins amb els secrets dels grans salts.

Tinc la impressió que tan la missa de Roma com els salts d’esquí no interessen a la gent com ho feien aleshores però que deuen tenir un públic fidel i per això les cadenes públiques mantenen les retransmissions.

Pel que fa al concert de Viena ens trobem amb un d’aquells fenòmens que s’han popularitzat i fa dies, i encara duraran fins després de Reis, que arreu del país els músics no donen a l’abast de tocar valsos dels Strauss i altres músiques “vieneses”. En això si que Europa es ben a prop.

Com que en algunes coses sóc força tradicional, aquest matí m’he tornat a seure davant el televisor per veure i escoltar en George Pêtre dirigint la Filharmònica de Viena i per acabar picant de mans amb la marxa Radetsky. Els salts d’esquí els he ullat de passada, tot just per veure el nou trampolí i en Gregor Schlierenzauer saltar més enllà dels cent quaranta metres, encara que amb un telemark més que justet. Per la plaça de Sant Pere, deu ser cosa del desconcert, he passat tot fent zapping buscant els altres canals.