Almenys feia trenta anys de la darrera vegada que havia estat al Santuari de Nostra Senyora de Bastanist. Vaig triar el camí del santuari, per pujar al refugi del Prat d’Aguiló, seguint la recomanació de la vella guia de Cèsar August Torres que parla de “l’envellutada vall de Bastanist”. Va ser una d’aquelles excursions en solitari que tan vaig prodigar en aquella època. Vas al teu ritme, sol amb els teus pensaments, sense res que et distregui de la muntanya.
Avui anava acompanyat i en cotxe, però la vall em va tornar a encisar. Malgrat els núvols baixos que només deixaven entrellucar les canals del Cadí, la muntanya estava esplendorosa. El Segre, al pont de Martinet, baixava fort després de tants dies de pluja i polèmiques. Les freixeres amb els fullam ben tendre, acabat d’estrenar. Els pins, amb les candeles de flors, barrejats del verd tendre dels caducifolis. Els prats, que fa quinze dies devien ser una catifa groga de flors de xicoies, blanquejaven amb les bruixes que la canalla s’afanyava a bufar. S’estava bé, aquest migdia, a l’era del santuari amb la família i els amics. Felicitats Jordi i Elisenda.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada